eLiteratura

La història de Romeo i Julieta ha transcendit l'obra de Shakespeare i ha passat a formar part de l'imaginari col·lectiu. El preu de la popularitat és car. Vol dir que pràcticament tothom en sap qualque cosa, però poca gent -fora d'Anglaterra- ha llegit l'obra o l'ha vista representada. Llavors les referències són més aviat pobres. Això, però, també pot tenir un vessant còmic, com veiem en aquests dos acudits.

 

Vegeu també Shakespeare for kids

Tots els personatges femenins de Ricard III són dignes de llàstima, per infelices; infelicitat a la qual Ricard fa una contribució important. L'odien. Però ell se'n fot i acaba doblegant-les. Les dones -Lady Anne, la reina Elisabeth, la reina Margaret i fins i tot la mare de Ricard, la duquessa de York- són víctimes de la lluita per la corona. Hi perden esposos i fills. Són, en la majoria del casos, meres comparses, sotmeses als interessos polítics i successoris. Ricard III, que excel·leix en crueltat, no s'està d'utilitzar-les així com més li convé. No és que tengui gaire més respecte pels homes, tanmateix. Ricard, simplement, utilitza les persones per aconseguir els seus objectius. Per això, manipula, assassina, enganya, enamora...
La festa, però, sempre dura poc. Especialment colpidora és la relació entre Ricard i la vella reina Margaret, vídua d'Enric VI. Val a dir que Margaret no és precisament una dona passiva, sinó que en tot moment va lluitar, sense fortuna, pels drets al tron del seu fill Eduard. Aquest personatge turmentat, que ha sofert en carn viva les desgràcies del contenciós entre els York i els Lancaster, és, al meu parer, una precursora de les bruixes de Macbeth. No ha estat sinó Ricard qui a sang freda li ha mort espòs i fill. És una dona derrotada que té motiu per odiar aquest gran ordidor d'intrigues. Llavors no ens ha de venir de nou que després de maleir la reina Elisabeth¹, s'aferrissi a Ricard de mala manera. La vella Margaret, aprenent de fetillera, li llença una maledicció terrible:

Si té amagat el cel algun desastre
més terrible de tots els que et desitjo,
que el guardi bé, fins que les teves culpes
siguin encara més madures. I aleshores,
que llenci tota la seva ira damunt teu,
torbador de la pau del pobre món!
Que el cuc de la consciència devori la teva ànima!
Que mentre visquis tinguis la sospita
que els teus millors amics són traïdors,
i tinguis traïdors com a millors amics!
Que no et clogui cap son els ulls funestos,
llevat que en algun somni de turment
et quedis espantat amb un infern
de dimonis terribles.
Avortí de senglar, senyalat per les bruixes,
en el mateix moment de la teva naixença!
Fill de l'infern, esclau de la natura!
Tu, vergonya del ventre d'una mare prenyada!
Descendència odiada dels lloms del teu pare!
Tu, parrac de l'honor, execrable...

Ricard no en fa cas. Ben cert és que acabara sol, però en el fons sempre hi ha estat. Més que una premonició, doncs, la maledicció de Margaret és una constatació del destí de Ricard, que ja va ser "senyalat per les bruixes" al moment de néixer. Tant és així, que fins i tot la seva mare el maleeix i li desitja la mort. Què pot esperar un home maleït per la pròpia mare?
De totes maneres, la "grandesa" de Ricard no prové del destí (simbolitzat per la malformació), sinó del camí que ell mateix emprèn i del qual, en certa manera, ens fa còmplices. Ricard forja la seva pròpia corona; altra cosa és que no respecti ni la pròpia família. En el fons, Ricard no és molt pitjor que els seus germans. Però és més astut, més intel·ligent, més ambiciós i, sobretot, més conscient de la capacitat de fer mal. I domina com ningú l'art de la paraula. Això és el que realment el diferencia i el converteix en un monstre, un monstre molt especial.

Imatges extretres de Broadwayworld.com

Notes:

Quan la força es complementa amb la paraula els efectes són demolidors. El verb, hem dit, justifica la força. Per això cal ser pacient i no tenir escrúpols. I els arguments de la bondat no sempre són suficients. També cal astúcia i intel·ligència. Però no tothom pot tenir la confiança de Ricard, un personatge gairebé inhumà, un monstre que no tem l'infern, i que, a diferència dels assassins de Clarence, pot assumir la culpa amb perfecta naturalitat. Ricard, definitivament, no té consciència: la consciència és un invent, una paraula, contra els poderosos. Només els dèbils es penedeixen:

No hi ha dubte que Shakespeare va tenir ocasió de de veure'n representades. De fet, l'escena protagonitzada pels dos assassins de Clarence¹ recorda els debats propis de les morality plays. Així, un dels assassins té remordiments de consciència perquè té por de condemnar-se, mentre que l'altre li recorda la paga que rebran un cop comès el crim.

El diàleg té la seva gràcia; en una de les rèpliques l'assassí II, dubitatiu fins aleshores, es refà ràpidament en recordar-li l'altre la recompensa que rebran de part de Ricard un cop enllestit el crim. Llavors, l'assassí I li demana on ha amagat la consciència que el turmentava, a la qual cosa l'assassí II respon que "a la bossa del duc de Gloucester". Finalment, l'assassí I li replica que quan Gloucester "obri la bossa per donar-nos la paga, se t'escaparà la consciència". Diners fan mal, deia Anselm Turmeda.

La consciència, doncs, és un problema, fa nosa; almanco per aquests dos assassins un tant escrupolosos que la voldrien eliminar:

"No m'hi tornaré pas a embolicar, perquè fa els homes covards; no pots robar sense que t'acusi; no pots renegar sense que t'enganxi; no pots jeure amb la dona del veí sense que se n'adoni; és com un esperit poruc i vergonyós que se't revolta en el pit; no fa sinó posar obstacles; una vegada em va fer tornar una bossa plena d'or que vaig trobar per casualitat. Et converteix en un captaire, si la tens; la desterren de tots els pobles i ciutats com a cosa perillosa, i tots els que volen viure bé s'esforcen a fiar-se de si mateixos i prescindir-ne".

Qui n'ha prescindit totalment és Ricard. Encara que després del somni espectral de les seves víctimes és mostra una mica afectat, presenta una moral descarnada, al servei de l'ambició i del mal en termes absoluts. En aquest sentit, l'inquietant Harold Bloom li atribueix literalment una sexualitat sadomasoquista, un "vitalisme metamorfosejat en pulsió de mort". Certament, la relació de Ricard amb lady Anne escarrufa: li ha mort l'home i el pare i encara la convenç per casar-s'hi! Ningú llevat de Ricard seria capaç d'imaginar-se una relació com aquesta. Ell mateix no se'n pot fer creus, d'haver-la convençuda:

Havia mai algú festejat una dona
amb un humor així? Havia mai algú
conquerit una dona amb un humor així?
La tindré; però no per gaire temps.
Jo, que li vaig matar el marit i el pare!
Guanyar-li el cor en l'odi més extrem,
amb malediccions als llavis, llàgrimes als ulls,
i tenint al costat la prova sangonosa
del meu odi; amb Déu, la seva consciència
i aquest taüt en contra meva! I jo,
sense ni un sol amic per donar-me suport,
tret del dimoni i dels meus ulls hipòcrites,
i tanmateix me l'he guanyada. Tot el món
contra un no-res. Ha, ha!

Ricard és íntegrament dolent, abraça el mal amb una intensitat fora mida. Fred i calculador, mestre de la retòrica, un cop casat amb Anne la despatxa amb un lacònic "ja ha donat la bona nit al món". El matrimoni amb la vídua, al meu entendre, es justifica només com a autoafirmació de Ricard, ja que no és útil a la seva estratègia. És més, la necessita morta per concertar un altre matrimoni, més profitós, amb la filla del seu germà i legitimar així el seu accés al tron.

Notes.
1. Clarence era germà de Ricard i va morir a mans de dos assassins contractats pel propi Ricard.

Constat, després de la ressaca santjordiera, que vivim una època estranya. La democratització de la literatura obre camins inversemblants pels quals pasturen l'alta cultura i la de masses.
En què se semblen una cursa de fórmula 1, un partit del Barça i el Dia del Llibre? Que en tots tres esdeveniments hi ha un guanyador.
Succeeix que tot es quantifica. La numerologia és una de les xacres de l'era de la informació. Tant vens, tant vals. No hi ha relaxació possible. És talment aquell anunci de les calories: què fa l'home per relaxar-se? Deixa de comptar. És a dir, abandona la cursa, momentàniament només.
Doncs hi ha una part de la festa de Sant Jordi que és igual. En un partit de futbol ens informen del temps de possessió (de pilota, no penseu malament, ara) i d'altres dèries sense les quals hom pot gaudir perfectament d'un matx. El dia del llibre demanen, entre d'altres coses, al més venut , quants llibres ha signat. Gaspar Hernández, un home senzill tot i ser el gran triomfador de la jornada, que no s'adona de llarga cua dels qui volen un exemplar signat, es pren la pregunta seriosament i respon que el que li agrada és comentar amb els lectors què els ha semblat la novel·la. Corprenedor.
Potser que deixàssim de comptar, féssim el silenci i ens posàssim a llegir.

O era a la inversa?

Alfabetització infantil

Via: Horas serenas