eLiteratura

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

CESARE PAVESE

 La mort, la nostra mort serà l'únic que haurem compartit en aquesta vida. T'imagines, Esperança? L'únic que ens unirà serà la nostra mort. Morir junts, Esperança. Hem de morir junts per omplir el buit de tants anys

MAITE SALORD, La mort de l'ànima

Que una autora menorquina sigui premiada, en aquest cas finalista, d'un premi tan notori com el Sant Jordi, sempre és motiu de satisfacció. Els premis, tanmateix, només són premis. Les novel·les, però, queden. O no. L'important, doncs, és la qualitat de la novel·la. I de qualitat, a La mort de l'ànima , no n'hi manca.

La mort de l'ànima és una novel·la en la qual destaca, sobretot, l'estructura: molt ben travada, tot hi encaixa de manera precisa, combinant de forma alternativa la tècnica pròpia del narrador omniscient (tercera persona) amb els monòlegs interiors (segona persona). D'aquesta manera, Maite Salord compon, amb mà de mestra, un mosaic il·lustratiu de la història de la família Calafat, nissaga ciutadellenca enriquida a primeries del segle passat i avui dia en plena decadència, econòmica i moral.

Comença la novel·la amb el retorn a Menorca d'Andreu Calafat, ferit de mort, amb la intenció de reconciliar-se amb sa germanastra Esperança, després de 50 anys sense contacte. Ens assabentam, així, que Andreu va emigrar a l'Argentina en estranyes circumstàncies, que no ens seran revelades fins al final. Andreu i Esperança, germans per part de pare, són els protagonistes principals d'aquest drama mortuori i venjatiu, però no en són els únics.

Com molt bé indica Josep Maria Quintana, autor d'Els Nikolaidis, a la magnifica presentació d'aquesta novel·la, "La mort de l’ànima és alhora la història d’altres personatges menors, aquells que d’alguna manera representen l’avui en la novel·la, especialment en Miquel Àngel, el fill de n’Esperança Calafat, un home carregat de contradiccions, amb alts i baixos en el negoci de venedor de cotxes, casat amb una dona, na Joana, que regenta una sabateria, amb la qual té dos fills, na Lara i n’Arnau; diligent i endreçada ella, mal estudiant i mandrós ell. Però ben al costat d’aquesta família, aviat agafa força la figura de n’Estrella, una equatoriana intel·ligent i astuta que ha hagut d’emigrar del seu país, on s’havia llicenciat en direcció d’empreses, però que es veu obligada a fregar el terra de les cases burgeses de Ciutadella i, darrerament, a tenir cura dia i nit de la vella, malcarada i autoritària Esperança Calafat".

La mort de l'ànima es recrea en la venjança. La lluita final entre els dos germanastres és ferotge, però també l'equatoriana Estrella, serventa domèstica i cuidadora d'Esperança, culmina la seva venjança particular gràcies a la informació obtinguda clandestinament.

És interessant el tractament que Maite Salord fa de la immigració. Al cap i a la fi, Andreu Calafat va emigrar a l'Argentina, encara que no per motius econòmics. D'altra banda, Estrella representa, amb tota la seva cruesa, el fenomen de la immigració de les dones sud-americanes. És palesa la situació d'inferioritat, d'explotació, de la mà d'obra immigrada. L'equatoriana, doncs, esdevé el paradigma de les serventes immigrants, sense papers en molts casos, treballant hores i més hores, dia i nit. Però no es xucla el dit, Estrella: viu el seu drama particular, sí, però en detectar els punts febles del patró, en Miquel Àngel, no dubta a fer-ne un ús fraudulent. Ens allunyam, així, de la visió bucòlica de la immigració. Parlam, en el fons, de la misèria quotidiana de les persones, més enllà dels orígens i del parentiu. O no és la pròpia mare d'Estrella, resident a l'Equador, qui no vol que la seva néta de quatre anys es reuneixi amb ella?

La maldat, doncs, no és patrimoni de cap raça ni ètnia. Les debilitats humanes, la por, el dolor, la gelosia, la incapacitat d'estimar, la profunda mediocritat de la vida en ocasions. Fins que a la fi tot s'acaba i cal perdonar; és imprescindible perdonar, perdonar per ben morir.

Blog de l'autora. Quan en vaig fer el post no sabia que en tenia un. 

Bona iniciativa de la UOC, que ha obert un espai virtual, “Música de poetes”, en el qual podrem escoltar poemes musicats en format mp3. Com s’indica al portal mateix, a “més de les cançons, hi trobareu també una sèrie de continguts complementaris sobre recursos poètics, que pot ser d'utilitat tant per al públic en general com per treballar des de diferents àmbits disciplinaris (música i llengua catalana especialment)”.

Hi podem fer la recerca per "poetes", "música" i´"títols". També hi trobarem els poemes en format pdf. A més, s'anirà ampliant periòdicament. Fantàstic.

A l'Índia, desconeg exactament a on, hi ha una llibreria a l'aire lliure. Els llibres estan acaramullats, literalment, al mig del carrer. Els llibreter els vetla dia i nit, com en un cementiri, per mor dels robatoris: són el seu únic patrimoni, l'única font d'ingressos, la seva vida.

Regularment amenacen el llibreter amb desnonar-lo. A ell, amb els seus 75.000 llibres.

Ja ha sortit en format dvd Maria Antonieta, de Sofia Coppola. Curiosament, a Margherita Dolcevita, la novel·la de Stefano Benni de què vaig parlar fa uns quants dies, hi havia una conversa entre la protagonista, Margherita, i Labella, una adolescent consentida abocada al consumisme. En aquesta conversa Labella confessa que només llegeix –de fet, ja és molt si llegeix– llibres dels quals abans ha vist la pel·ícula. Per mor d’això, Margherita decideix recomanar-li pel·lícules en lloc de llibres. Tanmateix, tenc seriosos dubtes que coincideixin els gustos cinematogràfics d’ambdues jovenetes.

És una estratègia comercial prou coneguda “fer” la pel·lícula de novel·les d’èxit, habitualment best-sellers. En general, però, els lectors queden decebuts: el cinema no aconsegueix reflectir allò que havien llegit. Hi ha, no obstant això, excepcions notables. M’agrada, per exemple, la versió de Lolita filmada per Kubrick o la Mort a Venècia de Visconti. No és, efectivament, el tipus de cinema que impulsaria Labella a la lectura. Llàstima, llàstima per a ella.

Com deia al principi, ja hi ha la versió en dvd de Maria Antonieta, un film que sortosament vaig poder veure al cinema –no us penseu, no tot arriba al Multicines de Manacor–  i que, ara, els agraciats que tenen aquestes megapantalles de plasma a casa podran veure gairebé amb la mateixa qualitat. Jo també la vull tornar a veure, si bé m’hauré de conformar amb la domesticitat del meu aparell de Tv. Entre i entre, però, confés que m’he llegit la biografia de Stefan Zweig sobre la reina del rococó. Intel·ligentment, Sofia Coppola acaba el seu film quan la família reial abandona el palau de Versalles. Perquè a partir d’aquí comença una altra història, i la jove directora no hagués pogut mantenir l’estil frívol i festós. Efectivament, amb la sortida de Versalles comença el declivi de Maria Antonieta, que acabarà, envellida abans d’hora, en la més absoluta solitud i, com tothom sap, víctima de la revolucionària guillotina.

El destí l’havia malcriat massa aviat i en desmesura: li havien correspost sense esforç un naixement elevat i una posició encara més alta; així doncs, es pensava que no havia d’esforçar-se, que no li calia més que viure així com volgués, i tot semblava en ordre. Els ministres pensaven, i el poble treballava, els banquers pagaven per a la seva comoditat, i la malcriada ho prenia tot sense reflexió i sense agraïment. Només ara, davant el repte d’haver de defensar tot això, la corona, els fills, la pròpia vida, contra la més gran rebel·lió de la història, cerca forces interiors per a resistir i es treu sobtadament reserves encara no aprofitades d’intel·ligència, d’energia. (...) El patiment és el primer veritable mestre de Maria Antonieta, l’únic del qual la incorregible va aprendre qualque cosa (la traducció és meva a patir de la versió en espanyol).

Gaudiu del film de Sofia Coppola però, si podeu, llegiu també la biografia de Zweig. Si no, de la missa, només en sabreu la meitat.

Stefan Zweig.

 María Antonieta.

Debolsillo

L’ideal, per a un poble, és tenir com a mínim una llibreria que meresqui aquest nom. Això, moltes vegades, no és fàcil. Primer de tot perquè els índex de lectura no són gaire elevats; per tant, en una població petita el públic lector és més aviat escàs Llavors és pràcticament impossible mantenir el negoci. A conseqüència d’això, apareixen els híbrids, aquesta mena de quioscos que ho engloben tot i no arriben a ser res, ja que el servei llibresc baixa moltíssim entre premsa, revistes, faxos, recàrregues de mòbils i tot quant us pugueu imaginar.

L’alternativa, doncs, passa per les biblioteques. En general, però, les biblioteques de poble també van magres. La biblioteca és la darrera (pre)ocupació de qualsevol polític que s’apreciï. D’altra banda, la biblioteca sol ser un tema recurrent. Com el futbol, vaja, que tothom hi pot dir ser la seva.

A més a més, el bibliotecari sol tenir altres tasques, com ara l’organització de festes, actes esportius, concerts... De manera que la pobra biblioteca resta en la marginació, molts cops amb un fons digne de ser expurgat gairebé totalment. No vull dir que això succeeixi per tot arreu –sempre hi ha excepcions–, però pel que he vist és la tònica dominant.

És curiós, he començat aquest post arran d’un vídeo molt agradós penjat a El Bibliómano i acab gairebé al llindar de la depressió. Cal canviar les tornes, doncs.  El vídeo és de la famosa Llibreria Shakespeare & Co de París. Pel que he llegit, però, al comentari d’El Bibliomano hi ha una petita confusió. Resulta que a París hi ha hagut dues llibreries anomenades Shakespeare & Co.

La primera, segons s’explica a Flaneuse, va ser fundada per Sylvia Beach i va ser allà on el 1922 es va publicar la primera versió de l’Ulisses de James Joyce. La propietària, però, va ser detinguda durant l’ocupació nazi i després ja no va tornar a obrir la llibreria. Finalment, el 1951 George Whitman va obrir una altra llibreria a París la qual, devers els anys 60, va ser rebatejada amb el nom de Shakespeare & Co (virtual tour), precisament en honor a la primera. És per això, doncs, que hi ha una certa confusió en relació a les dues llibreries.

A l’entrada de la llibreria actual hi ha una famosa inscripció que defineix la filosofia de George Whitman: Be not inhospitable to strangers lest they be angels in disguise. Tothom que hi ha estat en conta meravelles, tothom hi vol tornar. Potser és la “pàtria dels llibres” que reclamava Ponç Pons, o si no s’hi acosta molt.

–Ha, ha –ha rigut la Labella–, és clar que sé que són els llibres. Però primer vaig a veure la pel·lícula; després, si m’agrada, compro el llibre.

–Aleshores, t’aconsellaré pel·lícules. Adéu.

Si voleu llegir una novel·la fresca, divertida, critica, àcida, sensible i diferent, no ho dubteu: Margherita Dolcevita, de Stefano Benni, satisfarà les vostres expectatives.

Qui és, però, aquesta Margherita. Doncs és una adolescent a qui el seu avi anomena Margheritina, Mariella, Marisella i fins i tot Venusta. Però quan està alegre, li diu Margherita Dolcevita. I això no és tot:

El guàrdia urbà davant del qual passava rabent en bicicleta em deia Vésespaimarg. Els professors em diuen Silencialfons. El meu primer amor, pràcticament també el darrer, em deia Minnie. Vivia amb els seus tiets i tenia una visió disneyniana de la vida. En aquell temps dúiem tots dos un aparell per a les dents i ens fèiem petons metàl·lics que semblaven duels de la Ilíada.

Margherita i la seva excèntrica família viuen on acaba la ciutat i comença el camp, o a la inversa. Insòlitament, una nit, en guaitar per la finestra, Marguerita s’adona que les estrelles han desaparegut. Sí, han estat tapades per un cartell que anuncia les obres d’un gran cub que esdevindrà la residència ultramoderna dels nous veïns, els Del Bene, fet que canviarà la vida a Margherita i la seva família. Des d’aquest moment assistirem al duel entre dues concepcions antagòniques d’entendre el món: l’idealisme de Margherita i el materialisme més cruent representat pels Del Bene.

Stefano Benni, autor de culte a Itàlia i traduït a una vintena de llengües, ha estat publicat al nostre país per l’Editorial Moll, en una traducció encertada d’Anna Torcal i Salvador Company. Benni crea a partir del doble sentit, de la lucidesa, el lirisme i la fantasia del personatge de Margherita, que deixa al descobert les febleses i la superfluïtat de l’època actual.

Casualitats –anava a dir de la vida, però no– literàriopersonals me porten a llegir Jaume Mesquida, poeta manacorí d’obra dilatada. A Braserada, Jaume Mesquida hi publicà set reculls de poemes independents. Al primer, de títol força expressiu, Aturar els rellotges –ja ens convindria, ja– hi trobam almanco dos poemes relatius a la identitat, un tema al qual en poc temps he dedicat fins a sis posts i que, definitivament, me du de corcoll.

Identitat, amor, joc, mentida, literatura: poesia en definitiva.

Diu així, Jaume Mesquida:

Jug a ser el que no som. Sempre perd.

Després de no ser, torn a ser qui era.

Qui era abans de ser, només un somni.

I quan d’ell despert, perplexitat:

no estic mort; tampoc estic viu.

Mesquida, igual que Joan Timoneda, inclou al poema el tema del somni –d’altra banda prou recurrent a la literatura–, però no l’amor. El de Timoneda (Só qui só, que no só io...) és un joc, en el fons, fruit de la passió amorosa però no romàntica. El joc de Mesquida, en canvi, té relació, al meu entendre, amb la metafísica i l'ontologia. Aquest joc, com és obvi, no té fi. Podríem dir, de fet, que el poema/joc està plantejat com una falsa endevinalla, ja que no té solució possible. El propi poeta resta perplex davant l’absurda juguesca que ell mateix es planteja: no estic mort; tampoc estic viu. Quin és, doncs, el seu estat? El pur joc al qual –això és l’únic, si de cas, que traiem en net– sempre perd.

I és així: al joc de la vida, al final, hom sempre té la sensació de perdre. Quina putada!

Diumenge. Arrib al bar cap al migdia, amb el amics. Seiem a l’interior d’es Mingo. Hi fa calor. Un cafè amb gel m’apaivaga la sed i me lleva, una mica, l’endormiscament que duc damunt. Hi ha comentaris sobre el darrer resultat futbolístic, dolent per al Barça. Fulleig el diari calmosament, d’esma: la campanya electoral i la corrupció, enquestes, immigració, un atracament... Arriben les pàgines d’opinió. Un article m’interessa: “A vueltas con Hergé”, de José Carlos Llop.

Hergé,  pseudònim de Georges Remi, pare de Tintín, compliria cent anys dia 22 d’aquest mes. Va ser, precisament, arran de la celebració del 75è aniversari de la creació de Tintín, ara fa tres anys, que vaig redescobrir aquest jove i idealista reporter. Ja pel mes de febrer Víctor Niubò, president de Tintincat, ens recordava en un article a l’Avui (Cent anys, tros de quòniam) que enguany es celebra aquesta efemèride. I ves per on, una mica abans, per Cap d’any, anant en cotxe vaig engegar la ràdio i emetien un programa especial de Jordi Tardà sobre Tintín. Va resultar que era el tercer d’una sèrie i, en aquest, hi intervenia Miquel Calzada (Miki Moto), qui va reconèixer la influència del personatge en qüestió en la realització del seu programa televisiu Afers Exteriors.