eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

La llibertat és una llibreria, amb permís de Joan Margarit

eliteratura | 03 Març, 2008 15:00

Llegeixo -dijous sí dijous no-, l'article de Jaume Cabré al suplement de Cultura de l'Avui. Una joia. Aquesta setmana torna a reblar el clau amb un article que porta per títol La llibertat és una llibreria. El títol, tan encertat, no és casual. Es tracta d'un vers d'un poema de Joan Margarit i que podeu llegir al Weblog d'en Xavi Caballé.

Afirma Cabré, no sense raó, que la societat occidental està massacrant la cultura escrita, la qual requereix un esforç notable per part del receptor, enfront de la cultura audiovisual, molt més passiva. Però no tot, continua, és culpa de la televisió. Patim una crisi de valors; vivim al segle de l'aparença, del culte a l'exterior, on no hi ha lloc per a la interioritat, que s'ha vist desplaçada a una situació de marginació inconcebible fa només trenta anys.

Estem immersos a l'era de la informació, però no hi ha coneixement. I molt menys saviesa. Quins són els models per al jovent, es demana Cabré. La cultura de l'èxit fàcil, sense esforç. Aquesta, possiblement, és la gran utopia del segle XXI, afirmo jo. Viure de rendes. Esperar un cop de sort que ens solucioni la vida. En un món així, és obvi que no hi ha espai per als llibres. I continua Jaume Cabré:

"Hem de tèmer el lector d'un sol llibre, vaig escriure fa uns dies. Ara dic: temem el qui menysprea el llibre, qualsevol llibre, pel fet de ser llibre. (...) La bèstia que crema els llibres, continua, ha existit sempre, però "ara també du americana i corbata (...) A la bèstia li agrada la societat que només es preocupa d'anar al gimnàs i treballar per comprar-se un Ferrari. És una societat que no amoïna. En canvi, la societat que llegeix, pensa; i si pensa, opina. I això, sempre incomoda".

La democràcia, s'ha dit moltes vegades, és el menys dolent dels sistemes polítics. Una veritat a mitges, ja que podem acudit

arribar a pervertir-la tant que pràcticament perd el sentit. La base de la democràcia ha de ser la participació política dels ciutadans. I la majoria només participa del joc polític un cop cada quatre anys. Aquesta és la veritable preocupació de la classe política. Controlar l'emissió del vot. I a viure, que són quatre anys més! Aquest model de la vida política, certament, concorda amb el model utòpic del segle XXI a què me referia abans: si no ens cau res del cel, que ens ho donin els polítics. Per això les campanyes electorals s’han convertit en una mena de rebaixes encobertes. En lloc de fer propostes serioses en materia econòmica, laboral, educativa i cultural, es posa en marxa la repartidora: que si 400 eurons de l’IRPF, que si 3.000 eurons per fill.... Si, però, on estudiarà aquest infant? En una aula prefabricada? Amb una nova llei d’educació que serà substituïda d’aquí quatre anys sense que s’hi hagi invertit ni cinc? En una classe saturada, amb una ratio de quaranta alumnes de vint nacionalitats? Amb problemes d’integració, de violència, de comprensió lectora, de càlcul...

Cal un replantejament general de tot el sistema educatiu espanyol. Tornar a la cultura del treball, a l’esforç que es veu recompensat. Per això, és imprescindible un acord general que permeti reformar l’educació a l’estat espanyol en un sentit positiu i a mitjan termini, amb dotació pressupostària i amb mestres ben preparats. Com va escriure Joan Mascaró i Fornés (Santa Margalida, 1897 – Cambridge, 1987):

"El pensament ha de tenir llibertat per pensar. Però només hi ha llibertat en la veritat. No som lliures de pensar que 2 + 2 = 5! Si ho feim no som lliures: som en l'esclavatge de l'error.

El propòsit de de l'educació és la virtut, no la utilitat".

L'educació ha d'aspirar a la veritat; és a dir, al coneixement. Per això, cal retornar a la lectura, al bagatge vital i cultural, imprescindible, que ens aporta. És imprescindible retornar la dignitat a la paraula; en definitiva, allò que ens fa humans.

Acudit extret de No em diguis que és un somni