eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

No es país para viejos. Un Hollywood diferent

eliteratura | 10 Març, 2008 15:00

La fàbrica de somnis ha esdevingut pessimista. Pessimista, però, no vol dir pèssim encara que, si no vaig errat, tenen la mateixa arrel llatina. Ahir vaig anar a veure No es país para viejos (basada en la novel·la de Cormac MacCarthy). Potser rebré pel meu atreviment, però, amb tot el respecte pels germans Coen: me la imaginava més gran. Vull dir que si aquesta història no s'hagués filmat als Estats Units, segurament no hagués arribat gaire més enfora de les fronteres dels cineclubs. Un film d'una perfecció exquisida, però que et deixa exhaust, somort, potser envellit, estès sobre la butaca entre les crispetes espargides.

En parlar d'aquesta pel·licula, Indiscutiblement cal enfrontar-se a la qüestió dels òscars. He de dir, en contra meva, Tommy Lee Jones

que no he vist cap dels altres films nominats d'enguany; per tant, no puc comparar-los. Quant a altres anys, no hi ha comparança possible, per exemple, amb Titànic o El senyor dels anells. Parlam d'un cinema més personal, més d'autor. Més semblant, salvant les diferències, a Brokeback mountain . Tot i això, parlam de films molt americans. Els ianquis en tenen prou amb els seus referents. Som nosaltres qui hem de fer l'esforç de contextualització d'aquest film, a mig camí entre el western i el thriller. Interessa tanmateix aquesta història dels germans Coen? Sí, interessa. Sobretot -hi ha res que no estigui dit?- per com està contada.

Comencem, doncs, pel personatge de Javier Bardem. Tothom sap cert que aquesta mena de papers exiten (recordau, si no, Dustin Hoffman a Rain Man) l'acadèmia de Hollywood. Ben mirat, però, què ens transmet el personatge de Bardem, a banda de la perfecció formal amb què està interpretat? No vull dir que fos fàcil. Qualcú n'havia de fer la interpretació, i Bardem la broda. Tot i això, pens que aquest personatge aporta sobretot efectisme estètic; en definitiva, una (sobre)actuació enlluernadora: un psicòpata assassí que encalça dos milions de dòlars dels anys 80 i que, implacable, compleix la seva missió més enllà de l'imaginable, fent la vida impossible a un pobre diable, veterà del Vietnam, que en un excés de confiança comet el major error de la seva existència. Més interessant, per a mi, és el personatge del vell xèrif, Tommy Lee Jones -excel·lent interpretació, un pòsit de saviesa- que realitza la investigació, evidentment, sense sortir-se'n. El xèrif segueix les passes del psicòpata. Li va al darrere, encara que mai no arriben a coincidir. Llevat d'una vegada què és a punt d'enxampar-lo i perdre-hi la vida.

Ens trobam, doncs, amb un psicòpata, un xerif envellit i un cowboy veterà en una pel·lícula decadent, de llargs silencis, de la qual recordarem els diàlegs, tallants i enginyosos. Pessimistes. Evidentment, el que comença de mala manera acaba pitjor. Els nins, que són el futur, acaben discutint per un grapat de dòlars que no haurien d'haver acceptat. Un mal averany. Vivim una època poc apta per a comèdies i celebracions. Fins i tot a Hollywood se n'ha temut.