eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

Amb el cor embogit

eliteratura | 08 Març, 2008 15:00

El post anterior, en bona part, se'm va acudir arran de la lectura d'un conte del recull que, sota el títol La mort i la pluja , ha publicat no fa gaire Guillem Frontera, de qui en coneixia la faceta La mort i la pluja, de Guillem Frontera

d'articulista, però no la d'escriptor. Descobrir un autor és com enamorar-se de bell nou. En el cas de Frontera, ha estat amor a primera vista. La referència me va arribar mitjançant una entrevista que li van fer al suplement de cultura Presència (número 1.877), precisament al Diari de Balears, que és on publica de forma habitual. Hi deia, entre d'altres coses, que "La voluntat de permanència és el desig d'esquivar la mort, de pontejar-la, d'anar més enllà i tot per acabar topant-hi, amb allò més inevitable, que és la mort". I més envant: "Abans (la mort) estava molt més present -la gent convivia amb la mortalla dins la caixa, i els difunts eren recordats molt de temps, i ara no".

La mort que tothom espera i que ningú no vol. La mort, avui dia, fa tanta por que la volem lluny lluny, com si no existís. Tot el ritual s'ha acurçat. Ens desfeim del cadàvers com si fóssim membres de la màfia. Desapareixen de la nit al dia. I no hi ha res que ompli el buit. Com diu Frontera, abans el ritme era un altre. Tota la vida recordaré el vetlatori de la meva àvia; la nit sencera al menjador, retent-li l'últim adéu per tal que romangués per sempre més a la nostra memòria. La família entrava i sortia; asseguts, qualque estona mig condormits a les cadires que s'havien fet molt rostides de passar-hi hores. Hi havia plors i, paradoxalment, estones de rialles nervioses quan algú recordava una anècdota perduda en el temps. L'endemà la família dinava de brou -brou, no caldo: per què me repugna tant aquesta paraula?-, després de l'enterrament.

L'entrevista, doncs, va ser detonant de la lectura. Vaig llegir un conte de Frontera, només un (ara ja en són tres: un d'aquí, un d'allà...), perquè en tenc començat un altre llibre, estrany, duríssim (Martin Amis, Koba el Temible ). Un temps no era amic de lectures simultànies. Ara faig el que puc i cada cop m'assembl més a Machín, amb el cor no sé si embogit; dividit, segur. Llegesc d'aquí i d'allà i trec el temps fins i tot de moments perduts que, paradoxalment, poden ser els millors. Vaig llegir un conte, L'ordenació del món, la història d'en Biel, geògraf particularíssim i exclusiu d'un poble, Alanària, que no sortia als mapes ("Ell havia cercat el nom del nostre poble a tots els llibres que hi havia a casa, però el topònim només apareixia imprès en els recordatoris dels difunts"). Fins que aquest geni eminent hi posà remei. Petits detalls, harmoniosos, conformen la narració a través dels ulls de nin. La frase, sòlida, ben construïda i espaiada, no deixarà malsatisfet cap bon lector. Frontera fila la història amb una cadència suau que emergeix de l'ànima innocent del narrador, amb tocs d'humor i tendresa que us il·luminaran el dia. I amb un final tendre, delicat, feliç.

En tornaré a parlar. Tant cert com som Llorenç.

Comentari forçat i ineludible: no entenc ni entendre mai l'estratègia d'ETA. La vida d'un ésser humà està per damunt de qualsevol consideració, absolutament. Dit això, afegiré que l'assassinat només serveix per a enfortir l'estat espanyol, el justifica; per tant, la política d'ETA, a més de vil i menyspreable, és totalment equivocada. Fa mal a Euskadi i, per extensió, als Països Catalans.