Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Premi Art i Pico. And the winner is...

eliteratura | 06 Febrer, 2008 20:00

Durant molt de temps vaig ser, essencialment, un blogger solitari. És cert que tenia un espai dedicat a altres blogs i que en recomanava. No obstant això, he d'admetre que no acabava de creure prou en la interacció entre blogs. No vull dir que sigui indispensable, la interacció, per mantenir un blog. Sempre he pensat que la qualitat més preada d'un blog és la llibertat: cadascú en farà el que vulgui, que per això és seu, el blog. Dit això, afegiré que han estat vincles com l'establert amb Josep-Manel i d'altres companys bloguistes la causa principal d'aquest canvi de concepció. A la xarxa tothom és igual i tothom respon del que escriu. De res més. Per això les relacions són lliures. Podem fer un tast aquí i un tast allà. O desaparèixer durant una temporada. Mantenir-nos ocults, bloguejar frenèticament, lluitar contra molins de vent...
És per això -perquè em ve de gust, perquè és una bona manera de promocionar la interacció entre blogs i perquè crec en la bona fe de qui l'atorga, encara que aquestes coses sempre m'empegueiran- que accept el Premi Art i Pico de mans de Carles Mulet Grimalt, autor de Nausica i company del País Valencià. I estic content que aquest reconeixement vengui d'on ve, perquè d'un temps ençà, en bona part gràcies als blogs, vaig enfortint la relació amb aquesta part de la nostra nació. A la fi, això pareixerà un discurs de bon de veres.
Pas, seguidament, a la segona part de la qüestió. Ara me toca triar cinc blogs i atorgar-los el premi.

Aquest premi ha estat creat per Eseya. Les regles del premi són les següents:
- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

Així, doncs, el veredicte és el següent:

Blogs | Enllaç permanent | Comentaris (6) | Retroenllaços (0)

latafanera.cat meneame.net

Només hi ha pau als cementiris?

eliteratura | 06 Febrer, 2008 14:30

Crec que va ser Lluís Vicent Aracil qui va dir  que només hi ha pau als cementiris. La vida és un contínuum, un no-acabar-mai, una lluita diària en la qual no podem defallir. On és, doncs, el repòs, el moment de gaudi i de felicitat? En la lectura, potser? En l'instant viscut plenament, amb la dona, els fills, els amics. En el record que en queda i ens satisfà. Aquesta sensació de plenitud, tanmateix, mai no és externa. Ha de provenir de l'interior, de la vivència, de l'equilibri entre el jo i allò que li és extern. Difícil equilibri, aquest.


Camín per l'avinguda a primera hora del dia. La ciutat es deixondeix encara. Les escoles, que marquen el ritme matinal, són tancades. Les botigues també. Només els forns tenen obert. Comença la jornada. Trenca el silenci una infernal màquina netejadora. En voldria reproduir el renou. Aspre, estrident, monòton, perpetu. Com una serra devastadora sense aturall. Al costat del vehicle hi ha un home que maneja una altre estri: una sorollosa màquina propulsora d'aire que intenta maldresta impulsar quatre fulles i una parell de llosques cap a davall de la màquina succionadora. Les merdes de ca, tanmateix, resten sense arreplegar a la voravia. La pau, certament, ha de ser interior. Però la vida a la ciutat és renou. Qui més crida, més es fa sentir.

El cementiri
A Bohèmia els cementiris semblen jardins. Les tombes estan cobertes de gespa i de flors de colors vius. Les humils sepultures s'amaguen sota la verdor de les fulles. Quan es fa fosc, el cementiri és ple de petites espelmes enceses que donen la impressió com si els morts organitzessin un ball infantil, perquè els morts són innocents com els nens. Encara que la vida sigui cruel, en els cementiris sempre hi regna la pau. Fins i tot durant la guerra, sota Hitler, sota Stalin, sota totes les ocupacions. Quan se sentia trista, agafava el cotxe i se n'anava lluny de Praga a passejar per un dels cementiris de poble que tant li agradaven. Aquells cementiris sobre el fons blau dels turons eren bells com una cançó de bressol.

Milan Kundera
La insostenible lleugeresa del ser


Cementiri jueu

Luže, cementiri jueu. Imatge extreta de http://www.czecot.com/es

Fragments | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS