eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

Volàtic futur

eliteratura | 28 Juny, 2008 08:00

Tenia nou anys, màxim deu, quan ma mare em va cercar la primera feina d'estiu, just davant de casa. El propietari, "campana" de mal nom, sempre em va tractar amb condescendència, però sense parar gaire esment en mi. Hi vaig passar quatre o cinc estius, per dues-centes o tres-centes pessetes al mes. Els diners, ara ho entenc, no eren el més important, sinó que no vagàs tot l'estiu pel poble, d'aquí i d'allà, fent el bàmbol.

En aquell temps, la legislació era més laxa. Just en acabar l'EGB els al·lotells, amb tretze o catorze anys s'incorporaven al món laboral i, això és important, aprenien un ofici. La veritat, tanmateix, és que sentia enveja dels companys que es passaven les vacances escolars tot el dia pel carrer, jugant per Dalt el Munt de l'Àngel, per Dalt Sant Pere Nou. O ves a saber què feien. He reconèixer, però, que mai no m'hi vaig avorrir, a la fusteria. L'amo tenia aleshores tres homes -tots joves, vint anys acabats de complir, quasi adolescents- que treballaven per ell. I jo, el mosset, els acompanyava tot el dia. Anàvem per les cases a pintar persianes, empaperar, clavar frisos, arranjar portes; feinetes, en definitiva, de les quals em tocava la part més senzilla i, sovint, entretinguda.

Al taller la tasca més desagradable era escombrar: mantenir la fusteria neta era feina meva. Hi havia caramulls i caramulls de serradís i reganyols per tot arreu. Així que sempre anava ple de pols, una polsina que barrejada amb la suor produïa una olor genuïna, irrepetible.

Com que ca nostra era ben davant, hi anava a berenar, matí i capvespre. L'avia veia la "novel·la" al televisor. Record en especial El comte de Montecristo; me sabia molt de greu perdre-me-la. Mentre berenava, doncs, en veia un bocí, cada l'horabaixa. I en acabat, torna-m'hi a omplir sacs de serradís! Llavors la feina no era tan estressant. La gent feia aturadetes i es distreia més. Quan passava una estrangera pel carrer, els fusters i els electricistes veïns sortien a veure-la. Hi havia qualque xiulo, però la cosa no passava d'aquí.

Aquell estiu de feina va ser el primer de molts estius sense vacances. Després de la fusteria -tot i que la feina era entretinguda, mai no va acabar d'agradar-me: les màquines de serrar em feien una porada, era tan fàcil que volàs un dit!- va venir la botiga de souvenirs, el magatzem de la cooperativa, la paperia-impremta, el supermercat turístic, la fàbrica de gelats...

Tot i això, tenc la sensació que el futur dels joves, just fa vint o vint-i-cinc anys enrere, era més proper, tenia una cara més amable, com si la vida retés més. Un batxiller, en aquell temps, pareixia un ministre. Ara, un llicenciat és un no-ningú, un passerell que s'ha passat mitja vida estudiant sense treure res en net. Tal volta viuen més al vida perquè el futur és més incert. Aquest, segurament, és el secret: no deixar-se enganyar per promeses imprecises, dubtoses. Perquè el futur, com el petroli, és cru i volàtil.