"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
Política, educació i crisi
eliteratura | 07 Abril, 2009 14:00
D'ençà d'Aristòtil, fa devers 2.300 anys, sabem que l'home és un animal polític. Tota manifestació humana es pot llegir en clau política. La vida en societat, doncs, no es pot deslligar de la política. Tothom, en major o menor mesura, fa política: uns, de manera explícita; d'altres, per exemple, en un acte tan quotidià i necessari com és dur els infants a escola.
L'educació és política. Per això fa gràcia quan determinats mitjans de comunicació acusen els mestres o el sistema educatiu d'estar polititzat. I molt que hi està! Un model educatiu està condicionat per paràmetres polítics i socials.
Fa molts anys, quan estudiava Magisteri, una llumenera del Departament de Ciències de l'Educació deia que una escola, i per extensió el sistema educatiu, era com una liquadora: si hi posen bo, surt bo; i si hi posen dolent, surt dolent. Traspassava, d'una manera gens subtil, tota la responsabilitat a l'alumne i la família. Si l'alumne era bo, assoliria l'èxit. Si l'alumne era dolent, engreixaria les llistes del fracàs escolar. Pura tautologia.
Val a dir que tenia raó aquell catedràtic amb qui tanmateix mai no vaig congeniar, però només en part. L'escola i la Conselleria i el Ministeri d'Educació, evidentment, hi tenen un paper que ell no esmentava. Els mals resultats obtinguts per Espanya al famós Informe PISA (un programa per a l'avaluació internacional d'alumnes de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) responen a molts factors, no solament als familiars. Però només ens recordam de Santa Bàrbara quan fa trons i llamps. I ara que la crisi econòmica colpeja la societat, tot l'espectre polític hauria de recordar que l'educació, tan malmenada pels governs de torn, també forma part de l'economia. Com va dir no fa gaire Barack Obama, polític de moda i imitadíssim en les formes però no tant en els continguts, a la Cambra de Comerç Hispana, "la causa de la prosperitat d'Amèrica no ha estat mai només l'habilitat amb què acumulam riquesa, sinó el grau d'eficàcia amb què educam el nostre poble".
Que prenguin nota de la lliçó.
L'educació és política. Per això fa gràcia quan determinats mitjans de comunicació acusen els mestres o el sistema educatiu d'estar polititzat. I molt que hi està! Un model educatiu està condicionat per paràmetres polítics i socials.
Fa molts anys, quan estudiava Magisteri, una llumenera del Departament de Ciències de l'Educació deia que una escola, i per extensió el sistema educatiu, era com una liquadora: si hi posen bo, surt bo; i si hi posen dolent, surt dolent. Traspassava, d'una manera gens subtil, tota la responsabilitat a l'alumne i la família. Si l'alumne era bo, assoliria l'èxit. Si l'alumne era dolent, engreixaria les llistes del fracàs escolar. Pura tautologia.
Val a dir que tenia raó aquell catedràtic amb qui tanmateix mai no vaig congeniar, però només en part. L'escola i la Conselleria i el Ministeri d'Educació, evidentment, hi tenen un paper que ell no esmentava. Els mals resultats obtinguts per Espanya al famós Informe PISA (un programa per a l'avaluació internacional d'alumnes de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) responen a molts factors, no solament als familiars. Però només ens recordam de Santa Bàrbara quan fa trons i llamps. I ara que la crisi econòmica colpeja la societat, tot l'espectre polític hauria de recordar que l'educació, tan malmenada pels governs de torn, també forma part de l'economia. Com va dir no fa gaire Barack Obama, polític de moda i imitadíssim en les formes però no tant en els continguts, a la Cambra de Comerç Hispana, "la causa de la prosperitat d'Amèrica no ha estat mai només l'habilitat amb què acumulam riquesa, sinó el grau d'eficàcia amb què educam el nostre poble".
Que prenguin nota de la lliçó.
Vegeu també
El compromís d'Obama amb la lectura
Reportatge a El País: La classe perdedora
El compromís d'Obama amb la lectura
Reportatge a El País: La classe perdedora
Educació |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | 
Retroenllaços (0)
El sentit de l'art (i de la vida)
eliteratura | 02 Abril, 2009 14:00
"Cineclub " és una novel·la la qual el més segur és que no llegeixi però que m'agradaria haver llegit.
L'autor hi planteja una educació sentimental a través del cinema. En parla el suplement de l'Avui de 28 de març de 2009.
L'autor, David Gilmour, no creu "que el cinema ni l'art serveixin per canviar res (...). Si servís no hi hauria guerres, ni violència. Jo crec que aprens de la mateixa vida, i que el patiment és l'únic que t'ensenya alguna cosa, l'únic que et pot fer canviar. La literatura i el cinema fan un paper de recordatori d'alguna experiència que hagis passat, més que provocar-te una experiència nova. Jo al cinema veig el meu passat, però no el meu futur".
Eva Piquer, a la seva secció, també en parla. I es contagia del to transcendent i afirma que amb la lectura d'aquest llibre t'adones "que no és tan important l'art com la vida. Que, de fet, l'art només té sentit (o adquireix el màxim sentit) si es posa al servei de la vida. Un llibre, o una pel·lícula, és una eina que ens ajuda a entendre el món. Però el que realment val la pena és el món, no l'eina. I el repte d'educar una persona pot ser tan apassionant com el propòsit d'escriure, o filmar, una obra mestra".
L'autor hi planteja una educació sentimental a través del cinema. En parla el suplement de l'Avui de 28 de març de 2009.
L'autor, David Gilmour, no creu "que el cinema ni l'art serveixin per canviar res (...). Si servís no hi hauria guerres, ni violència. Jo crec que aprens de la mateixa vida, i que el patiment és l'únic que t'ensenya alguna cosa, l'únic que et pot fer canviar. La literatura i el cinema fan un paper de recordatori d'alguna experiència que hagis passat, més que provocar-te una experiència nova. Jo al cinema veig el meu passat, però no el meu futur".
Eva Piquer, a la seva secció, també en parla. I es contagia del to transcendent i afirma que amb la lectura d'aquest llibre t'adones "que no és tan important l'art com la vida. Que, de fet, l'art només té sentit (o adquireix el màxim sentit) si es posa al servei de la vida. Un llibre, o una pel·lícula, és una eina que ens ajuda a entendre el món. Però el que realment val la pena és el món, no l'eina. I el repte d'educar una persona pot ser tan apassionant com el propòsit d'escriure, o filmar, una obra mestra".
L'art, tanmateix, encara que no canviï el món, el pot fer més suportable.
Vegeu també
L'art de la indiferència
L'art de la indiferència
Educació |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Llengua i medicina
eliteratura | 01 Abril, 2009 14:00
No hem de caure mai en la resignació davant l'atac dels genocides a la llengua catalana, a nosaltres que en som els parlants.
Per res del món em posaria en mans d'un metge que no respecta el pacient. I fer befa de les peculiaritats lingüístiques dels parlants d'un poble demostra quina és l'actitud d'una persona. Dir que fins i tot entén el parlar dels alaiorencs, com si el nostre català tingués alguna tara o impediment per ser comprès, no és només ironia, és un insult que palesa la mala fe de qui posa la ideologia per davant de la professionalitat; és a dir, de la medicina i de la cura dels pacients.
Sàpiga, senyor Lázaro, que estic orgullós del català que parlam al meu poble, Alaior, una llengua que vaig aprendre en el si de la família i al carrer, no a l'escola. Perquè fins i tot a l'educació infantil m'imposaren l'alfabetització íntegra en espanyol.
Dir que ningú es queixa per no ser atès en català perquè el seu cervell ha evolucionat, a més d'una mentida, és un acte indigne d'un psiquiatra.
Per res del món em posaria en mans d'un metge que no respecta el pacient. I fer befa de les peculiaritats lingüístiques dels parlants d'un poble demostra quina és l'actitud d'una persona. Dir que fins i tot entén el parlar dels alaiorencs, com si el nostre català tingués alguna tara o impediment per ser comprès, no és només ironia, és un insult que palesa la mala fe de qui posa la ideologia per davant de la professionalitat; és a dir, de la medicina i de la cura dels pacients.
Sàpiga, senyor Lázaro, que estic orgullós del català que parlam al meu poble, Alaior, una llengua que vaig aprendre en el si de la família i al carrer, no a l'escola. Perquè fins i tot a l'educació infantil m'imposaren l'alfabetització íntegra en espanyol.
Dir que ningú es queixa per no ser atès en català perquè el seu cervell ha evolucionat, a més d'una mentida, és un acte indigne d'un psiquiatra.
Ningú no és queixa de la llengua perquè el seu cervell ja ha evolucionat
L'evolució del cervell humà i els seus efectes segons el psiquiatra Lázaro
Salut i llengua
L'evolució del cervell humà i els seus efectes segons el psiquiatra Lázaro
Salut i llengua
Llengua |
Enllaç permanent |
Comentaris (3) | Retroenllaços (0)
Titus Andrònic: el Shakespeare més "gore"
eliteratura | 31 Març, 2009 14:00
Titus Andrònic és una obra polèmica. Els crítics no s'hi posen s'acord: n'hi ha que la dejecten tant, que fins i tot neguen l'autoria de Shakespeare, com si el dramaturg de Stratford-upon-Avon hagués nascut ensenyat i, per tant, no 
pogués haver escrit una obra fallida. El cas és que Titus no mata. O mata massa: massa sang, una cosa desmesurada i tarantinesca. L'argument és magre i tot plegat, com a tragèdia, no commou l'espectador, sinó que més aviat el desconcerta.
És versemblant que un home perdi vint fills a la guerra i torni amb el cap clar? I que a continuació, per una fotesa, en mati un que en va sortir il·lès? Diu Harold Bloom, sempre lúcid i provocador, que Titus Andrònic s'ha de llegir com una paròdia i no com una tragèdia. Hauríem, doncs, d'interpretar el text més enllà de l'element tràgic que, de tant exagerat, provoca la reacció inversa en el públic: embafa o fa riure, però no hi ha empatia possible.
Així, als nostres ulls, l'aparatosa escena de la mutilació esdevé grotesca. Quan Titus, amb la mà acabada d'amputar, li diu a la seva filla Lavínia (qui ha estat violada i també manquen les dues mans i fins i tot la llengua) que la hi porti, mentre ell i el seu germà Marc Andrònic duen un per hom el caps dels fills del propi Titus executats per l'emperador a instàncies del malvat Aaron, l'impacte o l'emoció que puguem sentir no té res a veure amb el dolor causat, ni de lluny, per la mort de Cordèlia .
Tanmateix, quina era la reacció del public isabelí? L'únic segur és que l'obra va triomfar. Desconeixem, però, si la gent patia per Titus o entenia l'obra com una burla sanguinolenta? Peter Ackroyd afirma, amb força lògica, que era impossible la imitació burlesca d'un tema, la tragèdia de venjança, que llavors era encara novell. Si ens inclinam, doncs, per la tesi de Bloom, haurem d'admetre que Shakespeare s'avançava a l'època i descobria cartes amagades sense que ningú no se'n temés. És una possibilitat, encara que remota. Tal volta, es tractava d'un intent de sobrepassar Marlowe per exageració. De totes formes, cal considerar que actualment només és possible la representació de Titus Andrònic en el sentit indicat per Harold Bloom; és a dir, com a paròdia.
Quant als personatges, la troballa d'aquesta obra no és Titus sinó el moro Aaron, psicòpata que s'inspira i supera el Barrabàs de Marlowe a El jueu de Malta. Aaron és la personificació del mal en estat pur: mor amb el desig insatisfet de fer-ne més. No hi ha penediment; al contrari, desitja anar a l'infern per continuar el turment. El cas és que no en coneixem el motiu, de tant odi. Aaron és dolent sense pal·liatius ni disculpa i preludia malvats com Ricard III , Iago o Edmund . Amb un peu dins la tomba es referma en la maldat:
pogués haver escrit una obra fallida. El cas és que Titus no mata. O mata massa: massa sang, una cosa desmesurada i tarantinesca. L'argument és magre i tot plegat, com a tragèdia, no commou l'espectador, sinó que més aviat el desconcerta.És versemblant que un home perdi vint fills a la guerra i torni amb el cap clar? I que a continuació, per una fotesa, en mati un que en va sortir il·lès? Diu Harold Bloom, sempre lúcid i provocador, que Titus Andrònic s'ha de llegir com una paròdia i no com una tragèdia. Hauríem, doncs, d'interpretar el text més enllà de l'element tràgic que, de tant exagerat, provoca la reacció inversa en el públic: embafa o fa riure, però no hi ha empatia possible.
Així, als nostres ulls, l'aparatosa escena de la mutilació esdevé grotesca. Quan Titus, amb la mà acabada d'amputar, li diu a la seva filla Lavínia (qui ha estat violada i també manquen les dues mans i fins i tot la llengua) que la hi porti, mentre ell i el seu germà Marc Andrònic duen un per hom el caps dels fills del propi Titus executats per l'emperador a instàncies del malvat Aaron, l'impacte o l'emoció que puguem sentir no té res a veure amb el dolor causat, ni de lluny, per la mort de Cordèlia .
Tanmateix, quina era la reacció del public isabelí? L'únic segur és que l'obra va triomfar. Desconeixem, però, si la gent patia per Titus o entenia l'obra com una burla sanguinolenta? Peter Ackroyd afirma, amb força lògica, que era impossible la imitació burlesca d'un tema, la tragèdia de venjança, que llavors era encara novell. Si ens inclinam, doncs, per la tesi de Bloom, haurem d'admetre que Shakespeare s'avançava a l'època i descobria cartes amagades sense que ningú no se'n temés. És una possibilitat, encara que remota. Tal volta, es tractava d'un intent de sobrepassar Marlowe per exageració. De totes formes, cal considerar que actualment només és possible la representació de Titus Andrònic en el sentit indicat per Harold Bloom; és a dir, com a paròdia.
Quant als personatges, la troballa d'aquesta obra no és Titus sinó el moro Aaron, psicòpata que s'inspira i supera el Barrabàs de Marlowe a El jueu de Malta. Aaron és la personificació del mal en estat pur: mor amb el desig insatisfet de fer-ne més. No hi ha penediment; al contrari, desitja anar a l'infern per continuar el turment. El cas és que no en coneixem el motiu, de tant odi. Aaron és dolent sense pal·liatius ni disculpa i preludia malvats com Ricard III , Iago o Edmund . Amb un peu dins la tomba es referma en la maldat:
Fins i tot ara, maleeixo els dies
(tanmateix convençut que me'n queden ben pocs)
que no em van deixar fer ni una maldat notòria,
com matar un home, o ordir la seva mort,
violar una noieta, o fer que ho fessin,
acusar un innocent amb un fals jurament,
sembrar l'enemistat entre els amics,
trencar el coll dels ramats dels homes pobres,
calar foc als pallers, de nit, i a les pallisses,
i fer que els amos l'apaguessin amb les llàgrimes.
(tanmateix convençut que me'n queden ben pocs)
que no em van deixar fer ni una maldat notòria,
com matar un home, o ordir la seva mort,
violar una noieta, o fer que ho fessin,
acusar un innocent amb un fals jurament,
sembrar l'enemistat entre els amics,
trencar el coll dels ramats dels homes pobres,
calar foc als pallers, de nit, i a les pallisses,
i fer que els amos l'apaguessin amb les llàgrimes.
Aaron és plenament conscient de la seva vilesa. Amo i senyor de les paraules, s'hi recrea. Juga amb el llenguatge, que és la seva arma veritable. Per això vol cremar al foc de l'avern i turmentar-hi els enemics, atenció, amb les "paraules". Així mateix, són simptomàtics els seus mots darrers, abans d'executar-se la condemna de morir colgat a tall de coll, ja que Luci, el futur emperador, havia considerat que la forca era massa dolça per a ell. Diu així:
Que un diable m'inspiri a cau d'orella
totes les malediccions, i m'estimuli a dir
tot el verí mortal que tinc al cor!
totes les malediccions, i m'estimuli a dir
tot el verí mortal que tinc al cor!
No hi afegirem res més. El drama arriba a la seva fi tal i com havia començat, amb desmesura i barbàrie, canibalisme inclòs.
Shakespeare |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Per molts anys
eliteratura | 26 Març, 2009 15:00
la vida és un passeig forassenyat
que compartim amb l'amor
de qui ens acompanya
cada dia del món
sense més fita
que passar i gaudir
de la dansa de les hores
juganeres entremaliades
disperses joioses
volàtils ocioses
matineres quan el sol despunta
a l'alba i els primers rajos
s'escolen entre els llistons
i ens il·lumina un somriure còmplice
que ve d'enrere i que entén
sense haver de parlar
que compartim amb l'amor
de qui ens acompanya
cada dia del món
sense més fita
que passar i gaudir
de la dansa de les hores
juganeres entremaliades
disperses joioses
volàtils ocioses
matineres quan el sol despunta
a l'alba i els primers rajos
s'escolen entre els llistons
i ens il·lumina un somriure còmplice
que ve d'enrere i que entén
sense haver de parlar
Poesia |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) | Retroenllaços (0)
"Mosaic de lletres" a Manacor: el lloc del món amb més escriptors per quilòmetre quadrat
eliteratura | 24 Març, 2009 15:00
Manacor és una ciutat singular, bressol de personatges inversemblants que ubiquen en un món globalitzat la població d'un municipi de quaranta mil habitants que en aparença no faria enveja a ningú. Tanmateix qualque cosa té Manacor, la col·lectivitat manacorina, que a darrera hora sempre acaba sobresortint. I no me referiré a esportistes mediàtics o famosos ni a campions mundials: per sort o per desgràcia, Manacor n'ha tingut i en manté. Parlaré, és clar, de literats.
Diuen que Manacor és el lloc del món amb més escriptors per metre quadrat. Per demostrar-ho, un llibreter agosarat s'ha vist amb cor d'editar Mosaic de lletres, un recull de vint-i-set contes més dos poemes inspirats en aquesta controvertida ciutat capitalina del llevant mallorquí. Vint-i-nou manacorins, doncs, han fet ús de la ploma per donar fe del planter inextingible de literats que aquesta terra produeix des de fa molts anys.
Hi mancaran traspassats il·lustres: escriptors de la talla d'Antoni Maria Alcover, Miquel Àngel Riera, Guillem d'Efak o Gabriel Galmés. Però el relleu està garantit. Curiosament només dues dones a la llista, si bé estic convençut que en el futur n'hi haurà més. Dels vint-i-set restants, a més de novel·listes i poetes, hi ha historiadors, actors, un polític, un bibliotecari... car ja sabem que de la literatura no tothom hi pot viure. De vegades ni els millors ho han aconseguit. Només la posteritat els ha fet justícia.
La presentació és dissabte dia 28 de març, a les 8 del vespre, al Teatre de Manacor i comptarà amb la col·laboració de l'actor Antoni Gomila i els escriptors Guillem Frontera i Sebastià Alzamora.
Diuen que Manacor és el lloc del món amb més escriptors per metre quadrat. Per demostrar-ho, un llibreter agosarat s'ha vist amb cor d'editar Mosaic de lletres, un recull de vint-i-set contes més dos poemes inspirats en aquesta controvertida ciutat capitalina del llevant mallorquí. Vint-i-nou manacorins, doncs, han fet ús de la ploma per donar fe del planter inextingible de literats que aquesta terra produeix des de fa molts anys.
Hi mancaran traspassats il·lustres: escriptors de la talla d'Antoni Maria Alcover, Miquel Àngel Riera, Guillem d'Efak o Gabriel Galmés. Però el relleu està garantit. Curiosament només dues dones a la llista, si bé estic convençut que en el futur n'hi haurà més. Dels vint-i-set restants, a més de novel·listes i poetes, hi ha historiadors, actors, un polític, un bibliotecari... car ja sabem que de la literatura no tothom hi pot viure. De vegades ni els millors ho han aconseguit. Només la posteritat els ha fet justícia.
La presentació és dissabte dia 28 de març, a les 8 del vespre, al Teatre de Manacor i comptarà amb la col·laboració de l'actor Antoni Gomila i els escriptors Guillem Frontera i Sebastià Alzamora.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
El llibre és una porta oberta al món i el lector, un voyeur
eliteratura | 18 Març, 2009 15:00
Il·lustració de Soizick Meister, via Horas Serenas
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
La biblioteca com a obsessió
eliteratura | 16 Març, 2009 15:00
Se'ns ha revelat que el que busquem ens espera
als llibres muts d'una biblioteca secreta
Josep Lluís Aguiló
Josep Lluís Aguiló
Hi ha poques coses tan belles com un llibre ben editat. Per això els ebooks tindran difícil imposar-se al llibre tradicional. Ja n'he parlat moltes vegades i no vull repetir-me, així que només parlaré de la relació sentimental amb el llibre, que té a veure tant amb el text com amb l'objecte.
Si pens, per exemple, en Madam Bovary o en Hamlet, els relacion amb una edició concreta que tenc a la meva biblioteca, un volum del qual potser en record el moment precís en què vaig adquirir-lo, me'l van regalar o el vaig llegir per primera vegada. Hi ha, doncs, una relació personal i intransferible entre l'objecte, el text i el lector la qual difícilment pot reproduir-se quan el llibre, un objecte peculiar i determinat, no és a l'abast.
Tanmateix, per molt de vulguem, mai no aconseguirem la biblioteca ideal. I encara que ens hi aproximem, que ja és dir, és impossible que la llegim tota. Ni tan sols podem retenir-ne per complet la part llegida. Som limitats i una biblioteca personal plasma les nostres limitacions.
Una biblioteca és un somni de grandesa que pot acabar en malson. I convé ser-ne conscient; començar a marcar els nostres límits, els assolibles s'entén, abans que no ens els doni entenent la biologia. Bartomeu Fiol, que no fa gaire va anunciar la donació a la ciutat de Palma de la seva biblioteca particular, diu clar i llampant que no hem de caure "en l'error de considerar els llibres que un ha arreplegat com unes fites més o manco melancòliques de la nostra biografia, com un petit museu i íntim de la vida privada d'un ". Arriba, doncs, el dia, terrible tal volta, en què el llibre esdevé eina més que objecte sentimental. És el lector que comença a plegar veles i que estableix jerarquies o taxonomies que només l'edat pot ajudar a discernir. Allò que nosaltres hem recollit amb tanta cura ha de traspassar la frontera domèstica i ha d'interessar altres lectors. D'aquesta forma, la tria de llibres ha de respondre a criteris més objectius que pas sentimentals. El gust, per ser bo, ha d'anar acompanyat de qualitat.
Donar la biblioteca, encara que només sigui una part, és començar a encarar la mort; a pensar què som i què hem fet i quines són les nostres limitacions. Donar la biblioteca, per tal que es mantengui sencera, significa quelcom més que un acte d'altruisme: és un intent singular d'afirmació més enllà de la vida. En definitiva, que la nostra biblioteca no mori, vol dir que nosaltres també ens hi perpetuam, ja que la singular composició llibresca ens defineix i identifica.
Com diu la capçalera d'aquest bog, som, també, allò que llegim.
Si pens, per exemple, en Madam Bovary o en Hamlet, els relacion amb una edició concreta que tenc a la meva biblioteca, un volum del qual potser en record el moment precís en què vaig adquirir-lo, me'l van regalar o el vaig llegir per primera vegada. Hi ha, doncs, una relació personal i intransferible entre l'objecte, el text i el lector la qual difícilment pot reproduir-se quan el llibre, un objecte peculiar i determinat, no és a l'abast.
Tanmateix, per molt de vulguem, mai no aconseguirem la biblioteca ideal. I encara que ens hi aproximem, que ja és dir, és impossible que la llegim tota. Ni tan sols podem retenir-ne per complet la part llegida. Som limitats i una biblioteca personal plasma les nostres limitacions.
Una biblioteca és un somni de grandesa que pot acabar en malson. I convé ser-ne conscient; començar a marcar els nostres límits, els assolibles s'entén, abans que no ens els doni entenent la biologia. Bartomeu Fiol, que no fa gaire va anunciar la donació a la ciutat de Palma de la seva biblioteca particular, diu clar i llampant que no hem de caure "en l'error de considerar els llibres que un ha arreplegat com unes fites més o manco melancòliques de la nostra biografia, com un petit museu i íntim de la vida privada d'un ". Arriba, doncs, el dia, terrible tal volta, en què el llibre esdevé eina més que objecte sentimental. És el lector que comença a plegar veles i que estableix jerarquies o taxonomies que només l'edat pot ajudar a discernir. Allò que nosaltres hem recollit amb tanta cura ha de traspassar la frontera domèstica i ha d'interessar altres lectors. D'aquesta forma, la tria de llibres ha de respondre a criteris més objectius que pas sentimentals. El gust, per ser bo, ha d'anar acompanyat de qualitat.
Donar la biblioteca, encara que només sigui una part, és començar a encarar la mort; a pensar què som i què hem fet i quines són les nostres limitacions. Donar la biblioteca, per tal que es mantengui sencera, significa quelcom més que un acte d'altruisme: és un intent singular d'afirmació més enllà de la vida. En definitiva, que la nostra biblioteca no mori, vol dir que nosaltres també ens hi perpetuam, ja que la singular composició llibresca ens defineix i identifica.
Com diu la capçalera d'aquest bog, som, també, allò que llegim.
Articles de Bartomeu Fiol
A més a més
Àlex Volney : El complement e-book
Àlex Volney : El complement e-book
Joc i identitat |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Presentació
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
Menú
Cerca
Calendari
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||
Recentment
- Bubotes de Toni Mus: poder, memòria i imaginari a la Mallorca del 36
- El dret a la llibertat
- Mai no és un fet casual que "l'autoritat competent" et demani, o t'ordeni, canviar de llengua.
- No a la imposició de la llengua castellana
- El raïm de la ira, de John Ford
- El mètode Williams!
- Esport, agonia i estimació
- Així ens volen veure, com uns torturadors
- La realitat i el miratge
- "Invasors" que desvien camins
- L'estupidesa de la línia editorial de l'Ara
- Tots som Pablo Hasél
- Els exilis
- Populisme i xarxes socials
- 26 millones de hijos de puta
Categories
- Acudits [29]
- Albert Sánchez Piñol [7]
- Ànsia de posteritat [9]
- Blogs [20]
- Cinema [32]
- Citacions [15]
- Còmics [1]
- Diari de lectures [8]
- Dietari [19]
- Economia [1]
- Educació [16]
- Excursions [2]
- Fotografies [26]
- Fragments [9]
- General [50]
- Història [7]
- Immigració [4]
- Joc i identitat [12]
- Literatura [75]
- Llengua [22]
- Mitologia [7]
- Música [7]
- Novel·la [23]
- Opinió [32]
- Petits relats [7]
- Poesia [20]
- Premsa [11]
- Shakespeare [38]
- Televisió [7]
- Viatges [11]
- Vídeos [22]
Els meus enllaços
Blogs
- 80 grams
- Abloccedari Joan Brossa
- Amu Daria
- Anotacions rizomàtiques
- Antaviana
- Anticànons
- Ara plou
- Aristòcrata i obrer
- Azar objetivo
- B de llibre
- Biblioaprenent
- Bloc d'en Francesc Puigcarbó
- Bloc de l'escriptor convidat
- Bloc de Lletres
- Blocs de Letres
- Blog de'n Valentí Torrà
- Bloguejat
- Castell de cartes
- Clàssics i joves
- Comicat
- Coses de l'escola (i a vegades meves)
- Cupressus sempervirens
- De casa al club
- De tard en tard
- Depasseig
- Diari d'un llibre vell
- Distopies
- Eines de llengua
- El basar de les espècies
- El bloc dels viatges
- El blog de Gabriel Bibiloni
- El blog del senyor Boix. L'hora del lector
- El Llibreter
- El pèndol de petites oscil·lacions
- El racó dels gomets
- El tronc i les cendres
- El violinista celest
- Els llibres de Proa Premià
- Els llibres del celler
- Encara queden les paraules
- Entrellum
- És l’hora d’hissar els somnis...
- És quan dormo que hi vaig clar
- Escrits
- Escriviure
- Espai de llibres
- Estret de Bering
- Fèlix
- Filant prim
- Flaneuse
- Flux
- Fotolog
- Frannia
- Gamoia
- Gran tour
- Haikus
- Haikus
- Hic et nunc
- Joan Perelló
- Jordi Romero: els llibres que he llegit
- Kpitana64
- L'efecte Jauss 2.0
- L'habitació grisa
- L'illa dels llibres
- La cantina dels encants
- La cuca al cau
- La nit de la iguana
- La panxa del bou
- La paraula nostra
- La paraula vola
- La ruda
- La ventada dels dies
- laie CCCB
- Lectures de l'Espolsada
- Letters, words and poetry
- Llegeixes o enriqueixes
- Llegeixes o que?!
- Llegir de nit
- Llegit
- Llibres i més llibres
- Llibres llegits i per llegir
- Llibrògafs
- Lluís Vilarrasa. Libres i pel·lícules
- llunÀtic
- Maite Salord
- Malerudeveure't
- Martí58
- Mateu "Xurí" bloc d'un glosador
- Melcior Comes
- Menjar blanc
- Meo Quidem Animo
- Més content que un gínjol
- Món de llibres
- Mots emblocats
- Nau Argos
- Nausica
- No em diguis que és un somni
- Notes de lletres
- Ofici de lector
- oi?
- Pensaments significants
- Petits Fragments
- Plagueta de Bord
- Plagueta de nit (Night-time notebook)
- Pocamandra
- Poemes des de l'Alguer
- Poeta per un dia
- Que el llegir no em faci perdre l'escriure
- Raons que rimen
- Reading at the moonlight
- Riell Bulevard
- Salms
- Saragatoga
- Secundària memòria
- Sega de mots
- Tens un racó dalt del món
- Terra de llibres
- Terricabras-Filosofia
- Tinta xinesa
- Tirant al cap
- Tumateix llibres, parlem de llibres
- Ucronies
- Ultralocàlia
- Versos que em fan absent
- Víctor Alexandre
- Who's there
Blogs internacionals
- Bibliosession 2.0
- Bookride
- Bookshelf
- De Rerum Natura
- El blog del futuro del libro
- Ler
- Libreros
- Luterceiro
- Orgia literária
- Pentimentum y arte
Literatura
Comentaris recents
- Balutxo: Ben d'acord. Les passes enrere delaten els qui prometien que no...
- Francesc: Fins que no ens comptem en un referèndum acordat, no ho...
- hassana: magradat molt el teu llibre perque si
- Josep: Llorenç, sóc fill i nét de mariners del Baix Vinalopó; el meu...
- FRANCESC: de fet no hi entenem de cap de les dues coses, però és més fàcil...
- Francesc: quina sorpresa, has tornat per parlar de probleme vells. ...
- Mireia: Llorenç , amb tot el respecte, no estic d'acord amb la teva...
- Jordi: Molt bo! Sí les contarelles populars s'imposen els finals...
- fatu: lai la. m´ha agradat molt el teu llibre.
- fatima: hola laila he llagit el teu llibre i m´h agradat molt anquara...