"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
L'amansiment de la fúria i L'art d'estimar. Shaskespeare i Ovidi a la Setmana del Llibre en Català
eliteratura | 12 Març, 2009 15:00
No cal dir que el millor de la Setmana del Llibre en Català -llàstima que un any més hagem de fer servir el qualificatiu- és el llibre de fons. Encara que just a l'entrada s'hi acaramullin, literalment, les novetats -el negoci és el negoci-, amb una mica de sort hi podrem adquirir aquell autor que ens delíem per retrobar o aquell clàssic que ens mancava. En bona mesura, entre tants volums, és el llibre que ve a nosaltres, i no a la inversa. Hi anam predispos
ats, d'acord, però res no pot explicar que ens arribi a les mans, per exemple, L'art d'estimar, d'Ovidi, justament ara que tenim a la capçalera L'amansiment de la fúria, de W. Shakespeare. Llavors no és casual que Petruccio, protagonista de l'obra i pretendent de la furiosa Caterina, segueixi part dels consells d'Ovidi per conquerir el cor de la jove, de caràcter conflictiu però no impossible d'amansir.
Precisament L'art d'estimar recomana als joves pretendents que evitin "de retreure els defectes a les vostres estimades; dissimular-los ha estat útil a molts. (...) Acostuma't a allò que suportes malament: aviat ho suportaràs bé. El transcurs del temps suavitzarà moltes coses, un incipient amor tot ho nota. Una branca tendra, mentre arrela en la verdosa escorça, tendra com és, caurà si bufa qualsevol brisa; però després quan s'hagi endurit amb el temps resistirà fins i tot els vents i, ferma ja com a arbre, donarà fruits".
No vol Ovidi centrar-se en els defectes, sinó convertir-los en virtuts. Entrellegim en aquest fragment la ironia i també una influència estoica notable. I això és el que observam igualment al discurs de Petruccio -un arribista que no amaga el desig de concertar un matrimoni de conveniència amb la filla de l'acabalat Baptista- en festejar Caterina a L'amansiment de la fúria; festeig que, d'altra banda, deriva ràpidament en una lluita dialèctica cent per cent shakesperiana entre els dos jovençans.
ats, d'acord, però res no pot explicar que ens arribi a les mans, per exemple, L'art d'estimar, d'Ovidi, justament ara que tenim a la capçalera L'amansiment de la fúria, de W. Shakespeare. Llavors no és casual que Petruccio, protagonista de l'obra i pretendent de la furiosa Caterina, segueixi part dels consells d'Ovidi per conquerir el cor de la jove, de caràcter conflictiu però no impossible d'amansir.Precisament L'art d'estimar recomana als joves pretendents que evitin "de retreure els defectes a les vostres estimades; dissimular-los ha estat útil a molts. (...) Acostuma't a allò que suportes malament: aviat ho suportaràs bé. El transcurs del temps suavitzarà moltes coses, un incipient amor tot ho nota. Una branca tendra, mentre arrela en la verdosa escorça, tendra com és, caurà si bufa qualsevol brisa; però després quan s'hagi endurit amb el temps resistirà fins i tot els vents i, ferma ja com a arbre, donarà fruits".
No vol Ovidi centrar-se en els defectes, sinó convertir-los en virtuts. Entrellegim en aquest fragment la ironia i també una influència estoica notable. I això és el que observam igualment al discurs de Petruccio -un arribista que no amaga el desig de concertar un matrimoni de conveniència amb la filla de l'acabalat Baptista- en festejar Caterina a L'amansiment de la fúria; festeig que, d'altra banda, deriva ràpidament en una lluita dialèctica cent per cent shakesperiana entre els dos jovençans.
PETRUCCIO. No, això sí que no! Us trobo molt gentil.
M'han dit que éreu molt dura, esquiva i rampelluda,
i ara m'adono que era tot mentida,
perquè us trobo agradable, juganera i educada.
Sou lenta de paraula, però dolça
com una flor primaveral. No corrugueu les celles,
ni mireu de biaix, ni us mossegueu els llavis,
com fan les dones malcarades.
No trobeu gust a portar la contrària,
i tracteu gentilment els que us festegen:
teniu una conversa agradable i dolça.
(...)
CATERINA. Vés-te'n, beneit, a manar els teus criats.
M'han dit que éreu molt dura, esquiva i rampelluda,
i ara m'adono que era tot mentida,
perquè us trobo agradable, juganera i educada.
Sou lenta de paraula, però dolça
com una flor primaveral. No corrugueu les celles,
ni mireu de biaix, ni us mossegueu els llavis,
com fan les dones malcarades.
No trobeu gust a portar la contrària,
i tracteu gentilment els que us festegen:
teniu una conversa agradable i dolça.
(...)
CATERINA. Vés-te'n, beneit, a manar els teus criats.
Tanmateix es casen, aquests dos. I Caterina esdevé tan submisa a Petruccio, que avui dia l'obra ha adquirit un pòsit masclista del qual li és molt difícil desfer-se'n, com si el final desprengués una moral o lliçó de conducta defensada per l'autor; és a dir, de submissió total de la dona a l'home. En aquest sentit, Salvador Oliva, traductor de tota l'obra dramàtica de Shakespeare al català i per tant opinió qualificada, és partidari de llegir L'amansiment de la fúria com una farsa i no com una obra de tesi, la qual cosa, afirma, desvirtuaria la naturalesa de l'obra. Així, doncs, Caterina seria encara més llesta i intel·ligent que Petruccio en fingir el sotmetiment: Caterina ha de fer servir l'enginy per evitar mals majors i, tot i conèixer la seva pròpia vàlua, ha d'ocultar-la. Com ens recorda Oliva, aquesta interpretació encaixa perfectament en la mentalitat de l'època; interpretació, per tant, que suposaria no pas masclisme per part de Shakespeare sinó un exercici de clarividència expositiva i artística, en fer-nos avinent una situació versemblant als ulls dels seus contemporanis.
Així, doncs, Shakespeare no s'inclinaria per una solució massa simple a la lluita de sexes. Al contrari, construeix un final realista i irònic que posa les coses al seu lloc. Caterina que, com ja hem vist, està dotada de major intel·ligència que el seu espòs Petruccio, ho demostra amb astúcia i fingiment en llançar-se als seus peus després d'exhortar les altres dones a sotmetre's també als seus marits. Costa poc imaginar-se les riallotes dels tres homes, convençuts de llur superioritat, després de l'amansiment de la fúria. Només que Lucenzio, una mica més lúcid que els altres dos, encara no s'explica perquè Caterina s'ho ha deixat fer...
La resposta, tal volta, l'hem de cercar en Ovidi, a qui no m'estranyaria que Caterina, una dona feta i amb criteri, hagués llegit. De manera que seria ella qui aplicaria la fórmula del dissimul i s'hauria acostumat -quin remei!- als defectes de Petruccio aprenent a ignorant-los o, més aviat, fent veure que no els tenia. Pura supervivència.
Així, doncs, Shakespeare no s'inclinaria per una solució massa simple a la lluita de sexes. Al contrari, construeix un final realista i irònic que posa les coses al seu lloc. Caterina que, com ja hem vist, està dotada de major intel·ligència que el seu espòs Petruccio, ho demostra amb astúcia i fingiment en llançar-se als seus peus després d'exhortar les altres dones a sotmetre's també als seus marits. Costa poc imaginar-se les riallotes dels tres homes, convençuts de llur superioritat, després de l'amansiment de la fúria. Només que Lucenzio, una mica més lúcid que els altres dos, encara no s'explica perquè Caterina s'ho ha deixat fer...
La resposta, tal volta, l'hem de cercar en Ovidi, a qui no m'estranyaria que Caterina, una dona feta i amb criteri, hagués llegit. De manera que seria ella qui aplicaria la fórmula del dissimul i s'hauria acostumat -quin remei!- als defectes de Petruccio aprenent a ignorant-los o, més aviat, fent veure que no els tenia. Pura supervivència.
Shakespeare |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | 
Retroenllaços (0)
El veritable rostre de Shakespeare
eliteratura | 10 Març, 2009 15:00
Aquest home de trets refinats, ulls blavosos i barba rogenca, de quaranta-sis anys, és William Shakespeare. Així ho afirma Stanley Wells, exdirector de l'Institut Shakespeare.
Si les proves científiques ho confirmen, aquesta genial troballa seria l'únic retrat realitzat en vida -i, sens dubte, el que millor el caracteritza- del major dramaturg de la història.
Si les proves científiques ho confirmen, aquesta genial troballa seria l'únic retrat realitzat en vida -i, sens dubte, el que millor el caracteritza- del major dramaturg de la història.
Més informació
Identificat l'únic retrat de Shakespeare pintat en vida
Más refinado, mejor peinado y sin pendiente: el 'nuevo' Shakespeare
Más refinado, mejor peinado y sin pendiente: el 'nuevo' Shakespeare
Shakespeare |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Bellesa extrema
eliteratura | 04 Març, 2009 15:00
Fotografies |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Ser o no ser: la pel·lícula
eliteratura | 02 Març, 2009 15:00
To be o no to be , d'Ernst Lubitsch , figura entre les millors comèdies de la història del cinema. L'acció transcorre a Polònia l'any 1939, just abans de l'estat de la II Guerra Mundial. Una companyia de teatre és a punt d'estrenar a 
Varsòvia una obra que ridiculitza Hitler i el nazisme. El govern polonès, però, censura la peça antihitleriana. Llavors la companyia no té més remei que continuar amb les representacions de Hamlet. Joseph Tura, glòria del teatre polonès, l'interpreta. La seva dona, Maria Tura, és la virginal Ofèlia, encara que mai no la veiem en escena, sinó al camerino on, mentre el seu marit recita el famós monòleg, ella és festejada per un galant tinent d'aviació.
L'escena ha passat a la història del cinema, ja que la sortida del tinent en plena representació desconcerta totalment l'actor, que no sap què pensar. L'acudit certament és bo: Joseph Tura ja havia detectat la presència del militar durant tres representacions, cosa que l'havia fet sospitar (n'hi el propi "Shakespeare suportaria veure Hamlet tres nits seguides", afirma just abans de sortir a escena). Es tracta, doncs, d'una paròdia finíssima i genial del famós soliloqui shakespearià.
Tanmateix, en aquest film, la vida és pur teatre. La guerra ho capgira tot i els actors, posats al servei de la pàtria, es veuen obligats a actuar per no fer-hi la pell. Esdevenen, així, soldats ficticis que interpreten el seu paper amb fervor: és l'art que que derrota el bel·licisme nazi. Una de les escenes culminants, i n'hi ha moltes, és la interpretació del jueu Shylock per part d'un figurant -molt probablement d'origen semita- en la vida real per tal de confondre la guàrdia personal de Hitler i així posar fi al perillós embull en què es troben.
La genial pel·lícula acaba com havia començat, amb excel·lent humor i un nivell altíssim. Aquest meritori film de l'any 1942, en ple conflicte mundial, va ser saber posar el dit a la llaga sense fer-hi sang. N'hauria d'aprendre Hollywood, d'encarar la crisi i fer-ne bons films, ja siguin comèdies o drames, però llegint el temps present i sense fugir d'estudi amb films estúpids i remakes.
Varsòvia una obra que ridiculitza Hitler i el nazisme. El govern polonès, però, censura la peça antihitleriana. Llavors la companyia no té més remei que continuar amb les representacions de Hamlet. Joseph Tura, glòria del teatre polonès, l'interpreta. La seva dona, Maria Tura, és la virginal Ofèlia, encara que mai no la veiem en escena, sinó al camerino on, mentre el seu marit recita el famós monòleg, ella és festejada per un galant tinent d'aviació.L'escena ha passat a la història del cinema, ja que la sortida del tinent en plena representació desconcerta totalment l'actor, que no sap què pensar. L'acudit certament és bo: Joseph Tura ja havia detectat la presència del militar durant tres representacions, cosa que l'havia fet sospitar (n'hi el propi "Shakespeare suportaria veure Hamlet tres nits seguides", afirma just abans de sortir a escena). Es tracta, doncs, d'una paròdia finíssima i genial del famós soliloqui shakespearià.
Tanmateix, en aquest film, la vida és pur teatre. La guerra ho capgira tot i els actors, posats al servei de la pàtria, es veuen obligats a actuar per no fer-hi la pell. Esdevenen, així, soldats ficticis que interpreten el seu paper amb fervor: és l'art que que derrota el bel·licisme nazi. Una de les escenes culminants, i n'hi ha moltes, és la interpretació del jueu Shylock per part d'un figurant -molt probablement d'origen semita- en la vida real per tal de confondre la guàrdia personal de Hitler i així posar fi al perillós embull en què es troben.
La genial pel·lícula acaba com havia començat, amb excel·lent humor i un nivell altíssim. Aquest meritori film de l'any 1942, en ple conflicte mundial, va ser saber posar el dit a la llaga sense fer-hi sang. N'hauria d'aprendre Hollywood, d'encarar la crisi i fer-ne bons films, ja siguin comèdies o drames, però llegint el temps present i sense fugir d'estudi amb films estúpids i remakes.
Shakespeare |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Continua la censura a les emissions televisives en català
eliteratura | 26 Febrer, 2009 15:00
Si la cosa no canvia, a Mallorca, és molt probable que aviat no puguem veure el programa de llibres del Canal 33, L'hora del lector , i, quin remei, ens haurem de conformar amb el complement, d'altra banda magnífic, d'El blog del sr. Boix.
L'altra dia se'n queixava, amb molta raó, Joan Melià en un article publicat al Diari de Balears, IB3 - TV3: un pacte a favor dels crancs. D'ençà de la posada en marxa del TDT, han aparegut un allau de cadenes televisives que emeten en espanyol, sense que a hores d'ara hi hagi a les Illes Balears una oferta digna en català. Aquí, de moment, només hi podem veure IB3, però no TV3, el Canal 33, el 3/24 i el 300 (deixant de banda les qüestió del Canal 9 i el Punt 9). I això que el 2007 el Govern de les Illes Balears deia que tenia el compromís del Govern d'Espanya per a la recepció a les Illes dels canals públics en català. Mentides i excuses de mal pagador.
A la fi, dos anys després, la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears han signat un conveni pel qual s'acorda la reciprocitat d'emissions entre TV3 i IB3 en TDT. El conveni preveu la possibilitat d'incorporar un segon canal de Catalunya i les Illes Balears. Aquest segon canal a Balears no existeix. Difícilment, doncs, s'afegirà la recepció del Canal 33, i ja no en parlem dels altres dos.
I els directius d'IB3 diuen que no se'n saben avenir, de les crítiques que els arriben per part de sectors nacionalistes de les Illes. Tal volta aquests alts càrrecs es pensen que som beneits? Ja en vaig parlar a un post al mes de maig de l'any passat. Hi pronosticava, més o menys, el que sembla que succeirà: veurem TV3; si hi ha molta sort i més reivindicació, hi podrem afegir el Canal 33; la resta , res de res.
Tot plegat, vergonyós. I el més trist és veure com els nostres polítics, d'aquí i d'allà , es tapen les vergonyes i, amb argumentacions tècniques, es volen passar amb cançons. Mentre, a Madrid , es compixen de rialles.
L'altra dia se'n queixava, amb molta raó, Joan Melià en un article publicat al Diari de Balears, IB3 - TV3: un pacte a favor dels crancs. D'ençà de la posada en marxa del TDT, han aparegut un allau de cadenes televisives que emeten en espanyol, sense que a hores d'ara hi hagi a les Illes Balears una oferta digna en català. Aquí, de moment, només hi podem veure IB3, però no TV3, el Canal 33, el 3/24 i el 300 (deixant de banda les qüestió del Canal 9 i el Punt 9). I això que el 2007 el Govern de les Illes Balears deia que tenia el compromís del Govern d'Espanya per a la recepció a les Illes dels canals públics en català. Mentides i excuses de mal pagador.
A la fi, dos anys després, la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears han signat un conveni pel qual s'acorda la reciprocitat d'emissions entre TV3 i IB3 en TDT. El conveni preveu la possibilitat d'incorporar un segon canal de Catalunya i les Illes Balears. Aquest segon canal a Balears no existeix. Difícilment, doncs, s'afegirà la recepció del Canal 33, i ja no en parlem dels altres dos.
I els directius d'IB3 diuen que no se'n saben avenir, de les crítiques que els arriben per part de sectors nacionalistes de les Illes. Tal volta aquests alts càrrecs es pensen que som beneits? Ja en vaig parlar a un post al mes de maig de l'any passat. Hi pronosticava, més o menys, el que sembla que succeirà: veurem TV3; si hi ha molta sort i més reivindicació, hi podrem afegir el Canal 33; la resta , res de res.
Tot plegat, vergonyós. I el més trist és veure com els nostres polítics, d'aquí i d'allà , es tapen les vergonyes i, amb argumentacions tècniques, es volen passar amb cançons. Mentre, a Madrid , es compixen de rialles.
Llegiu també a Vilaweb Entitats nord-catalanes reclament a l'assemblea francesa poder veure la TDT en català
Actualització 2-3-2009. Vilaweb: Entra en vigor el nou acord de reciprocitat entre TVC i IB3 amb crítiques
Llengua |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) | Retroenllaços (0)
L'educació en temps de Shakespeare
eliteratura | 24 Febrer, 2009 15:00
| Aquesta és la magnífica imbecilitat del món, que, quan estem malalts en la fortuna (sovint per culpa dels excessos de la nostra conducta), donem la culpa dels desastres als sol, a la luna i a les estrelles, com si fóssim canalles per necessitat, beneits per obligació celestial; miserables, lladres i traïdors per les influències de les esferes; borratxos, mentiders i adulters per una obediència forçosa dels influxos planetaris, i tot allò que ens fa dolents, per un impuls diví. Quina excusa més admirable que té el putaire: descarregar la seva calentura sobre les estrelles! El meu pare i la meva mare s'ha van fer sota la cua del Dragó, i jo vaig néixer sota la inflùencia de l'Ossa Major, i d'això s'en deriva que sóc groller i luxuriós. Crist! Hauria estat el que sóc, encara que l'estrella més virginal hagués guspirejat sobre la meva bastardia. Edgard! El rei Lear Acte II, escena III. |
L'educació ha canviat molt al llarg dels segles. Primerament l'educació formal era cosa de pocs. La immensa majoria de la població era analfabeta; només uns quants privilegiats tenien accés a la cultura escrita. A l'Edat Mitjana i al Renaixement, doncs, just les classes benestants i els eclesiàstics sabien de lletra.
En aquell temps a l'escola es seguia la retòrica clàssica que, segons indica Peter Ackroyd, era el que va aprendre William Shakespeare quan era al·lot, un cop assimilada la gramàtica. Aquesta pràctica va ser de gran utilitat al dramàtic anglès, ja que li ensenyaren a "inventar variaciones sobre un mismo tema y a introducir cambios no sólo en el sonido, sino en el significado de las palabras; aprendió a componer temas y a redactar discursos formales".
D'aquesta forma Shakespeare va transformar els mecanismes retòrics en actes de creació. També aprenien a "adoptar ambos lados de una misma cuestión. La costumbre de los filósofos y los retóricos antiguos consistía en discutir utramque partem, es decir, de uno y otro lado de la argumentación. Así, cualquier acontecimiento o acto puede verse desde diversas perspectivas". D'aquí, l'agilitat i la gràcia de les rèpliques. Val a dir que aquest sistema eixampla la visió del món i permet que diferents personatges defensin amb contundència i absoluta versemblança postures antagòniques.
És el cas, per exemple, del comte de Gloucester i del seu fill bastard Edmund, a El Rei Lear. Hi ha una escena en la qual pare i fill aborden la situació catastròfica en què es troben immersos. Gloucester, noble i idealista, no dubta a atribuir-ho a la conjunció astral que no els és propícia; mentre que Edgard, personatge fosc dotat d'un gran pragmatisme i lucidesa1, se'n riu, de les curolles astrològiques del pare: és l'home que forja el seu destí. Llàstima que que Edmund fos tan pervers.
Cal afegir que són els personatges, i no Shakespeare, qui parlen. En cap moment l'autor no es decanta pels arguments ni de l'un ni de l'altre. És important constatar-ho, ja que hi ha qui atribueix les opinions directament al dramaturg de Stardford. Què en pensava Shakespeare sobre aquest i molts altres temes és una altra qüestió la qual, molt probablement, romandrà sense resposta, si bé això no afecta la valoració de les obres.
Un altre aspecte a tenir en compte és la preeminència de la cultura oral per sobre de la cultura escrita. També Peter Ackroyd hi fa esment: els principals exponents de l'oralitat eren els predicadors, els eclesiàstics i els actors. A darrere hi havia una gran tradició medieval de recitadors de poesia, intèrprets de balades i romanços i, per descomptat, els joglars (l'aroma és hamletià). Tot plegat va permetre que el teatre es convertís en la principal activitat artística de l'època, l'espectacle per excel·lència.
L'ambient era propici, doncs, per a l'aparició de grans autors. I Shakespeare va ser el millor en l'art de la dramatització: tècnica i geni es van conjuntar en qui diuen que ha sabut llegir millor l'ànima humana.
En aquell temps a l'escola es seguia la retòrica clàssica que, segons indica Peter Ackroyd, era el que va aprendre William Shakespeare quan era al·lot, un cop assimilada la gramàtica. Aquesta pràctica va ser de gran utilitat al dramàtic anglès, ja que li ensenyaren a "inventar variaciones sobre un mismo tema y a introducir cambios no sólo en el sonido, sino en el significado de las palabras; aprendió a componer temas y a redactar discursos formales".
D'aquesta forma Shakespeare va transformar els mecanismes retòrics en actes de creació. També aprenien a "adoptar ambos lados de una misma cuestión. La costumbre de los filósofos y los retóricos antiguos consistía en discutir utramque partem, es decir, de uno y otro lado de la argumentación. Así, cualquier acontecimiento o acto puede verse desde diversas perspectivas". D'aquí, l'agilitat i la gràcia de les rèpliques. Val a dir que aquest sistema eixampla la visió del món i permet que diferents personatges defensin amb contundència i absoluta versemblança postures antagòniques.
És el cas, per exemple, del comte de Gloucester i del seu fill bastard Edmund, a El Rei Lear. Hi ha una escena en la qual pare i fill aborden la situació catastròfica en què es troben immersos. Gloucester, noble i idealista, no dubta a atribuir-ho a la conjunció astral que no els és propícia; mentre que Edgard, personatge fosc dotat d'un gran pragmatisme i lucidesa1, se'n riu, de les curolles astrològiques del pare: és l'home que forja el seu destí. Llàstima que que Edmund fos tan pervers.
Cal afegir que són els personatges, i no Shakespeare, qui parlen. En cap moment l'autor no es decanta pels arguments ni de l'un ni de l'altre. És important constatar-ho, ja que hi ha qui atribueix les opinions directament al dramaturg de Stardford. Què en pensava Shakespeare sobre aquest i molts altres temes és una altra qüestió la qual, molt probablement, romandrà sense resposta, si bé això no afecta la valoració de les obres.
Un altre aspecte a tenir en compte és la preeminència de la cultura oral per sobre de la cultura escrita. També Peter Ackroyd hi fa esment: els principals exponents de l'oralitat eren els predicadors, els eclesiàstics i els actors. A darrere hi havia una gran tradició medieval de recitadors de poesia, intèrprets de balades i romanços i, per descomptat, els joglars (l'aroma és hamletià). Tot plegat va permetre que el teatre es convertís en la principal activitat artística de l'època, l'espectacle per excel·lència.
L'ambient era propici, doncs, per a l'aparició de grans autors. I Shakespeare va ser el millor en l'art de la dramatització: tècnica i geni es van conjuntar en qui diuen que ha sabut llegir millor l'ànima humana.
Nota:
1. El discurs d'Edmund és d'una actualitat rabiosa. No fa gaire hi ha hagut polítics a Mallorca amb greus imputacions delictives que se n'han volgut disculpar amb vagues excuses relacionades amb suposades malalties mentals, toxicomanies i dependències diverses, les quals, un cop acceptades la culpes, els lliurarien d'obligacions. És a dir: no hi hauria responsabilitat per part dels acusats, ja que aquests no serien responsables dels seus actes; i la conducta d'aquests individus, doncs, atribuïble, com bé diu Edmund, a forces majors contra les quals no pot lluitar la condició humana.
Shakespeare |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Perquè Shakespeare és millor, infinitament millor, que Dan Brown
eliteratura | 21 Febrer, 2009 09:00
No era mi intención que nos ensartáramos en un debate que sobrepasa el espacio de un blog, aunque no cabe duda del interés que el tema suscita. Cabe objetar que muy probablemente no lleguemos a un entendimiento total, si bien en algunos aspectos quizás no andamos tan lejos como pudiera parecer. Al fin y al cabo buscamos calidad y claridad, o eso espero, y no una disputa estéril.
Estoy de acuerdo: los críticos no deben de estar por encima del bien y el mal; tienen que rendir cuentas de sus juicios al público que los lee, aunque mucho me temo que estamos confundiendo la crítica literaria con la (efímera) reseña periodística.
Sam Abrams, en Criticar el crític, distingue precisamente entre crítica i reseñismo. Un crítico debe poseer "una vasta cultura literaria clásica y moderna, y un amplio bagaje teórico". El reseñista, en cambio, "es un comentarista de la actualidad literaria". Su actividad es "más epidérmica y más efímera, porque su labor principal consiste en promover día a día la lectura". El crítico trabaja a largo plazo, mientras que el reseñista se mueve en las distancias cortas. Se trata, pues, de dos actividades con puntos en común, pero también con divergencias que no siempre, desgraciadamente, son tenidas en cuenta. Ocurre, al menos en el ámbito catalán, que el crítico literario no dispone de tribuna para darse a conocer, lo que produce un "sobredimensionamiento de la importancia del reseñista", que se ve revestido de una autoridad que no le corresponde.
Esta posición central del reseñista, concluye Abrams, se mantiene y fomenta por tres aspectos: la inadmisible distancia entre la universidad y la sociedad civil, el silencio crítico de la mayoría de escritores y la del público lector". Soluciones, según Abrams: romper el monopolio de los suplementos de prensa, crear plataformas para los críticos de verdad, democratizar y acercar la universidad a la sociedad, fomentar la participación de los escritores en el mundo de la crítica y, por último, crear vías de expresión para que los lectores puedan ejercer de críticos de la crítica.
Otro aspecto que me gustaría abordar se refiere a la función de la crítica, que no es otra que establecer un juicio de valor el cual, según Josep Maria Roquer, debería de gozar de dos virtudes: la claridad expositiva y la justificación. Es decir, no todo vale. Es imprescindible que el crítico se moje. Además, y esto es importante, la interpretación por si sola no es suficiente. Debe ir acompañada de una "declaración de honestidad" que significa "aceptar que hablamos desde nuestro punto de vista, desde nuestra manera de entender la belleza, las ideas y el mundo en general". De este modo, la opinión del crítico deja de estar en entredicho, deja de ser interesada, para considerarse plenamente una "opinión autorizada". O sea, digna de tener en cuenta. A eso vamos.
Estoy de acuerdo: los críticos no deben de estar por encima del bien y el mal; tienen que rendir cuentas de sus juicios al público que los lee, aunque mucho me temo que estamos confundiendo la crítica literaria con la (efímera) reseña periodística.
Sam Abrams, en Criticar el crític, distingue precisamente entre crítica i reseñismo. Un crítico debe poseer "una vasta cultura literaria clásica y moderna, y un amplio bagaje teórico". El reseñista, en cambio, "es un comentarista de la actualidad literaria". Su actividad es "más epidérmica y más efímera, porque su labor principal consiste en promover día a día la lectura". El crítico trabaja a largo plazo, mientras que el reseñista se mueve en las distancias cortas. Se trata, pues, de dos actividades con puntos en común, pero también con divergencias que no siempre, desgraciadamente, son tenidas en cuenta. Ocurre, al menos en el ámbito catalán, que el crítico literario no dispone de tribuna para darse a conocer, lo que produce un "sobredimensionamiento de la importancia del reseñista", que se ve revestido de una autoridad que no le corresponde.
Esta posición central del reseñista, concluye Abrams, se mantiene y fomenta por tres aspectos: la inadmisible distancia entre la universidad y la sociedad civil, el silencio crítico de la mayoría de escritores y la del público lector". Soluciones, según Abrams: romper el monopolio de los suplementos de prensa, crear plataformas para los críticos de verdad, democratizar y acercar la universidad a la sociedad, fomentar la participación de los escritores en el mundo de la crítica y, por último, crear vías de expresión para que los lectores puedan ejercer de críticos de la crítica.
Otro aspecto que me gustaría abordar se refiere a la función de la crítica, que no es otra que establecer un juicio de valor el cual, según Josep Maria Roquer, debería de gozar de dos virtudes: la claridad expositiva y la justificación. Es decir, no todo vale. Es imprescindible que el crítico se moje. Además, y esto es importante, la interpretación por si sola no es suficiente. Debe ir acompañada de una "declaración de honestidad" que significa "aceptar que hablamos desde nuestro punto de vista, desde nuestra manera de entender la belleza, las ideas y el mundo en general". De este modo, la opinión del crítico deja de estar en entredicho, deja de ser interesada, para considerarse plenamente una "opinión autorizada". O sea, digna de tener en cuenta. A eso vamos.
Com veis aquests darrers dies he mantingut un debat al blog literari Papel en blanco en relació al paper de la crítica. Ha estat, per part meva, la primera incursió en un blog espanyol i, com podeu observar, el meu castellà grinyola una mica.
Tanmateix, deixant de banda raons idiomàtiques, m'ha semblat interessant fer-ho perquè la qüestió debatuda estava relacionada amb posts que vaig publicar no fa gaire (L'art de la indiferència i Picasso i Papini: la fi de l'art com a religió) els quals alhora feien referència a un altre (Elogio del individuo i Naturaleza muerta con brida) publicat a Món de llibres.
No sé, a hores d'ara, com acabarà la discussió. Sigui com sigui, m'haurà servit per reflexionar sobre l'activitat literària. I més ara que me trob submergit de ple en l'aventura shakesperiana. La grandesa dels clàssics només és atribuïble a ells mateixos. Shakespeare actualment ven menys que Dan Brown. Però, com ve a dir Salvador Oliva, d'aquí cent anys hi haurà gent que comprarà i llegirà Shakespeare, mentre que d'El Codi Da Vinci i de la polèmica que suscità no se'n recordaran ni els hereus de Brown.
Però la nostra època és aquesta. Vivim ara i aquí, i no en el futur. Precisam, doncs, d'un instrument crític que clarifiqui, i que justifiqui si cal, que els "browns" de moda, tot i les supervendes, no són millors que els clàssics, que no tot està dins el mateix sac. Aquesta és la qüestió.
Tanmateix, deixant de banda raons idiomàtiques, m'ha semblat interessant fer-ho perquè la qüestió debatuda estava relacionada amb posts que vaig publicar no fa gaire (L'art de la indiferència i Picasso i Papini: la fi de l'art com a religió) els quals alhora feien referència a un altre (Elogio del individuo i Naturaleza muerta con brida) publicat a Món de llibres.
No sé, a hores d'ara, com acabarà la discussió. Sigui com sigui, m'haurà servit per reflexionar sobre l'activitat literària. I més ara que me trob submergit de ple en l'aventura shakesperiana. La grandesa dels clàssics només és atribuïble a ells mateixos. Shakespeare actualment ven menys que Dan Brown. Però, com ve a dir Salvador Oliva, d'aquí cent anys hi haurà gent que comprarà i llegirà Shakespeare, mentre que d'El Codi Da Vinci i de la polèmica que suscità no se'n recordaran ni els hereus de Brown.
Però la nostra època és aquesta. Vivim ara i aquí, i no en el futur. Precisam, doncs, d'un instrument crític que clarifiqui, i que justifiqui si cal, que els "browns" de moda, tot i les supervendes, no són millors que els clàssics, que no tot està dins el mateix sac. Aquesta és la qüestió.
Shakespeare |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) | Retroenllaços (0)
És quan acluco els ulls que hi veig més clar
eliteratura | 17 Febrer, 2009 15:00
Tenc dues traduccions dels sonets de Shakespeare: la de Gerard Vergés i la de Salvador Oliva . Fa molt mal fer decantar-se per una o altra. I més quan el meu anglès no arriba ni de bon tros al d'aquests senyors. Cal molt de coratge per traduir Shakespeare. Hi ha molts matisos, imatges, metàfores, efectes sonors...
El 43 m'agrada especialment. Ben segur que el primer vers us serà familiar. No cal ser crític literari per adonar-se que J.V. Foix s'hi va inspirar per compondre el famós És quan dormo que hi veig clar ". D'aquest sonet, a més, hi ha una altra traducció a part de les esmentades abans, de l'eivissenc Marià Villangómez .
Al sonet 43 el poeta pateix per l'absència de la persona estimada. Com que no és present, només la "veu" de nit, quan tanca els ulls i hi somia, i ella brilla "foscament en la negror" ("And darkly bright, are bright in dark directed"). La vigília, el dia, no és important, no hi succeeix res que valgui la pena. Per això el poeta la voldria veure de dia: la seva ombra, que resplendeix com un estel i il·lumina amb llum pròpia les ombres (en el sentit d'obscuritat però també, segons comenta Salvador Oliva, relativa a les imatges mentals del poeta), encara brillaria més exposada a la claror diürna. Així, els seus ulls serien feliços, ja que la contemplació a ple dia significaria el retrobament. Tanmateix, els dies són com nits perquè res d'això no succeeix; però les nits esdevenen dies, si hi somia. Aquesta és, doncs, la paradoxal esperança.
When most I wink, then do mine eyes best see és un sonet ple de paradoxes, antítesis, hipèrboles... N'hem vist un exemple: és impossible que una ombra resplendeixi en l'obscuritat. Però Shakespeare aprofundeix en aquesta imatge poètica, en un joc de clarors (la vigília, trista per l'absència de l'estimada) i ombres (la nit, cega però brilant i clarivident ja que fa possible que el poeta, ulls clucs i sota el son profund, gaudeixi de la visió del rostre estimat). El sentit de la vista hi és omnipresent: contemplar, veure, mirar, aclucar, entreveure, brillar, irradiar, resplendir, ulls, parpelles, llum, claror, fosca, ombra. Però ja al primer vers ens adonem que la qüestió no és senzilla, ja que el poeta només hi veu clar quan té els ulls o les parpelles tancats; quan dorm, doncs. La seva visió passa de la més ombrívola desesperança a la il·lusió de la nit somnolenta i, en teoria, confusa: els papers, però, estan canviats. El poeta viu del somni que és la nit i, en certa manera, la mort ("dead night") quan la "bella imperfecta ombra" ("fair imperfect shade") se li fa present. M'atreviria a dir, tot i el risc d'equivocar-me, que preval el somni per damunt de la realitat. L'onírica ombra s'imposa per causa del desig malaltís del poeta que enyora l'amant. Com que no hi és, hi somia. Aquest és l'únic consol.
A continuació el sonet original i les tres traduccions.
(Segueix)
Shakespeare |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Presentació
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
Menú
Cerca
Calendari
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||
Recentment
- Bubotes de Toni Mus: poder, memòria i imaginari a la Mallorca del 36
- El dret a la llibertat
- Mai no és un fet casual que "l'autoritat competent" et demani, o t'ordeni, canviar de llengua.
- No a la imposició de la llengua castellana
- El raïm de la ira, de John Ford
- El mètode Williams!
- Esport, agonia i estimació
- Així ens volen veure, com uns torturadors
- La realitat i el miratge
- "Invasors" que desvien camins
- L'estupidesa de la línia editorial de l'Ara
- Tots som Pablo Hasél
- Els exilis
- Populisme i xarxes socials
- 26 millones de hijos de puta
Categories
- Acudits [29]
- Albert Sánchez Piñol [7]
- Ànsia de posteritat [9]
- Blogs [20]
- Cinema [32]
- Citacions [15]
- Còmics [1]
- Diari de lectures [8]
- Dietari [19]
- Economia [1]
- Educació [16]
- Excursions [2]
- Fotografies [26]
- Fragments [9]
- General [50]
- Història [7]
- Immigració [4]
- Joc i identitat [12]
- Literatura [75]
- Llengua [22]
- Mitologia [7]
- Música [7]
- Novel·la [23]
- Opinió [32]
- Petits relats [7]
- Poesia [20]
- Premsa [11]
- Shakespeare [38]
- Televisió [7]
- Viatges [11]
- Vídeos [22]
Els meus enllaços
Blogs
- 80 grams
- Abloccedari Joan Brossa
- Amu Daria
- Anotacions rizomàtiques
- Antaviana
- Anticànons
- Ara plou
- Aristòcrata i obrer
- Azar objetivo
- B de llibre
- Biblioaprenent
- Bloc d'en Francesc Puigcarbó
- Bloc de l'escriptor convidat
- Bloc de Lletres
- Blocs de Letres
- Blog de'n Valentí Torrà
- Bloguejat
- Castell de cartes
- Clàssics i joves
- Comicat
- Coses de l'escola (i a vegades meves)
- Cupressus sempervirens
- De casa al club
- De tard en tard
- Depasseig
- Diari d'un llibre vell
- Distopies
- Eines de llengua
- El basar de les espècies
- El bloc dels viatges
- El blog de Gabriel Bibiloni
- El blog del senyor Boix. L'hora del lector
- El Llibreter
- El pèndol de petites oscil·lacions
- El racó dels gomets
- El tronc i les cendres
- El violinista celest
- Els llibres de Proa Premià
- Els llibres del celler
- Encara queden les paraules
- Entrellum
- És l’hora d’hissar els somnis...
- És quan dormo que hi vaig clar
- Escrits
- Escriviure
- Espai de llibres
- Estret de Bering
- Fèlix
- Filant prim
- Flaneuse
- Flux
- Fotolog
- Frannia
- Gamoia
- Gran tour
- Haikus
- Haikus
- Hic et nunc
- Joan Perelló
- Jordi Romero: els llibres que he llegit
- Kpitana64
- L'efecte Jauss 2.0
- L'habitació grisa
- L'illa dels llibres
- La cantina dels encants
- La cuca al cau
- La nit de la iguana
- La panxa del bou
- La paraula nostra
- La paraula vola
- La ruda
- La ventada dels dies
- laie CCCB
- Lectures de l'Espolsada
- Letters, words and poetry
- Llegeixes o enriqueixes
- Llegeixes o que?!
- Llegir de nit
- Llegit
- Llibres i més llibres
- Llibres llegits i per llegir
- Llibrògafs
- Lluís Vilarrasa. Libres i pel·lícules
- llunÀtic
- Maite Salord
- Malerudeveure't
- Martí58
- Mateu "Xurí" bloc d'un glosador
- Melcior Comes
- Menjar blanc
- Meo Quidem Animo
- Més content que un gínjol
- Món de llibres
- Mots emblocats
- Nau Argos
- Nausica
- No em diguis que és un somni
- Notes de lletres
- Ofici de lector
- oi?
- Pensaments significants
- Petits Fragments
- Plagueta de Bord
- Plagueta de nit (Night-time notebook)
- Pocamandra
- Poemes des de l'Alguer
- Poeta per un dia
- Que el llegir no em faci perdre l'escriure
- Raons que rimen
- Reading at the moonlight
- Riell Bulevard
- Salms
- Saragatoga
- Secundària memòria
- Sega de mots
- Tens un racó dalt del món
- Terra de llibres
- Terricabras-Filosofia
- Tinta xinesa
- Tirant al cap
- Tumateix llibres, parlem de llibres
- Ucronies
- Ultralocàlia
- Versos que em fan absent
- Víctor Alexandre
- Who's there
Blogs internacionals
- Bibliosession 2.0
- Bookride
- Bookshelf
- De Rerum Natura
- El blog del futuro del libro
- Ler
- Libreros
- Luterceiro
- Orgia literária
- Pentimentum y arte
Literatura
Comentaris recents
- Balutxo: Ben d'acord. Les passes enrere delaten els qui prometien que no...
- Francesc: Fins que no ens comptem en un referèndum acordat, no ho...
- hassana: magradat molt el teu llibre perque si
- Josep: Llorenç, sóc fill i nét de mariners del Baix Vinalopó; el meu...
- FRANCESC: de fet no hi entenem de cap de les dues coses, però és més fàcil...
- Francesc: quina sorpresa, has tornat per parlar de probleme vells. ...
- Mireia: Llorenç , amb tot el respecte, no estic d'acord amb la teva...
- Jordi: Molt bo! Sí les contarelles populars s'imposen els finals...
- fatu: lai la. m´ha agradat molt el teu llibre.
- fatima: hola laila he llagit el teu llibre i m´h agradat molt anquara...