eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

La crisi arriba a les llibreries

eliteratura | 14 Novembre, 2008 15:00

Europa ha entrat en recessió, però el món del llibre, aquí, fa molt de temps que pateix. Per bé que la indústria editorial és petita, sobretot si la comparam amb el món de l'automoció, la construcció o el turisme; no hi ha, doncs, el mateix enrenou i, en part, és comprensible encara que injust. Editorials i llibreries, algunes almanco -fa molt de temps que es tanquen llibreries i, en general, poca gent se'n alça una cella-, hauran de fer mans i mànigues per subsistir. Tanmateix, els llibres, en comparació al plaer que proporcionen -un plaer que, si l'obra és prou bona, es pot repetir tant com es desitgi-, encara són barats. I si no, hi ha el recurs de les biblioteques públiques -desassistides per part de l'administració, però amb una resistència prou digna-, les quals només solen ser notícia en relació al famós canon.

Imatge extreta de Con valor: Librerías y crisis

Joan Francesc Mira tanca la trilogia sobre València amb "El professor d'història"

eliteratura | 11 Novembre, 2008 15:00

Estam d'enhorabona. Aquesta setmana podrem trobar a les llibreries la novel·la final de la trilogia sobre València que Joan Francesc Mira havia promès. Ja ho avançava en una entrevista esplèndida de quasi 50 pàgines que al mes de juny li va fer Joan Josep Isern.

Així en parla:

El professor d’història –aquest és el títol– és el llibre que, efectivament, tanca la trilogia i manté els trets substancials dels dos llibres anteriors. Hi ha un nou referent del que podríem dir la història urbana de València, la suposadament moderníssima, amb tot el que açò representa. Hi ha també una nova visió crítica de la contemporaneïtat i un nou personatge incapaç d’entendre el món que l’envolta.
Agafe el mite del Faust de Goethe, no pel tòpic del pacte fàustic, els plaers i el poder, etcètera, sinó perquè la seua idea de fons és també l’intent de reconciliació amb la cultura clàssica. La gran aspiració de Doctor Faust és arribar a la comprensió, assolir la capacitat d’entendre el món.
La novel·la parla, per tant, d’açò. De la impossibilitat d’entendre el món d’ara i d’ací per part d’un professional de la contemporaneïtat, un professor d’història que ha dedicat a aquesta faena tota la seua vida. Açò contrastat i humanitzat a través d’una relació personal en la qual hi ha l’amor i altres atributs que, més o menys visibles, es troben en el Faust. També la ciència i la tecnologia hi apareixen en tant que elements de l’experiència contemporània davant dels quals el personatge mostra la seua perplexitat. I per damunt d’açò, lligant-ho tot, hi ha una història narrada i també un llarg procés d’escriptura que ara està ja en l’etapa final.

Serà, doncs, un bon moment per rellegir les dues primeres novel·les, Els treballs perduts i El Purgatori, o, en el cas de no haver-ho fet, iniciar-se la lectura d'aquesta obra excel·lent. Per als qui no puguin esperar -estic convençut que la prosa de Mira crea addicció, i no entenc, o potser ho entenc massa, perquè alguns mitjans parlen tant, per exemple, de Bolaño de Vila-Matas, escriptors respectabilíssims d'altra banda, i ignoren Mira, com si el fet d'escriure en una llengua determinada condicionàs la qualitat de l'obra- i en vulguin fer un tast, a Proa han penjat el primer capítol, del qual reproduesc a continuació un fragment, breu però m'arriscaria a dir que significatiu en relació al personatge que dóna títol a la novel·la.
Que en gaudiu.

«Començarem», va dir, «preguntant-nos si es pot entendre el món, és a dir si la història dels humans és un camí que ha nascut en algun lloc original i va a algun lloc futur, si és una espiral sense fi, una sèrie de cercles o rodes que giren i giren,
o si no es pot interpretar ni entendre perquè és només un garbuix de ratlles com les que fan les criatures d’un any quan els dones un llapis i un paper.

Vegeu també: Joan F. Mira. Els treballs perduts: salvar-se a través dels llibres, l'intent fallit de posar ordre al món

La notícia a Vilaweb

Najat El Hachmi. L'últim patriarca: la rebel·lió contra el masclisme ancestral

eliteratura | 06 Novembre, 2008 15:00

D'aquí a uns quants anys, en parlar de L'últim patriarca , molt probablement li atribuirem algunes qualitats que l'erigiran com un nou referent de la literatura catalana. Quan llegia la novel·la de Najat El Hachmi he tingut la sensació, unes quantes vegades, que en lloc de llegir un original en català m'enfrontava a una traducció, una bona traducció.

Constatam, doncs, el lligam entre dues cultures -l'amazic i la catalana- que conformen l'imaginari d'aquesta autora. Najat El hachmi

Aquí rau l'originalitat de l'obra: en l'intent lloable i notable d'inserir la història d'una filla d'immigrant marroquí en la literatura catalana.

Temps enrere ens vam fartar de sentir allò de "és català qui viu i treballa a Catalunya", definició que naixia, sens dubte, de la necessitat d'integrar milers d'immigrants espanyols, molts dels quals no tenien cap interès a esdevenir catalans. Avui dia no crec que hi hagi gaire gent que subscrigués aquesta afirmació; ni tan sols el propi Jordi Pujol.

La llengua era la pedra angular de les, sempre perseguides des de Madrid, polítiques catalanitzadores. Es donava per suposat, i era molt de suposar, que la resta (costums, referents culturals i festius, gastronomia...) s'assoliria, per inèrcia potser, a poc a poc, arribant així, en el millor dels casos, a una mena d'hibridació que enriquiria la cultura autòctona. Això, en conjunt, era possible per la relativa proximitat entre la cultura catalana i la dels -en el modern eufemisme- nouvinguts procedents d'Espanya.

Aquest procés d'integració¹ va funcionar en alguns casos; en d'altres, molts, va fracassar estrepitosament. I va fracassar perquè la premissa inicial -és català qui...- no era correcta. Hi mancava la voluntat de ser, la voluntat de participar d'una nova cultura, ja que el context català no garantia la catalanització -però sí l'espanyolització- dels immigrants.

No vull fer, tanmateix, una lectura estrictament identitària de L'últim patriarca, encara que no hi ha dubte que l'autora, Najat El Hachmi, sap molt bé quins són els seus referents. I a banda del seu indubtable talent literari, que el té, l'èxit de la novel·la s'explica en part per haver sabut reflectir aquesta consciència de catalanitat sense rebutjar l'herència amazic. Nogensmenys, hi ha punts en comú entre berbers i catalans que deuen haver facilitat la interconnexió entre les dues cultures. La llengua berber o tamazight tampoc no és llengua d'estat i els seus parlants han patit també la marginació enfront del àrab, la llengua de l'Alcorà. De fet, aquesta situació es veu reflectida a la novel·la quan Mimoun, l'últim patriarca, vol passar la frontera per primera vegada i el funcionari marroquí de duanes el tracta despectivament i li etziba allò de "maleït rifeny", una maledicció no gaire allunyada del "puta catalán" o "catalán de mierda" tan presents en l'ideari col·lectiu espanyol.

Ens trobam, doncs, amb una novel·la en la qual els referents culturals són bàsics, tot i que no se'n fa bandera. Simplement formen part de la vida i, per tant, són presents en el drama quotidià de la joveneta d'origen magribí que només vol viure a Catalunya com una catalana més, malgrat els intents del pare per sotmetre-la igual que ho va fer amb la mare.

Amb paràgrafs curts i ben mesurats, que garanteixen una lectura àgil i entenedora, L'últim patriarca és una novel·la directa i sense embuts, hereva de la tradició oral, que vol arribar al gran públic sense fer rebaixes excessives en relació a la qualitat. Per això els capítols, episodis que s'obren i es tanquen com petits relats, estan tallats a mida, perquè cadascun suposi un petit descans -com agafar alè en un replà- que permeti agafar impuls per continuar la lectura.

L'últim patriarca ens parla d'immigració, de la partida d'un jove malcriat que fuig de ca seva per acomplir un destí que s'ha de materialitzar a l'estranger. Però els destí es torç i esdevé un malson. Perquè Mimoun, destinat a convertir-se en gran patriarca, porta la desgràcia a dins. Mimoun dóna mala vida a tots els que el rodegen i estimen. En tota la novel·la només li coneixem un amic, Hamed, magribí immigrat com ell i homosexual.

Les condicions de vida dels immigrants són sòrdides. L'existència és trista i bruta com el pis que habita Mimoun a Vic. Tanmateix, Mimoun hauria pogut ser feliç si hagués estat capaç d'estimar. Potser l'amor l'hauria redimit. Però el patriarca pateix un deliri paranoic que el fa desconfiar de tothom, d'homes i de dones.

Mimoun competeix amb els homes per ser el més mascle, el gall del galliner. I amb el primer que topa és amb el pare, a qui finalment desplaçarà. El germans tindran sempre la consideració de rivals. I en la família de Mimoun sempre hi haurà la sospita ben fundada que de petit provocà la mort del germà menor.

Mimoun rivalitza amb els homes i sotmet les dones. Les redueix a la condició de prostitutes. Les humilia. Les domestica. Les anul·la com a persones. Paradoxalment, el patriarca només arriba a aquesta condició amb el suport de les dones, les més properes, mare i germanes, que en tot moment el justifiquen i el malcrien. Només la filla -per altra banda, molt desitjada- s'atrevirà a trencar els lligams de submissió establerts pel patriarca. L'esposa, submisa, no té la força suficient per oposar-s'hi.

Així, doncs, la filla no ho té gens fàcil per emancipar-se. Tant és així que, quan a la fi aconsegueix casar-se amb l'home que ella ha escollit tot i l'oposició del pare, aviat s'adona que el marit intenta imposar-li els mateixos lligams que a ella tant li ha costat trencar. D'aquesta forma la filla del patriarca, més enllà dels possibles paral·lelismes biogràfics amb l'autora, esdevé una heroïna literària amb tots els ets i els uts, i romprà amb el passat, amb una tradició mil·lenària que condemna un ésser humà just pel fet de ser dona. És contra aquesta injustícia que es rebel·la la filla del darrer patriarca.

Nota

(1) Al seu llibre anterior, Jo també sóc catalana, Hachmi és molt crítica amb aquesta qüestió, en entendre que quan «quan algú diu que t’integris, el que en veritat t’està dient és que et desintegris, que esborris qualsevol rastre de temps anteriors».

Entrevistes
La 'pornografia étnica' también nos hace daño
L'origen no pot ser un àncora que ens condemni a estar sempre en el passat
Ninguna realidad es tan, tan dramática que no deje espacio para el alívio que supone una sonrisa
O la literatura catalana es deixa contaminar o es mor

Vídeos

http://es.youtube.com/watch?v=qTGRba5XX9o
http://www.tv3.cat/videos/574909

Vegeu també

L'últim patriarca: simplement Mimoun

El que fa imprescindible la literatura

eliteratura | 03 Novembre, 2008 15:00

No cal que mitifiquem la literatura, només que li facem justícia.

Tanmateix, amb el descrèdit de les humanitats, la societat actual cada cop valora menys la literatura, com si fos quelcom superflu, sobrer, prescindible.

Què seria, però, la humanitat sense Homer, Dante o Shakespeare?

"La literatura no dóna el coneixement directe, dóna la relativització de la perspectiva, t'ensenya que les coses es miren des d'un angle determinat i que aquest angle condiciona la realitat, les realitats, si vol, la literatura ensenya que les realitats es creen. Em sembla que té una funció educativa de primer ordre, no la defenso perquè ensenyi uns valors patriòtics, culturals o morals, que també hi són, la defenso perquè la mentida literària ensenya les grans veritats humanes, perquè ajuda a entendre l'home, aquest és el seu gran ensenyament, és el que la fa imprescindible".

Jordi Castellanos, assagista, crític literatura i historiador de la literatura. Catedràtic de Filologia Catalana a la UAB.
Presència núm. 1914.

Els 500 millors films de la història?

eliteratura | 31 Octubre, 2008 15:00

La revista Empire ha realitzat una macroenquesta cinematogràfica (10.000 lectors, 150 professionals de Hollywood i 50 crítics destacats in the most ambitius movie poll ever attempted) amb resultats molt curiosos.
Han escollit els millors films de la història -cinc-cents, ni més ni manco- i la major glòria ha estat per a El Padrino, Indiana Jones a la recerca de l'arca perduda i L'imperi contrataca. De la primera, com és natural no en tenc res a objectar; però en el cas de la segona i la tercera, tot i que m'encanta el gènere d'aventures i que som fan de les dues sèries, val a dir que és un pèl exagerat.
Pas de coa d'ull, no hi ha un llistat sinó un slideshow, les pel·lícules més ben classificades. Entre les cent primeres no n'hi ha cap de John Ford, que no apareix fins a la posició 164, amb Centaures del desert.
No sé què pretenia Empire amb l'enquesta, ni si en treurà res en net, però, més que coneixement o afició, al meu entendre, el llistat demostra el mal gust i la poca cultura cinematogràfica dels enquestats.

Llegiu-ho també a

André Schiffrin. Una educación política: ètica i estètica de l'edició independent

eliteratura | 27 Octubre, 2008 15:00

Quan finalment remeti -caigui qui caigui; ja ho sabem, tanmateix, que sempre n'hi ha que cauen de més amunt- l'actual crisi econòmica, en essència, res no haurà canviat en el sistema capitalista. Les grans multinacionals i els depredadors de coll blanc que hi campen al darrere continuaran amb la política d'expansionisme sense restriccions, a Acudit crisi econòmica

la recerca del màxim benefici en el mínim temps possible, mentre la resta de mortals en patiran les conseqüències en major o menor mesura.

El sistema, en aparença indestructible, oblidarà amb rapidesa l'intervencionisme forçat dels estats en bancs i asseguradores. Els més puristes, tal volta encara de genollons, hauran acotat cap; a canvi, el deute i les incerteses s'hauran eixugat per art de màgia, tancant-se així el cercle viciós més pervers que hauria pogut imaginar un detractor del capitalisme: la socialització del deute enfront de la privatització del benefici. Un benefici cridaner, fruit del consumisme i l'especulació; sovint improductiu, deslocalitzador i antisocial; creador de desigualtat i mantenidor de la injustícia.

Tot plegat, propi del sistema decadent, pretesament igualitari i descafeïnat en què s'ha convertit la democràcia. Qui comanda, més que mai, és l'economia, que s'ha fet global i indomable. Els salvatges que que en tenen les regnes es creuen els amos del món, trepitgen fort i no segueixen altra doctrina que la del benefici a qualsevol preu. Tant és que veus formades i informades els retreguin les contradiccions. Els crítics són reclosos en l'anonimat, decantats com si fossin malalts de lepra. Fins que la realitat, caparruda, els dóna la raó.

És el cas, sens dubte, d'André Schiffrin (París, 1935), editor independent d'origen jueu i autor d'unes singulars memòries intitulades Una educación política , on aquest franco-americà fill de l'alta cultura ens demostra com l'honestedat intel·lectual d'un llibre pot canviar la nostra percepció del món i acostar-nos una mica a la veritat.

Víctima prematura de la invasió nazi de França i del Règim de Vichy, emigrà forçosament als Estats Unitats quan encara era un infant (amb escala inclosa a Casablanca, en un èxode digne d'inspirar el film del també jueu Michael Curtiz). A Nova York s'educà en una escola quàquera anomenada Friends Seminary. L'etapa universitària, la passà a les prestigioses universitats de Yale i de Cambridge, en una època marcada per la Guerra Freda i el mccarthysme. Va viure també la tensió i l'efervescència social i política dels anys seixanta, les conseqüències de la crisi dels 70 i el nefast període de la presidència de Ronald Regan. De Bill Clinton, en canvi, no en parla; però sí la famosa dama de ferro, Margaret Thatcher, iniciadora de les nefastes polítiques neoliberals les quals després continuaria amb gran aplicació Tony Blair. Menció especial, finalment, per les mentides de George Bush.

Tornem, però, una mica enrere. Acabada l'etapa de formació, s'incorporà a la prestigiosa editorial Pantheon Books, on Una educación políitca

ja havia treballat el seu pare, Jacques Schiffrin. L'edició, en aquell temps, era un ofici del qual avui dia se n'han perdut els fonaments. La concentració editorial, a la recerca del benefici màxim en detriment de la qualitat, ha convertit l'edició en un negoci lucratiu però amb poc prestigi. Només les editorials independents, amb devers un 1% dels llibres editats, mantenen el llistó de la qualitat per sobre de la quantitat.

Schiffrin, tanmateix, destaca com a editor de la vella escola, quan els best-sellers ajudaven a finançar d'altres llibres més aviat crítics, de llarg recorregut (assajos, llibres d'història, política...), però de vendes més escasses.

Per això, quan Random House, que havia adquirit Pantheon Books l'any 1962, va iniciar polítiques editorials agressives, i el capital va desplaçar la cultura i els executius van substituir els editors, Schiffrin no va trigar gaire a adonar-se, tot i que el procés va ser colpidor, que havia de deixar aquella editorial. Arran d'això va néixer The New Press, editorial independent i, per tant, no sotmesa als dictàmens purament econòmics mantenidors de l'status quo.

Quan els grans grups de la indústria editorial es posen al servei del poder, el llibre perd la raó de ser; així és molt més senzill imposar la censura. L'ombra de l'11 de setembre és allargada i regira. En conseqüència, la Guerra d'Iraq i tot el que hi té relació esdevingué un tema tabú als Estats Units. La democràcia en sortí encara més debilitada. Però la política de concentracions, una música agradable a les orelles dels neoliberals, no es limita als Estats Units. Els taurons europeus segueixen el camí marcat pels americans. Tothom es veu amb cor de donar lliçons de liberalisme triomfant. Almanco fins fa un parell de mesos, quan l'Estat -és a dir, el contribuent- ha hagut de salvar els bancs de la fallida.

Veurem, finalment, què en surt de tot plegat. La meva incredulitat, a hores d'ara, és gairebé absoluta. No veig sortida airosa a molts problemes de caire estructural que pateix el sistema, al primer món (manca d'oportunitats dels joves, treball precari, habitatge a preu d'or...) i tampoc al tercer (fam, malalties...).
Mantenc la fe, ingènuament potser, en l'amor a la cultura i als llibres, i en personatges com André Schiffrin, que, sense renunciar als seus principis, es veuen amb coratge de fer front a la marabunta del capitalisme salvatge. Llegiu, llegiu Schiffrin perquè us insufli optimisme; sentiu la veu d'un mestre, d'un home savi que encara no ho dóna tot per perdut. Tant de bo tengui raó.

André Schiffrin
Una educación política. Entre París i Nueva York
Ed. Península

André Schiffrin
L'edició sense editors
Ed. Destino

André Schiffrin
El control de la paraula
Pagès Editors

Acudit extret de Dirty.ru

El millor acudit de blogs

eliteratura | 23 Octubre, 2008 14:00

La dèria del blog ens ha duit més d'una vegada a extrems com a mínim divertits. Tothom té qualque anècdota fruit d'una encalentida davant l'ordinador. Aquest acudit (clicau-hi damunt per engrandir-lo) publicat a Secundaris ho exemplifica a la perfecció.

Via Secundaris

Llibres gegants: quin carrer més agradós!

eliteratura | 21 Octubre, 2008 14:00

Biblioteca Pública de Kansas

Via Sobre Llibres

Presentació

Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...

Menú

Cerca

Calendari

«	Març 2026					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

eLiteratura

La crisi arriba a les llibreries

Joan Francesc Mira tanca la trilogia sobre València amb "El professor d'història"

Najat El Hachmi. L'últim patriarca: la rebel·lió contra el masclisme ancestral

El que fa imprescindible la literatura

Els 500 millors films de la història?

André Schiffrin. Una educación política: ètica i estètica de l'edició independent

El millor acudit de blogs

Llibres gegants: quin carrer més agradós!

Presentació

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Blogs

Blogs internacionals

Literatura

Comentaris recents

Subscripció