eLiteratura

Dolentrícic: digne de ser oblidat, infame.

Tan sols per companyia tenc jo la mala fama

que em volta i m’agombola traçant un just conhort;

com que ella és generosa, a aquell que la proclama,

el fa gaudir en la vida, venjança de la mort.

La mala fama ostenta segura una ampla gamma

de facultats possibles que brinda a l’home fort;

encén d’enginy i força la soca on pren la flama

i cavil·lant disposa la fira de la sort.

Per mi no valen normes ni lleis autoritzades

que em vinclen a la força davant els preceptors;

tampoc costums ni dogmes de potestats sagrades

que menyspreant condemnen el gust dels meus amors.

Vull viure aquesta vida marcant un pas de dansa

amb ritme d’home lliure, forjat en l’esperança!

 
Guillem Cabrer.

D’Amor somriu de perfil (1988).

Hi ha, en la bona literatura, emocions inefables provocades per les pròpies paraules. Paradoxalment, aquestes mateixes emocions poden ser incitades per textos i autors diferents, però que tracten els mateixos temes. Són els temes clàssics¹sobre els quals els escriptors, tanmateix, han tingut la necessitat de dir-hi la seva. Matisar i personalitzar.

En general, no hi ha cap escriptor que no tengui delit de passar a la posteritat, de fer-se un espai en la història de la literatura, de romandre en la memòria un cop hagi desaparegut físicament. Sobreviure més enllà de la mort, assolir la glòria de la immortalitat. Dit així, pareix molt pretensiós. I realment, són pocs els elegits. Humana i vanitosa reacció: passar a la posteritat. Però la vida és efímera i, des de la mort, ningú no gaudirà del plaer de ser llegit.
Temps enrere —recordem un exemple paradigmàtic en la història de la literatura com és El senyor dels Anells— hom podia romandre molt de temps en la memòria col·lectiva si les gestes havien estat importants. El poble les recordava en la literatura oral. La cultura oral gaudeix d'un encant impossible d'assolir mitjançant la lletra escrita. S'hi acosten la poesia, que pot ser memoritzada i recitada, i també el teatre. La novel·la, però, s'allunya d'aquesta concepció.

Així, doncs, constatam que és una reacció molt humana interrogar-se sobre el record que hom deixa entre els coneguts un cop desapareix. És el que trobam en aquests dos textos d'origen allunyat, però que comparteixen la preocupació pel record: " sap l'Àfrica cap cançó de mi?"; és a dir, "Em recorden?". Curiosament, ambdós autors esmenten els infants -símbol d'innocència-, amb les seves cançons i jocs, la qual cosa connecta amb la cultura oral de què parlava més amunt. El nom també és important: "s'inventen els nens cap joc on surti el meu nom (...)?" i "Surt el meu nom a les converses?". En definitiva, m'han oblidat o el que vaig ser o fer ha estat prou important i, per tant, digne de ser recordat?

Ho deix aquí. No diré, avui el nom dels dos escriptors que, com hem vist, comparteixen preocupació. A veure si qualcú els encerta!

La mentida ha de ser senyora, fugaç, innocent, fantasiosa, i no pot fonamentar-se en l'auto-odi i l'afany de notorietat. No ha de procurar el benefici propi ni la desgràcia del poble.

En cas contrari, la mentida perd entitat i esdevé l’avant-sala del crim.

La mentida: tan mesquina que ni tan sols té un lloc entre els pecats capitals.

Taula parada per menjar d'ajagut, acte propi del món musulmà.

Taula parada per menjar d'assegut, acte propi del món cristià.

Fotografies realitzades a l'exposició "Dins les murades. Castells i fortificacions a les Illes Balears". 

Via: Blogtailors. O blog da Ediçao