eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

El Hamlet de Tomas Pandur

eliteratura | 13 Febrer, 2009 15:00

En temps de Shakespeare era habitual -obligació, millor, dit- que els papers femenins fossin interpretats per actors joves. Eren els inicis del Sarah Bernhardt

teatre a Londres, i els comediants estaven mal vists, no eren gent de fiar, tot i que en aquell temps les companyies teatrals estaven patrocinades per nobles i fins i tot per la reina. Que Julieta fos un jovencell, al món teatral, no deixa de ser una convenció més. La gent hi estava avesada.
Supòs que avui apareixeran les primeres crítiques al Hamlet de Tomas Pandur. Hamlet és el personatge per excel·lència; el més enigmàtic, potser. En aquest cas, a més, és interpretat per una dona, la qual cosa, entenc, és un repte més a la interpretació. Hi ha misogínia en el personatge de Hamlet, violència contra la bella Ofèlia i fins i tot contra Gertrudis, reina de Dinamarca i mare de Hamlet. Mai no he acabat d'entendre Hamlet, personatge polièdric, intel·ligentíssim i malcriat.
Res a objectar, doncs, en relació al Hamlet femení, que no efeminat, protagonitzat per Blanca Portillo . Hi ha tradició de Hamlets interpretats per dones del segle XIX ençà. Altra cosa és el muntatge. Desconfio d'aquestes escenificacions estrambòtiques que, al meu entendre, fan perdre el fil del text i que semblen pensades més per al lluïment del director que no pas l'enteniment de l'obra de Shakespeare.
En vaig tenir prou amb el Macbeth de Calixto Bieito.

El país: Santa Blanca Portillo sube a los cielos

El País: Ofelia, príncipe de Dinamarca.

ABC: Si Hamlet fuera mujer

Calle 20: Hamlet se transforma en mujer

L'època elisabetiana: astrologia, política i literatura

eliteratura | 09 Febrer, 2009 15:00

Enric VI (primera part), de W. Shakespeare, arranca amb l'enterrament d'Enric V a l'Abadia londinenca de Westminster¹. Hi assisteix la flor i nata de la noblesa anglesa. Tots els presents lloen el difunt, un gran monarca, el qual serà substituït per Enric VI, un rei feble i gens bel·licós que no estarà a l'alçada del seu predecessor. astrologia

Just al principi de l'escena el duc de Bedford invoca la Natura perquè "el cel es torni negre, i la claror cedeixi a la foscor". L'ambient és dolorós, tràgic, propi de l'acte fúnebre.

Durant les exèquies hom recorda les grandeses del difunt. De la seva banda, el duc d'Exeter assenyala els "planetes malignes" com a ordidors de la desgràcia -és a dir, de la mort-, encara que no descarta que hagi estat provocada pels "fetillers francesos" amb "màgics encanteris". Es tracta d'una referència clara a mètodes procedents de la màgia, per explicar el traspàs d'Enric V (un rei modèlic als ulls dels contemporanis que causava terror als seus enemics). Les raons màgiques contrasten amb les pregàries de l'Església gràcies a les quals, segons afirma el bisbe de Winchester, el monarca va aconseguir guanyar "les batalles del Déu dels exèrcits".

Finalment, el duc de Bedford invoca l'espectre d'Enric V perquè allunyi els dies de desgràcia que preveu al reialme, que els salvi de les "lluites fratricides", que combati els astres malignes". Val a dir que la invocació de Bedford no servirà de res: precisament la pugna entre els nobles anglesos -inspirada en la Guerra de les Dues Roses- centrarà l'acció d'aquesta obra de Shakespeare.
Tanmateix, el que me crida l'atenció d'aquesta escena primera és la barreja, en franca contradicció, d'elements propis de la tradició cristiana amb elements pagans o màgics. Per a Salvador Oliva, la resposta a aquesta paradoxa, la trobam en la creença -vigent en plena època isabelina però originària de l'Edat Mitja- en l'ordre estable de l'Univers, creat per Déu i per tant perfecte, però descompost per causa del pecat original. Així, doncs, el desordre astrològic causant de la mort d'Enric V seria atribuïble a l'acció de l'home i no pas a la voluntat de Déu. D'aquesta forma quedaria descartat el determinisme.

No tothom, però, comparteix aquesta opinió. Alain de Libera, a Pensar la Edad Media, indica clarament la incompatibilitat entre astrologia i catolicisme:

"El naturalismo de la astrología, que la ponía directament en competencia con la explicación teológica cristiana del mundo, podía conducir al determinismo y al materialismo más rigurosos: la identificación de Dios con la naturaleza (Deus est natura), es decir, con una materia que gobierna la totalidad del universo (...). Se trataba, en cualquier caso, de un discurso absolutamente incompatible con la enseñanza de la Iglesia y de la fe católicas".

Malgrat tot, les corts de l'època eren plenes de mags i astròlegs que aconsellaven els prínceps fins i tot en afers d'estat. Tant és així que la pròpia Elizabeth I, que com el seu pare havia decretat un estatut contra la bruixeria, va protegir l'astròleg i alquimista John Dee (1527-1608), un visionari posseïdor de la millor biblioteca d'Anglaterra entre els volums de la qual n'hi havia molts dedicats a la màgia². Shakespeare, doncs, recrea l'ambient de l'època i les contradiccions que hi veia. En obres posteriors hi aprofundí, personalitzant aquest món fantàstic de follets, bruixes i espectres, com si volgués anar més enllà de la realitat per donar raó de la psicologia humana.

Notes:
1. L'Abadia de Westminster és l'església més famosa de Londres. És el lloc habitual de coronació dels monarques anglesos i també n'hi molts d'enterrats. Com a curiositat, cal destacar que a l'abadia hi ha un lloc conegut com "el racó dels poetes" en el qual reposen Chaucer, Dickens, Kipling i l'estudiós de Shakespeare Samuel Johnson.

2. Vegeu Rosa Maria Martínez Ascaso: Shakespeare i la natura. Inspiració i simbolisme. Cossetània edicions.

La polissonada de Shakespeare

eliteratura | 05 Febrer, 2009 15:00

Aquestes dues instantànies demostren no solament l'existència de Shakespeare sinó que, a més, era un polissó genial i descregut.

Picasso i Papini al "Llibre negre": la fi de l'art com a religió

eliteratura | 02 Febrer, 2009 15:00

Talment un fenomen austerià, després dels dos posts publicats a Món de Llibres i aquí mateix sobre l'art, me fan arribar un fragment de la novel·la Roberston Davies Lo que arraiga en el hueso, publicada no fa gaire a Llibros del Asteroide. Davies hi reprodueix aquestes paraules de Pablo Picasso:

"La masa ya no busca consolación y exaltación en el arte, pero los refinados, ricos y desocupados, destiladores de quintaesencias, persiguen la novedad, la rareza, la originalidad, la extravagancia, lo escandaloso. Yo mismo, des del cubismo e incluso antes, he satisfecho a esos expertos y críticos dándoles todas las rarezas cambiantes que me pasaban por la cabeza y cuanto menos me entendían más me admiraban. Enseguida me hice famoso divirtiéndome con todos esos juegos, disparates, rompecabezas, jeroglíficos y arabescos. Y para un pintor, la fama significa ventas, ganancias, fortuna, riqueza. Y hoy, como ya sabe usted, soy famosísimo y rico, pero cuando me quedo solo conmigo mismo, no tengo valor para considerarme un artista, en el sentido magnífico y antiguo de la palabra. Giotto, Ticiano y Rembrandt sí fueron grandes pintores. Yo sólo alguien que entretiene al público porque ha comprendido los tiempos en que vive y explota al máximo la imbecilidad, la vanidad y la codicia de sus contemporáneos. Esta es una confesión amarga , más dolorosa de lo que le pueda parecer, pero tiene el mérito de ser sincera."

I si non e vero, e ben trobato. Perquè aquestes declaracions de Picasso a Giovanni Papini, publicades a l'intrigant Llibre Negre, s'han fet famoses arreu del món, encara que no són certes per molt versemblants que semblin i hagin confós a més d'un. Posen de manifest el dubte que planeja sobre la veracitat de l'art. Papini, controvertit i provocador, les atribuí al genial Picasso. I Davies, en un doble salt mortal, les dóna literalment per certes reproduint-les en una novel·la en què el protagonista, durant la II Guerra Mundial, falsificava obres d'art per vendre-les als nazis. I així, l'autor de Lo que arraiga en el hueso, sense desmentir les paraules de Picasso, les disculpa atribuint-les a "un mal moment" de l'artista.

L'art de la indiferència

eliteratura | 26 Gener, 2009 15:00

Benvolgut Tomeu, fa dies que me balla pel cap el teu article Elogio del individuo i Naturaleza muerta con brida. El preu de l'art, en el qual poses de manifest la crisi en què per ventura es troba immersa aquesta manifestació humana.
És difícil definir l'art. De manera simple, però no simplista, podríem dir que l'art és allò que ens produeix un plaer estètic el qual podria coincidir, o no, amb la bellesa¹ o amb un ideal de bellesa. Però també amb la perfecció.
A mes, cal que el plaer produït per aquesta materialització artística es perllongui al llarg del temps, que continuï emocionant; d'aquesta forma els contemporanis, a la llarga, esdevenen clàssics. És a dir, que interessen i emocionen no només en una època determinada, ara i aquí, sinó que l'obra d'un artista comunica també passat un llarg període de temps, segles fins i tot.
Dius, Tomeu, que "el panorama actual és complex i desolador". Certament, en molts aspectes, l'art es veu rebaixat a la categoria de decoració (i no ho dic pel figurativisme); de vegades ni això. I la decoració ens pot alegrar una mica l'existència, però no ens emociona ni ens sacseja l'ànima. A més, a mitjan termini, farta i passa de moda. Deixa d'interessar, doncs. No passa el sedàs temporal perquè no participa d'allò que roman impertèrrit pels segles dels segles, que és el valor estètic, quelcom que es pot apreciar però que és difícilment demostrable: es percep però no es quantifica.
Harold Bloom², critic estudiós de Shakespeare -en relació als detractors del bard anglès, les famoses escoles del ressentiment ³- ho expressa així:

"Des d'un punt de vista pragmàtic, el valor estètic es pot reconèixer o experimentar, però no es pot transmetre (comunicar) a aquella gent que és incapaç de copsar-ne les sensacions i les percepcions que provoca. Discutir a favor del plaer estètic és una bestiesa".

A l'àmbit literari, tot i els ressentits esmentats per Bloom, encara és suficientment nítida la frontera entre l'excel·lència i el pur entreteniment, entre un clàssic i un bestseller, entre una novel·la i un planflet. Tanmateix, al meu entendre, la poesia contemporània, que ha patit un procés consemblant al de la pintura, presenta més dificultats a l'hora de judicar-ne la qualitat que no pas la novel·la. Hi ha, doncs, més possibilitats de passar gat per llebre en el gènere poètic -minoritari, selecte, dificultós- quan hom -un amic influent, un editor, un crític, un jurat de premi literari...- pretén fer-nos creure que un poemari és excels, quan difícilment resisteix dues lectures. I és així perquè la poesia de baixa qualitat, com part de l'art contemporani, tendeix a l'hermetisme. I doncs, el pretès poeta s'amaga darrere la inintel·ligibilitat del poema, talment l'artista s'amaga rere l'abstracció o el concepte: ambdós intenten amb desesperació fer creure que allò que gent mínimament instruïda no entén és sublim. Llavors som nosaltres, elevats a la categoria d'ignorants, que hem d'ocultar la nostra resposta nul·la davant una poesia i una pintura insulses que no aconsegueixen estimular l'intel·lecte ni despertar l'emoció. Succeeix com amb el vestit de l'emperador, que ningú no s'atrevia a dir que anava nu. En conseqüència no admetrem que un poema, o un quadre, no ens agrada. No fos cas que, donat l'hermetisme que l'envolta, ens repliquin que, ignorants com som, no l'hem entès. Això no lleva, tanmateix, que el públic, se'n faci enfora.
Val a dir, també, que intel·ligibilitat no equival a qualitat, però sí que garanteix un cert grau de racionalitat, d'estructuració. Ens indica, en definitiva, que una obra -un quadre, un poema, una novel·la- conté un missatge desxifrable i intel·ligent, adreçat als sentits però també a l'intel·lecte. Per això el mestre Nabokov⁴ deia que "la ment, el cervell, el coronament de l'espinada, havia de ser l'únic instrument que usàssim per a enfrontar-nos amb un llibre". La resta és sensibleria i, a l'altre extrem, hermetisme, duresa, un art que llevat de casos excepcionals, d'ençà que el genial Picasso el dinamità, provoca dubtes o, en el pitjor dels casos, indiferència.

Notes
1. És molt interessant la història que Umberto Eco va dedicar a la lletjor, precisament després d'haver-ne fet una sobre la bellesa. L'original es titula Storia della bruttezza. L'edició espanyola du per títol Historia de la fealdad, i no aconsegueix reproduir ni la sonoritat ni els matisos de "bruttezza"
2. Harold Bloom. El canon occidental. Citat per Salvador Oliva a Llegir William Shakespeare (document pdf).
3. Vegeu també:

4. Vladimir Nabokov. Curso de literatura europea. Ediciones B.

L'any Shakespeare

eliteratura | 20 Gener, 2009 15:00

He iniciat el que anomèn l'any Shakespeare: un intent, esper que reeixit, de llegir i rellegir (unes quantes) les obres teatrals de William Shakespeare, algunes de les quals tenc pendents d'ençà que, fa uns quants anys, vaig

autoregalar-me l'edició completa de Vicens Vives i TV3. L'obra dramàtica del geni de Stratford va ser traduïda per Salvador Oliva, a partir de 1983, quan Televisió de Catalunya -quins anys aquells!- va comprar els drets d'exhibició de la sèrie The BBC Television Shakespeare.
La col·lecció -encara en circulen exemplars per les llibreries, per bé que difícilment l'aconseguireu sencera-, no va seguir un ordre cronològic en l'edició de les obres, sinó que el nombre u correspon a l'arxiconeguda Romeu i Julieta. Per part meva, he optat -ja en veurem els resultats- per començar aquesta lectura, que pretensiosament vol ser exhaustiva, amb la primera obra (tot i que els especialistes no es posen d'acord sobre la data en què va ser escrita) del cànon shakespearià disponible a la col·lecció. Es tracta d' Enric VI (primera part), una obra menor però de qualitat, iniciàtica, la qual s'integra en la primera tetralogia¹ històrica que compongué aquest dramaturg i que com indica Oliva al pròleg "es centra en els esdeveniments històrics que van des de la mort d'Enric V (1422) fins a la caiguda de Ricard III (1485)".
L'únic handicap és la poca, nul·la més tost, familiaritat amb la història d'Anglaterra. Tot, doncs, me ve de nou en aquest Enric VI, llevat del personatge de Joana d'Arc, l'heroïna francesa condemnada, per un tribunal eclesiàstic sota l'acusació de bruixeria, a morir a la foguera. Cal remarcar, però, que la primera intenció de Shakespeare no es la fidelitat històrica, sinó que la història és un pretext per fer literatura; és a dir, art.
Tanmateix, al pròleg d'Enric VI (segona part) el propi Salvador Oliva ens indica que la unitat dramàtica d'aquesta primera tetralogia històrica és molt més marcada que en la segona, dita lancastriana². Aquest fet, doncs, seria atribuïble a l'encara incipient experiència dramàtica de Shakespeare, que en aquesta època tenia 30 anys justets. Tot i això, al capítol 7 d'Introducció a Shakespeare, dedicat exclusivament a les obres històriques i redactat amb posterioritat al pròleg esmentat, Oliva posa l'accent en l'autonomia de cada obra i afirma sense embuts que les "quatre obres no estan pensades per formar una unitat dramàtica; cada obra té les seves característiques i la seva unitat pròpia".
Hi ha, doncs, una certa contradicció en les paraules d'Oliva, justificada en part per la voluntat del traductor de remarcar la qualitat artística del teatre shakespearià per sobre de lectures sotmeses a interessos polítics o ideològics, sobretot en aquella època, ja que les obres qualificades d'"històriques" comprenen només aquelles basades en cròniques angleses, i no pas, per exemple, les tragèdies romanes (Titus Andrònic, Juli Cèsar, etc.). Val a dir que, paradoxalment, el desconeixement del període històric que comprèn aquesta primera tetralogia pot suposar un petit avantatge, ja que permet de centrar-se exclusivament en el text, sense tenir en compte els fets històrics que van servir d'inspiració a Shakespeare. Així, amb aquesta petita anècdota, començ una sèrie de posts que tindran per leitmotiv les lectures de les obres de Shakespeare i també de bibliografia relacionada.

Notes:
1. La primera tetralogia històrica està formada per les obres següents: Enric VI (primera part), Enric VI (segona part), Enric VI (tercera part) i Ricard III.
2. La segona tetralogia històrica està formada per les obres següents: Ricard II, Enric IV (primera part), Enric (segona part) i Enric V.

Salvador Oliva
Introducció a Shakespeare.
Editorial Empúries, 2000.

La bellesa del llibre

eliteratura | 15 Gener, 2009 15:00

És un fet que a mitjan termini els e-books tindran un paper important en el món de l’edició. Poc a poc ocuparan un espai -més reduït: aquest és un dels seus avantatges- que fins fa no gaire pertanyia de manera exclusiva al llibre convencional. A priori, l'e-book hauria de Biblioteca

mantenir els trets essencials del llibre i superar-lo amb prestacions provinents del món de la informàtica (gran capacitat d'emmagatzematge, sistemes de recerca, ampliació de text i imatge, subratllat, intercanvi d'arxius, incorporació d'hiperenllaços, etc).

Tanmateix, tot i els avantatges dels e-books, per a la gran majoria de les generacions que hem crescut amb el llibre, aquest objecte genial -comparable, en la història de la humanitat, a la invenció del foc o la roda- sempre mantindrà un element afegit, un plus, lligat al plaer estètic de tenir-ne un, ben editat, entre les mans; a passar-ne les pàgines i ensumar-hi l'olor de tinta; a col·locar-lo justament al seu lloc en la prestatgeria; a treure-hi la pols i recordar les hores que vam llegir-lo, la ciutat on el vam comprar o qui ens el va regalar.

A més, és possible que l'èxit del llibre, a llarg termini, no sigui superat per l'e-book. Entenem-nos. Qui ens garanteix la perdurabilitat d'un determinat model d'e-book? Qui ens assegura que la nostra biblioteca digital o e-library, continguda en un sol estri informàtic, no quedarà obsoleta -s'haurà esfumat- al cap d'uns quants anys perquè el sistema, la tecnologia, el llenguatge, etc., que fa servir el nostre aparell -un reproductor, en definitiva: aquesta és una diferència essencial amb el llibre convencional- ja no és vàlid i no ens permet la lectura d'una obra?

Tal volta hi haurà consens i s'establirà un estàndard compatible, de manera que diferents generacions de lectors puguin gaudir de la mateixa e-library. Potser sí. Però les e-libraries, tot i el seus mèrits, mai no assoliran l'excel·lència d'una col·lecció de llibres dipositada amb cura en una biblioteca; tant si es tracta d'un edifici magnífic, noble i sumptuós, com d'una construcció més humil. És així de senzill: s'esdevé que la bellesa i progrés no sempre van plegats.

Posts relacionats

El llibre electrònic: lectura ficció (I)

El llibre electrònic: tenen ànima els e-books (II)

Com funciona un llibre (manual d'ús en vídeo)

Avantatges del llibre sobre l'e-book

Llegiu també En papel la comprensión lectora es mayor i La dificultat de definir un libro electrónico

Imatges via Oddee i Coses de l'escola (i a vegades meves...)

Escola, nacionalisme i aculturació

eliteratura | 13 Gener, 2009 15:00

Any nou, vida nova. Però els problemes persisteixen o empitjoren. O se'n creen de nous. I n'hi ha que no tenen remei. El cas és que no hi ha cap raó objectiva per pensar que l'adveniment de l'any nou solucioni res per ell mateix. Mapa dels Països Catalans

Hi ha gent que en començar l'any es fa propòsits, alguns d'esmena. Jo mateix en faig qualcun; després, molts cops, complir-los es difícil. De vegades, els canvis són imperceptibles, gairebé nuls. Els dies passen i tot continua igual, sense ordre ni concert. Deu ser que he començat l'any pessimista (certament m'ha costat encetar el blog, enguany), sense cap raó en particular. De fet, en una entrevista publicada dissabte passat, amb un títol tan poc engrescador com Previsions sense gràcia, Joan Francesc Mira parla sobre el futur dels Països Catalans, arran d'una entrevista que li va fer no sabem qui, si més no de moment.
Mira, viu com és, no és vol banyar a 50 anys vista, que és el que li demana l'entrevistador desconegut. Però no preveu res d'extraordinari en els propers 20. Segons ell, hi haurà més del mateix: tibantor en les relacions amb Espanya, manteniment de la resistència nacionalista a València, etc.
Quant a la immigració, l'escriptor i antropòleg valencià creu que a Catalunya sabran incorporar nacionalment una part dels nouvinguts. En això, l'escola hi té un paper: l'ensenyament de la llengua com a eina d'integració, com a referent identitari, com a símbol de pertinença a una nació. I és aquí on Mira, que fa anys que reflexiona sobre aquestes qüestions i sap què vol dir adoctrinament nacional, es mostra especialment lúcid en afirmar que el "que diu la premsa espanyolista sobre l'endoctrinament nacional a les escoles catalanes és del tot fals, però jo crec que hauria de ser cert. A totes les escoles de tots els països del món es fa endoctrinament nacional. A Catalunya, no. Ni al govern, ni a la majoria de professors, no els interessa. I si ho hagueren de fer els faria vergonya, perquè estan contínuament acollonits pel que puguen dir des d'Espanya".
I aquesta és l'escola que tenim: magreta, aculturadora i esquizofrènica en molts casos; perquè no li deixen fer res més, perquè Espanya ens plany l'educació, sempre i quan sigui, per sobre de tot, espanyola.

Presentació

Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...

Menú

Cerca

Calendari

«	Març 2026					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

eLiteratura

El Hamlet de Tomas Pandur

L'època elisabetiana: astrologia, política i literatura

La polissonada de Shakespeare

Picasso i Papini al "Llibre negre": la fi de l'art com a religió

L'art de la indiferència

L'any Shakespeare

La bellesa del llibre

Escola, nacionalisme i aculturació

Presentació

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Blogs

Blogs internacionals

Literatura

Comentaris recents

Subscripció