Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

La casa de les belles adormides: l'agre sopor de la vellesa

eliteratura | 19 Febrer, 2008 15:00

La casa de les belles adormides no era un prostíbul qualsevol; només hi anava gent de confiança que no feia "res de mal gust". Els vells decrèpits que hi acudien a jeure amb jovenetes narcotitzades no podien transgredir aquesta norma. Submergides en la inconsciència més absoluta, les belles dormien una mort transitòria durant la qual quedaven a mercè d'un ancià desconegut que s'havia compromès a no violar-les, si és que encara tenia eima d'intentar-ho. La regla, doncs, era respectar la inviolabilitat de les belles adormides. A alguns dels vells impotents se suposava que els era fàcil respectar-la. I així, dormien vora un cos jove i calent que els transportava a temps passats, que els evocava bells records, sense haver de patir la vergonya de mostrar davant d'una dona jove la decrepitud física, "la repulsiva senilitat", que els afectava: "Amb una noia bonica i despullada als braços, ploren llàgrimes gelades, es desfan en clamorosos sanglots i gemeguen, però la noia els ignora i no es desperta mai. Els ancians no se'n donen vergonya, doncs, i la seva vanitat no rep cap ferida".

Tanmateix el vell Eguchi, de seixanta-set anys, mantenia encara viva la flama de la sexualitat. A ell, li havia recomanat aquell lloc un individu que "era ja tan vell que havia deixat de ser home". Per això, quan per primer cop va passar la nit a la casa de les belles adormides, li va costar adaptar-se a aquella situació inversemblant. I també li resultà difícil reprimir l'impuls de despertar amb violència la noia que jeia nua al seu costat. Aquest impuls de difícil contenció acompanyarà el veIl Eguchi durant les cinc nits que passarà amb les belles adormides. És conscient del "plaer deforme" que li produeix l'experiència gairebé necrofílica de compartir el llit amb una noia narcotitzada. Tanmateix, gràcies a la perícia literària de Yasunari Kawabata , el sexe terminal i malaltís practicat a la casa de les belles adormides adquireix una dimensió metafísica, insondable, incommensurable, terrible; dimensió de la qual el vell Eguchi esdevé presa. Tot i que s'adona de la malignitat de l'acte, no pot resistir la temptació de tornar-hi i experimentar amb el son proper a la mort de les belles ("Si premia el coll, es convulsionaria, aquesta llengua petitona?" "Suposant que l'escanyés, quina olor deixaria anar el seu cos?"). A poc a poc el vell es va fent l'amo de la situació.  Així doncs, és Eguchi i només Eguchi (encara que la mestressa del local potser hi tindria qualque cosa a dir) qui es permet arribar a límits absurds i cada cop més agosarats davant la -com molt bé indica Yukio Mishima al comentari final que acompanya aquesta edició de la novel·la- manca absoluta de voluntat de les noies que són objecte de desig.

La indefensió de les belles adormides és absoluta. El vell sap que -arribi a materialitzar-la o no- pot permetre's qualsevol cosa perquè les noies no són sinó víctimes ofertes en sacrifici, mentre que la mestressa del local repeteix un cop i un altre que allí no s'hi comet cap maldat! No és cap maldat sotmetre totalment un ésser humà, privar-lo totalment de voluntat, de memòria, de desig, encara que inicialment aquesta persona hi estigui disposada? Eguchi és conscient que ha travessat qualsevol límit humanament permissible: "L'univers més inhumà acaba sent humà per força de l'hàbit. Mil depravacions s'amaguen en les ombres del món". Eguchi definitivament és un monstre, el monstre en què s'ha convertit l'home. Aquí rau la gran immoralitat d'aquesta novel·la, erigida en brutal metàfora de la gran tragèdia humana al segle XX. 

L'home que es rebel·la  contra el destí indefugible de la decrepitud física i la mort, una lluita perduda des del primer moment però que, per mor dels deliris de grandesa i l'ànsià de deïficació d'alguns individus, pot conduir al nihilisme més dur. La vida humana és fràgil. La convivència humana és fràgil. No ens calen monstres il·luminats que ens condueixin cap al nihilisme. Història obscura, brutal, obsessiva, coberta per un vel d'erotisme necrofílic i narcotitzant. Novel·la malaltissa i delicada, d'una categoria superior que, amb gran perfecció formal, aflora des del subconscient com un malson.

Fragment:

"Fer violència a una noia com aquesta, vet aquí el que semblava natural per fer-li revenir la seva joventut. Eguchi estava una mica fastiguejat de la casa de les belles adormides. Però com més se'n fastiguejava més hi venia. Les ganes de violar aquesta noia, de trencar les prohibicions d'aquesta casa, de destruir els plaers odiosos i secrets dels ancians i de rompre, així, amb aquest indret, li removien la sang i l'exitaven. Però violència i coercions eren inútils. Probablement no trobaria cap resistència en el cos de la noia adormida. Li seria fàcil escanyar-la fins i tot, sens dubte. L'havia abandonat tota energia. L'havia envaït el sentiment d'un no-res obscur. La remor de les onades, tot i ser properes, li semblava que venia de lluny. Això també era perquè no feia vent a terra ferma. L'ancià s'imaginava els llòbrecs abismes de la nit damunt del mar de tenebres".

 

Modigliani
 

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS