eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

L'obsessió per bastir una biblioteca

eliteratura | 07 Febrer, 2008 17:00

M'agrada entrar a la meva biblioteca i restar uns instants immòbil rememorant com ha crescut al llarg de tants d'anys. Treure'n qualcun; rescatar-lo de l'oblit; veure si ha envellit; comprovar-ne la qualitat i la blancor del paper. Si encara no l'he llegit, sovint me revé un sentiment de vergonya, de tenir-lo abandonat. Calcul aleshores quina serà l'època més propícia per envestir-lo. Pures quimeres, moltes vegades, perquè l'impuls lector no sempre és racional. Un llibre porta a un altre llibre, encara que sovint s'entravessen, s'encabriten, es revolten. Fins que, déu sap per què, ens arriba la crida, particular, intransferible: sabem que és el dia en què aquell llibre se'ns lliurarà.

A Confessions Bibliogràfiques (estudi inclòs a La follia que ve de les nimfes : cent per cent recomanable), Roberto Calasso reprodueix part d'una carta que li va enviar Elias Canetti:
<<El mes d'agost de 1939 jo vivia a Londres a l'estudi d'una bona amiga, l'escultora Anna Mahler (filla de Gustav Mahler). Ella se n'havia anat de viatge i, durant la temporada que havia estat absent, havia deixat l'estudi a la meva disposició.
>>Entre els seus llibres, que jo coneixia perfectament em vaig fixar en un sobre el qual no sabia res: les Memòries d'un malalt dels nervis , de Schreber. El vaig fullejar i de seguida em vaig adonar que m'interessaria. No sabia de quina història havia nascut i ni tan sols no el relacionava amb Freud, del qual no havia llegit l'assaig sobre aquest llibre.
>>Però aleshores no el vaig llegir; eren les últimes setmanes febrils abans que esclatés la guerra i era impossible pensar en res que no fos l'horror imminent.
>>Durant més de nou anys, el llibre de Schreber es va quedar a casa meva sense que el llegís. Els llibres, per a mi, són una doble aventura: la primera és el descobriment, quan els trobo en algun lloc, flairo la importància que podran tenir per a mi en el futur i, per dir-ho d'alguna manera, me'ls apropio físicament. I després d'això sovint passen molts anys fins que no es produeix la segona aventura, quan per un incomprensible impuls els torno a agafar i, deixant de banda qualsevol altre interès, m'hi tiro a sobre com en un deliri. Amb Schreber això va passar el maig de 1949>>.

Bellíssima anècdota, doncs, del que Calasso anomena "procés de formació d'una cultura personal". El gran editor conclou:
<<Per això sempre he considerat una prova estrepitosa d'incultura les paraules dels qui censuren que tanta gent compri llibres i no els llegeixi immediatament. Canetti, amb el seu immens potencial arcaic, ens fa tornar a la condició primordial davant el llibre, quan el llibre és l'associació d'un nom desconegut i d'un títol. A l'altre extrem de l'experiència, quan el llibre ja estarà llegit, pot ser que aquell objecte s'hagi convertit en una obsessió, com una llarga passió amorosa>>.

Poética de los dioses. Entrevista a Roberto Calasso