"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
Compartir:
Manuel Baixauli: un escriptor que parla clar i català
eliteratura | 10 Juny, 2008 14:00
Tirant al Cap destacava l'altra dia l'entrevista que Levante havia realitzat a Manuel Baixauli. Hi ha un parell de citacions que palesen l'agilitat mental d'aquest escriptor valencià que, ara ja no en tenc cap dubte, llegiré. Me basta aquesta resposta:
"Que algunos medios de comunicación te ignoren deliberadamente no es excusa para no escribir en tu lengua. Hay países donde los escritores van a prisión o mueren asesinados por lo que escriben."
És evident que aquest home té coses a dir.
Compartir:
Tatuatges literaris: per llegir el cos
eliteratura | 09 Juny, 2008 14:00
Hi ha lectors que no en tenen prou amb els llibres, que han de mester un vincle més fort amb la literatura. Hi ha qui s'atreveix amb els tatuatges literaris. Llavors el dilema és quin passatge quedarà per a a la posteritat amb tinta indeleble... sobre el cos més desitjat.
Més informació aquí, aquí i aquí.
Compartir:
L'espanyolisme cosmopolita d'El País
eliteratura | 08 Juny, 2008 14:00
Constatar la importància d'una llengua amb paràmetres purament quantitatius i anticientífics és una pràctica habitual a Espanya, un país ranci que intenta revifar velles glòries colonialistes a cop de reportatge cosmopolita. Hom insta a enorgullir-se de l'augment del nombre de parlants, com si la comunicació fos una batalla numèrica de la qual es desprengués la superioritat de l'espanyol. Ricardo M. de Rituerto, corresponsal d'El País a Brussel·les, signava aquest dissabte el reportatge "Cervantes pone una pica en Flandes. Rituerto afirma, en relació a l'espanyol, que "es incuestionable que esta lengua goza de un vigor que para sí quisieran otras, empezando por el francés y el alemán". Aquests tipus de reportatges, doncs, formen part del nacionalisme desacomplexat que practica aquest diari. L'espanyolisme d'El País es basa en les bones formes, en el creixement "natural" de la llengua espanyola, la qual gaudeix d'una "imparable expansión". Tot i aquesta efervescència lingüística, es lamenten que la llengua espanyola és bandejada per les institucions europees —on manca "un reconocimiento político de la lengua española— en favor de l'anglès, el francès i l'alemany. És la seva manera de veure Europa. No es plantegen el vell continent com un espai comú, sinó com un espai de lluita en el qual Espanya lliura "su particular batalla europea".
Compartir:
El negoci editorial a L'hora del lector
eliteratura | 07 Juny, 2008 15:00
Deix un parell d'apunts que vaig prendre durant l'emissió.
Sobre els grans grups editorials: concentració editorial = banalització cultural
Censura de mercat: quan els directius de les editorials creuen que una obra no es vendrà, i per això no la publiquen. No és que els lectors no la comprin, sinó que no en tenen la possibilitat.
Als Estats Units, els dos primers anys de la Guerra d'Iraq —aquella que es declarà a la recerca d'armes de destrucció massiva— ningú no es va atrevir a publicar res contra el conflicte bèl·lic iniciat pel pitjor president de la història d'aquella país. Autoncensura.
Finalment.
A França, poca broma, la majoria del negoci editorial i periodístic és en mans de la industria... armamentística
Per fer més diners? Potser sí, però així, a més, controlen que no es publiqui res en contra dels seus interessos.
Compartir:
El llegat físic. Ànsia de posteritat (7)
eliteratura | 05 Juny, 2008 14:00
Faig memòria. Intent recordar un fragment de Milan Kundera. A una dona el nas li creix cada dia una micoia de no-res. Tanmateix, el temps passa i arribarà el moment fatal en què, quan es miri al mirall, serà incapaç de reconèixer-se. La imatge, llavors, serà encara la seva o pertanyerà a una altra persona?
El cos. El gest. Són primordials per a la identitat. Som el que som, en part, gràcies a qui ens ha precedit, que es perllonga a través dels nostres gens. Hi ha un llibre molt curiós, El gen egoista, que defensa, precisament, la teoria que en l'evolució l'element primordial és el gen i no l'individu, la qual cosa, a grans trets, constreny fortament el lliure albir.
Tots som capaços de recordar un gest , un moviment, un tret físic característic, que sense dubtar atribuirem a una família particular, i a cap altra. És d'aquest llegat de què parla Edmundo Paz Soldán a Río Fugitivo1. Agraïu el fragment a Món de Llibres , que me l'ha fet arribar justament per a aquesta secció.
"La herencia es una lotería. A mí me tocaron los ojos de un abuelo que no conocí y la nariz de una bisabuela que murió antes de cumplir los veinte años: estoy armado de fragmentos al azar de gente que nació antes que yo. Cuando ya no esté, algún fragmento mío seguirá viviendo en el nieto de mi nieto que ya no conoceré, mi recta nariz en una sobrina de mi biznieto, mis gruesos párpados en quién sabe quién. Y me muerdo los labios como dice mi madre que solía hacerlo alguien que no conocí, el abuelo que murió antes de que yo llegara y que no sabe que uno de sus gestos flota en ese mundo en el que vivió por algunos años, un vago eco de su ya difuminado paso por la vida. Voy caminando en este presente sin saber cuántos de mis movimientos son fantasmales ecos de gente que no conocí, repeticiones de gestos quien sabe cuándo producidos por primera vez, la forma en que paso la mano por mi frente quizá viene de alguien que hizo eso por primera vez frente a un espejo en el salón de una casona en La Paz, hacia 1849. Ese alguien, ya más que muerto, se miró al espejo antes de salir a una recepción social ofrecida en honor de unos visitantes peruanos, y se pasó la mano por la frente para limpiar una invisible gota de agua. Hace mucho que ese alguien ya se fue, pero ese gesto quedó atrapado entre las telarañadas redes de nuestro tiempo y espacio, como quedaron atrapados tantos rasgos de tanta gente tan o más muerta que ese alguien. Mis manos de dedos largos y delicados repiten las manos de alguien, los lunares en mi espalda acaso provienen de otra espalda ya agusanada, y esa fija y enigmática mirada con que mis ojos observan el mundo tal vez ya lo ha observado en otra época y otro ámbito".
Edmundo Paz Soldán
Río Fugitivo.
Libros del Asteroide.
1. Edmundo Paz Soldán, a més de la novel·la, disposa d'un blog literari amb el mateix títol.
Compartir:
Booksshelf: llibreries amb imaginació
eliteratura | 04 Juny, 2008 14:00
Per als necessitats d'idees, espais, mobiliari de vanguarda, llibreries de tota mena...
Us encantarà
Compartir:
Carlos Ruiz Zafón, un niu de contradiccions
eliteratura | 03 Juny, 2008 15:00
El joc de la contradicció, literàriament parlant, pot arribar a ser molt divertit si l'escriptor que el cultiva se'n sap desfer. Tanmateix, un parell de respostes contradictòries i poc agraciades, extremadament subjectives, en dues entrevistes dominicals no són suficients. Més aviat són magres, esquelètiques, ridícules i plenes de prejudicis. Ho dic per Carlos Ruiz Zafón , aquest home que —quina enveja!— es va fer d'or amb La sombra del viento i que set anys després ha publicat El juego del àngel.
Una contradicció és un mirall fallit en el qual, en guaitar-hi no som capaços de reconèixer la silueta deformada que hi apareix. Una contradicció és una caricatura cruel que ens persegueix, un malson que es repeteix una nit i una altra i que parla del jo més del que ens pensam.
Tal volta Ruiz Zafón contesta una cosa o altra en funció del mitjà. Si no, és que no sap què diu. Així (a Presència núm. 1892), en relació a l'època en què transcorre la novel·la, la Barcelona de principi del XX, diu molt clarament que l'interessa "l'escenari i el període històric", la qual cosa no implica "que la Barcelona d'ara no tingui interès. Tot té el seu interès. El valor en literatura no està en l'objecte o l'escenari, sinó en el tractament". En una entrevista a El País, amb un titular prou explícit —"Aquí la literatura es un gueto de mediocridad y pretensión"—, li formulen pràcticament la mateixa pregunta. Aquí la resposta és diametralment diferent i punyidora. Un dard contra la ciutat comtal:
"Lo que me interessa de Barcelona como escenario es la que va de la revolución industrial a la Guerra Civil. Desde entonces, en Barcelona no ha pasado nada particularmente interesante en ningún aspecto, y desde hace unos años, cero absoluto. No veo nada sobre lo que escribir".
Mira que n'han succeït, de coses, del 36 ençà. Però no hi sap veure res digne de la seva ploma. El més curiós, però, és la qüestió del tractament literari d'un lloc o d'un afer, amb la qual estic d'acord. A El País, tanmateix, se'n desdiu. I afirma categòricament la nul·litat barcelonina.
A ambdues entrevistes hi ha moltes altres coses curioses. El titular d'El País ja és prou explícit. Per més fer, a Presència, ens assabentam que escriu en castellà —està que, per una vegada, siguin els autors espanyols els qui s'hagin de justificar— per un "fet generacional" i perquè "va ser educat en castellà", no pas per una "opció política ni sentimental". Ruiz Zafón, que va néixer el 1964, creu que "normalment un escriptor fa servir la primera llengua que absorbeix com a vehicle principal (sic)". Sort que hi hagut desenes d'escriptors (Jesús Moncada, 1961; Maria Antònia Oliver, 1946; Carme Riera, 1948; Quim Monzó, 1952; Sergi Pàmies, 1960; Albert Sánchez Piñol, 1965; etc., etc., etc.) contemporanis i fins i tot més vells que Ruiz Zafón que no han tingut la mateixa creença perquè, si no, la literatura catalana avui dia seria una pura relíquia del passat.
Deu ser dur el cim literari. Patir les enveges i sentir-se el dimoni "si obro la boca", en relació al "període d'institucionalització política" que afecta una bona part de la literatura catalana. Més val així, deixar caure, simplement, la insinuació, que és més elegant. I viure a Los Ángeles, més enllà del bé i el mal. Que per això ha venut 10 milions de llibres.
Compartir:
Amnèsies. Ànsia de posteritat (6)
eliteratura | 01 Juny, 2008 14:23
Hi ha mons paral·lels.
Viatges sense tornada dels quals mai no tindrem notícia.
Paisatges desolats,
ocults,
indrets amagats de la memòria,
amnèsies irreversibles,
vides sense passat ni futur.
Homes i dones capaços,
tanmateix, de somriure
i de vessar una llàgrima
sense que en coneguem
el mecanisme.