"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
El "Premio Planeta" financia el terrorisme cultural de Fernando Sabater
eliteratura | 16 Octubre, 2008 14:00
A hores d'ara dubt molt, de fet n'estic convençut, que hi hagi ningú que associï el Premio Planeta amb qualitat literària. Potser un temps enrere va tenir un paper en el món de la literatura, però avui dia no és més que un gran mostrador 
promocional d'un grup que té molt de poder (primer grup editorial espanyol i setè del món...).
El "Premio Planeta", doncs, no té res a veure amb la literatura. La nit del Planeta és un plató, una desfilada glamurosa amb princesa inclosa, el buc insígnia d'una editorial espanyola que, com a empresa que és, es dedica per sobre de tot a fer diners. Res a dir, fins aquí. Que cadascú compri i llegeixi el que li doni la gana.
Tanmateix el lliurament a Barcelona del "Premio Planeta", amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, a un element com Fernando Sabater, impulsor del "Manifiesto por la lengua común" i espanyolista fervorós, no és un acte innocent. És una provocació i una mostra de suport al terrorisme cultural que, contra els Països Catalans, promouen els redactors i signants del "Manifiesto".
promocional d'un grup que té molt de poder (primer grup editorial espanyol i setè del món...).El "Premio Planeta", doncs, no té res a veure amb la literatura. La nit del Planeta és un plató, una desfilada glamurosa amb princesa inclosa, el buc insígnia d'una editorial espanyola que, com a empresa que és, es dedica per sobre de tot a fer diners. Res a dir, fins aquí. Que cadascú compri i llegeixi el que li doni la gana.
Tanmateix el lliurament a Barcelona del "Premio Planeta", amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, a un element com Fernando Sabater, impulsor del "Manifiesto por la lengua común" i espanyolista fervorós, no és un acte innocent. És una provocació i una mostra de suport al terrorisme cultural que, contra els Països Catalans, promouen els redactors i signants del "Manifiesto".
Ja no els cal més publicitat.
Literatura |
Enllaç permanent |
Comentaris (4) | 
Retroenllaços (1)
Vicky, Cristina, Barcelona?
eliteratura | 14 Octubre, 2008 14:00
Romandrà en el temps una Barcelona tòpica, de postal, idíl·lica i un tant idiota, que es salva (una mica) només pel geni dosificat, i molt, d'un Woody Allen que potser ha fet un intent d'entendre Espanya, però que no n'ha calat ni mitja de Catalunya. El context barceloní (?) a Vicky, Cristina, Barcelona, absolutament prescindible, podria haver estat substituït per qualsevol altra ciutat i la pel·lícula no se n'hauria ressentit.
Posats a dir, hi salvaria els diàlegs de la primera meitat del film, el que és 100% Woody Allen. Amb l'aparició de Penélope Cruz -expressament sobreactuada, entenc-, la cosa empitjora, amb el final typical spanish inclòs.
Una llàstima.
Posats a dir, hi salvaria els diàlegs de la primera meitat del film, el que és 100% Woody Allen. Amb l'aparició de Penélope Cruz -expressament sobreactuada, entenc-, la cosa empitjora, amb el final typical spanish inclòs.
Una llàstima.
Cinema |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Identitat i educació
eliteratura | 07 Octubre, 2008 14:00
Diu Patrícia Gabancho, en un assaig excel·lent i molt ben valorat, que "un dels trets de la identitat és la qualitat de l'educació". L'educació formal, vol dir; aquella que prové de l'escola, de la institució educativa per excel·lència, 
almanco fins fa no gaire temps.
Jo també ho crec: l'educació forma part activa de la construcció de la identitat. Per això estic, ara, tan preocupat. A l'educació les coses van mal dades. En aquest país gairebé ningú no creu en l'educació, esdevinguda un simple tràmit que s'ha de passar, com una malaltia que s'encomana.
Part de la meva estada a l'escola va ser durant el franquisme i el post-franquisme. Tanmateix, la flaire de l'espíritu nacional era ja molt tènue. Va poder anar. L'escola em va marcar positivament tot i que, com és obvi, era lluny de l'excel·lència. La vida era més simple que l'actual, amb menys problemes. I ningú no discutia sobre la conveniència o el dret, per exemple, de jugar al carrer.
La llengua vehicular a l'aula era l'espanyol, però al patí i a casa aprenies un català genuí, envejable. De manera que quan, a vuitè d'EGB -enyorat Ensenyament General Bàsic-, s'introduí l'estudi de la llengua catalana, la majoria no va tenir cap problema, ans al contrari. Tampoc els forasters, ja que la llengua de carrer i de joc era la catalana.
Parlàvem en pla, català de Menorca. I tothom l'entenia. La cosa s'aguantava per l'ambient familiar que s'hi respirava. Escoles petites, mestres respectats i famílies, algunes, interessades en l'educació com a mitjà d'ascensió social.
L'alta cultura quedava lluny, però l'ambient era sa. Tal volta estic idealitzant una mica -la infantesa és la infantesa-, però no hi havia el desgavell actual. L'escola tenia un sentit, una missió, una visió compartida i factible. Avui dia demanam l'impossible a l'escola, ara que ha perdut el prestigi i la referència social que la caracteritzava.
Volem que l'escola posi remei a les mancances familiars i socials. Per què fa 30 anys, en general, l'escola era més eficient? Perquè el context en què s'educava era més procliu, la comunitat educativa menys problemàtica. Cert és que hi havia algunes discriminacions avui dia impensables, almanco en teoria. El problema rau en què ens hem quedat en la teoria.
L'escola ha de fer, ha de fer i ha de fer. Cada dia hi ha nous continguts l'aprenentatge dels quals és confia a l'escola. I l'escola no dóna abast. Es desborda, es massifica, s'internacionalitza en el pitjor dels sentits. Mor el mestre tradicional i neix l'especialista: el més u, la PT, el mestre de suport, la logopeda, l'especialista en idiomes i educació física... El grup tanmateix no avança. Es rebaixen continguts; s'incrementa el fracàs escolar. Escoles de dues, tres línies. Claustres immensos. L'educació es despersonalitza i perd qualitat. I, ai las!, aquesta és la identitat que es fomenta: la sistematització de la incultura, amb molts joves que acaben l'ensenyament secundari com a analfabets funcionals.
almanco fins fa no gaire temps. Jo també ho crec: l'educació forma part activa de la construcció de la identitat. Per això estic, ara, tan preocupat. A l'educació les coses van mal dades. En aquest país gairebé ningú no creu en l'educació, esdevinguda un simple tràmit que s'ha de passar, com una malaltia que s'encomana.
Part de la meva estada a l'escola va ser durant el franquisme i el post-franquisme. Tanmateix, la flaire de l'espíritu nacional era ja molt tènue. Va poder anar. L'escola em va marcar positivament tot i que, com és obvi, era lluny de l'excel·lència. La vida era més simple que l'actual, amb menys problemes. I ningú no discutia sobre la conveniència o el dret, per exemple, de jugar al carrer.
La llengua vehicular a l'aula era l'espanyol, però al patí i a casa aprenies un català genuí, envejable. De manera que quan, a vuitè d'EGB -enyorat Ensenyament General Bàsic-, s'introduí l'estudi de la llengua catalana, la majoria no va tenir cap problema, ans al contrari. Tampoc els forasters, ja que la llengua de carrer i de joc era la catalana.
Parlàvem en pla, català de Menorca. I tothom l'entenia. La cosa s'aguantava per l'ambient familiar que s'hi respirava. Escoles petites, mestres respectats i famílies, algunes, interessades en l'educació com a mitjà d'ascensió social.
L'alta cultura quedava lluny, però l'ambient era sa. Tal volta estic idealitzant una mica -la infantesa és la infantesa-, però no hi havia el desgavell actual. L'escola tenia un sentit, una missió, una visió compartida i factible. Avui dia demanam l'impossible a l'escola, ara que ha perdut el prestigi i la referència social que la caracteritzava.
Volem que l'escola posi remei a les mancances familiars i socials. Per què fa 30 anys, en general, l'escola era més eficient? Perquè el context en què s'educava era més procliu, la comunitat educativa menys problemàtica. Cert és que hi havia algunes discriminacions avui dia impensables, almanco en teoria. El problema rau en què ens hem quedat en la teoria.
L'escola ha de fer, ha de fer i ha de fer. Cada dia hi ha nous continguts l'aprenentatge dels quals és confia a l'escola. I l'escola no dóna abast. Es desborda, es massifica, s'internacionalitza en el pitjor dels sentits. Mor el mestre tradicional i neix l'especialista: el més u, la PT, el mestre de suport, la logopeda, l'especialista en idiomes i educació física... El grup tanmateix no avança. Es rebaixen continguts; s'incrementa el fracàs escolar. Escoles de dues, tres línies. Claustres immensos. L'educació es despersonalitza i perd qualitat. I, ai las!, aquesta és la identitat que es fomenta: la sistematització de la incultura, amb molts joves que acaben l'ensenyament secundari com a analfabets funcionals.
"Estic convençuda que un dels trets de la identitat és la qualitat de l'educació. (...) Ho vaig aprendre al batxillerat, contestava jo. El sensat batxillerat argentí: universal, aplicat, exigent, d'abans d'internet i d'abans que els llibres de text fossin volums d'estampes amb unes quantes línies subratllades; un batxillerat que abastava l'anatomia humana i els rius d'Àfrica, les batalles de Napoleó i els llibres de Cortázar, la taxonomia dels insectes o la fórmula del lleixiu".
Educació |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
La matèria osbcura: el bé contra el mal en dimensions còsmiques
eliteratura | 01 Octubre, 2008 14:00
Hi ha novel·les de les quals esperes molt i que, un cop llegides, un tant decebut per no haver assolit les expectatives, no saps què dir-ne. Fa temps vaig fer-me el propòsit de no escriure res sobre allò que no m'hagués agradat, i 
recomanar només lectures plaents. Què fer, però, si una obra queda a mig camí?
Vaig dedicar part de les vacances a llegir la trilogia La matèria obscura (His Dark Materials). Es tracta de tres novel·les enginyoses, entre el gènere fantàstic i la ciència ficció, que l'erudit Philip Pullman desenvolupa exactament en 1.344 pàgines en l'edició catalana.
És obvi que, per escriure més d'un milenar de pàgines, cal tenir una història. Pullman no té problema: preneu un bon grapat de bruixes, esperits i fantasmes, àngels de diferent rang, dimonions en gran quantitat, capellans i inquisidors, óssos parlants, personatges mitològics, gitanos, nanets, un vaquer excèntric, una exmonja que es dedica a la investigació i un jovenet assassí que encara faria més per salvar sa mare. Finalment, afegiu-hi una joveneta pre-adolescent, bona nina però destra en l'art de la mentida i la invenció d'històries, més un pare i una mare absolutament atípics i dominats per la bogeria. A continuació inspirau-vos, sobretot, en Milton , Blake , el Gènesi i les darreres teories de la física quàntica. Resultat: fantasia, aventura i un atac directe a l'església i l'autoritarisme. El bé contra el mal en dimensions còsmiques.
A la fi, tanmateix, tenc por que la monumentalitat de l'obra no us deixarà plenament satisfets. Encara que com era d'esperar Pullman fa convergir les diferents històries cap a un final tenyit d'apocalipsi i romanticisme, hom no pot deixar de pensar si tal resultat justifica 1.344 pàgines.
Bé que tancar tants fronts no era fàcil. Bé que és una obra a la contra, demoníaca, que s'alimenta dels clàssics. Bé que, en general, supera el nivell de les obres destinades al públic juvenil. Però això no és suficient. No valdria més que esmerçàssim esforços -i m'aplic la recepta- a llegir directament les fonts?
Un llibre 100% recomanable només és aquell que el plaer de la lectura compensa i supera amb escreix el temps que s'hi ha dedicat, de manera que hom ha d'estar disposat a rellegir-lo, sigui quan sigui. I això, certament, no puc garantir-ho en el cas de La matèria obscura.
De tota manera, mai no podem deixar de banda la indulgència. Ben pensat, és difícil que un adolescent s'interessi pel mite del Gènesi o, posats a dir, pel món dels morts -així, de cop i volta- si abans no en té cap referència embolcallada de fantasia. La passa següent, doncs, serà cercar els orígens, d'on neix la història i adonar-se, no sé si amb tristesa, que fa massa anys que cercam resposta a les mateixes incerteses.
recomanar només lectures plaents. Què fer, però, si una obra queda a mig camí?Vaig dedicar part de les vacances a llegir la trilogia La matèria obscura (His Dark Materials). Es tracta de tres novel·les enginyoses, entre el gènere fantàstic i la ciència ficció, que l'erudit Philip Pullman desenvolupa exactament en 1.344 pàgines en l'edició catalana.
És obvi que, per escriure més d'un milenar de pàgines, cal tenir una història. Pullman no té problema: preneu un bon grapat de bruixes, esperits i fantasmes, àngels de diferent rang, dimonions en gran quantitat, capellans i inquisidors, óssos parlants, personatges mitològics, gitanos, nanets, un vaquer excèntric, una exmonja que es dedica a la investigació i un jovenet assassí que encara faria més per salvar sa mare. Finalment, afegiu-hi una joveneta pre-adolescent, bona nina però destra en l'art de la mentida i la invenció d'històries, més un pare i una mare absolutament atípics i dominats per la bogeria. A continuació inspirau-vos, sobretot, en Milton , Blake , el Gènesi i les darreres teories de la física quàntica. Resultat: fantasia, aventura i un atac directe a l'església i l'autoritarisme. El bé contra el mal en dimensions còsmiques.
A la fi, tanmateix, tenc por que la monumentalitat de l'obra no us deixarà plenament satisfets. Encara que com era d'esperar Pullman fa convergir les diferents històries cap a un final tenyit d'apocalipsi i romanticisme, hom no pot deixar de pensar si tal resultat justifica 1.344 pàgines.
Bé que tancar tants fronts no era fàcil. Bé que és una obra a la contra, demoníaca, que s'alimenta dels clàssics. Bé que, en general, supera el nivell de les obres destinades al públic juvenil. Però això no és suficient. No valdria més que esmerçàssim esforços -i m'aplic la recepta- a llegir directament les fonts?
Un llibre 100% recomanable només és aquell que el plaer de la lectura compensa i supera amb escreix el temps que s'hi ha dedicat, de manera que hom ha d'estar disposat a rellegir-lo, sigui quan sigui. I això, certament, no puc garantir-ho en el cas de La matèria obscura.
De tota manera, mai no podem deixar de banda la indulgència. Ben pensat, és difícil que un adolescent s'interessi pel mite del Gènesi o, posats a dir, pel món dels morts -així, de cop i volta- si abans no en té cap referència embolcallada de fantasia. La passa següent, doncs, serà cercar els orígens, d'on neix la història i adonar-se, no sé si amb tristesa, que fa massa anys que cercam resposta a les mateixes incerteses.
Vegeu també: Literatura, política, cinema i religió
Comenzó la semana de los libros censurados (increïble: inclou el de Pullman!)
Imatge via commons.wikipedia.org
Novel·la |
Enllaç permanent |
Comentaris (3) | Retroenllaços (0)
La llibreria més bella del món?
eliteratura | 28 Setembre, 2008 08:00
Livraria Lello (Porto), una llibreria de culte.
Via Blogtailors.
Fotografia de Reinvented
Vegeu-la en versió 360º: Impressionant!
Fotografies |
Enllaç permanent |
Comentaris (5) | Retroenllaços (0)
Per què no hi ha DVDs en català malgrat els doblatges?
eliteratura | 26 Setembre, 2008 14:00
Llevat dels cinèfils empedreïts, dignes de respecte, la majoria de mortals veuen cinema doblat, però no pas en català tot i les facilitats d'un suport com el DVD.
En resum: "La perplexitat també pot expressar-se d’una altra manera: malgrat les facilitats tècniques que dóna el DVD, arriben al videoclub en català només les pel·lícules que, prèviament, s’han estrenat al cinema en català. Una irrisorietat. Amb això ja està tot dit".
Més clar, aigua. Però si encara no en teniu prou, acabau de llegir Perplexitat i DVDs, on s'exposa fil per randa com funciona això dels doblatges. Com sempre, ens toca el rebre. Aviat, però, segons el secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, això serà arqueologia perquè s'han de canviar les regles del joc. Ho veurem.
Vegeu també: Els llibres en català a les llibreries.
Llengua |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
Irrefutable
eliteratura | 24 Setembre, 2008 20:25
La Cafosfera encimbellada a la llista dels més venuts: la prova irrefutable que Toni i Caterina m'havien sol·licitat.
Tenia problemes amb l'escàner. Un cop solucionats penj el fragment; no fos que qualcú pensàs que m'ho havia inventat!
Literatura |
Enllaç permanent |
Comentaris (4) | Retroenllaços (0)
La fi dels Soprano
eliteratura | 24 Setembre, 2008 14:00
Vaig esperar tot l'estiu per veure els darrers capítols dels Soprano. Ha estat la fi d'una llarga i estranya companyia moltes nits de l'hivern passat i l'inici d'aquest setembre. S'ha acabat, si no hi ha res de nou, i no hi haurà més episodis d'aquesta gran sèrie de televisió protagonitzada per Tony Soprano (James Gandolfini), una espècie de Bart Simpson, membre de la màfia americana, cruel i despietat assassí, però amb un encant irresistible.
No hi ha dubte que la sèrie està a l'altura de la trilogia d'El Padrino i que passarà a la història del cinema. Són vuitanta-sis capítols a un nivell altíssim alguns dels quals constitueixen veritables obres mestres. Sempre recordaré Junior Soprano cantant Cuore ingrata o Tony Soprano a primera hora del matí, bata posada, sortint al jardí a cercar el diari.
No hi ha dubte que la sèrie està a l'altura de la trilogia d'El Padrino i que passarà a la història del cinema. Són vuitanta-sis capítols a un nivell altíssim alguns dels quals constitueixen veritables obres mestres. Sempre recordaré Junior Soprano cantant Cuore ingrata o Tony Soprano a primera hora del matí, bata posada, sortint al jardí a cercar el diari.
Vegeu també:
Televisió |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Presentació
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
Menú
Cerca
Calendari
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||
Recentment
- Bubotes de Toni Mus: poder, memòria i imaginari a la Mallorca del 36
- El dret a la llibertat
- Mai no és un fet casual que "l'autoritat competent" et demani, o t'ordeni, canviar de llengua.
- No a la imposició de la llengua castellana
- El raïm de la ira, de John Ford
- El mètode Williams!
- Esport, agonia i estimació
- Així ens volen veure, com uns torturadors
- La realitat i el miratge
- "Invasors" que desvien camins
- L'estupidesa de la línia editorial de l'Ara
- Tots som Pablo Hasél
- Els exilis
- Populisme i xarxes socials
- 26 millones de hijos de puta
Categories
- Acudits [29]
- Albert Sánchez Piñol [7]
- Ànsia de posteritat [9]
- Blogs [20]
- Cinema [32]
- Citacions [15]
- Còmics [1]
- Diari de lectures [8]
- Dietari [19]
- Economia [1]
- Educació [16]
- Excursions [2]
- Fotografies [26]
- Fragments [9]
- General [50]
- Història [7]
- Immigració [4]
- Joc i identitat [12]
- Literatura [75]
- Llengua [22]
- Mitologia [7]
- Música [7]
- Novel·la [23]
- Opinió [32]
- Petits relats [7]
- Poesia [20]
- Premsa [11]
- Shakespeare [38]
- Televisió [7]
- Viatges [11]
- Vídeos [22]
Els meus enllaços
Blogs
- 80 grams
- Abloccedari Joan Brossa
- Amu Daria
- Anotacions rizomàtiques
- Antaviana
- Anticànons
- Ara plou
- Aristòcrata i obrer
- Azar objetivo
- B de llibre
- Biblioaprenent
- Bloc d'en Francesc Puigcarbó
- Bloc de l'escriptor convidat
- Bloc de Lletres
- Blocs de Letres
- Blog de'n Valentí Torrà
- Bloguejat
- Castell de cartes
- Clàssics i joves
- Comicat
- Coses de l'escola (i a vegades meves)
- Cupressus sempervirens
- De casa al club
- De tard en tard
- Depasseig
- Diari d'un llibre vell
- Distopies
- Eines de llengua
- El basar de les espècies
- El bloc dels viatges
- El blog de Gabriel Bibiloni
- El blog del senyor Boix. L'hora del lector
- El Llibreter
- El pèndol de petites oscil·lacions
- El racó dels gomets
- El tronc i les cendres
- El violinista celest
- Els llibres de Proa Premià
- Els llibres del celler
- Encara queden les paraules
- Entrellum
- És l’hora d’hissar els somnis...
- És quan dormo que hi vaig clar
- Escrits
- Escriviure
- Espai de llibres
- Estret de Bering
- Fèlix
- Filant prim
- Flaneuse
- Flux
- Fotolog
- Frannia
- Gamoia
- Gran tour
- Haikus
- Haikus
- Hic et nunc
- Joan Perelló
- Jordi Romero: els llibres que he llegit
- Kpitana64
- L'efecte Jauss 2.0
- L'habitació grisa
- L'illa dels llibres
- La cantina dels encants
- La cuca al cau
- La nit de la iguana
- La panxa del bou
- La paraula nostra
- La paraula vola
- La ruda
- La ventada dels dies
- laie CCCB
- Lectures de l'Espolsada
- Letters, words and poetry
- Llegeixes o enriqueixes
- Llegeixes o que?!
- Llegir de nit
- Llegit
- Llibres i més llibres
- Llibres llegits i per llegir
- Llibrògafs
- Lluís Vilarrasa. Libres i pel·lícules
- llunÀtic
- Maite Salord
- Malerudeveure't
- Martí58
- Mateu "Xurí" bloc d'un glosador
- Melcior Comes
- Menjar blanc
- Meo Quidem Animo
- Més content que un gínjol
- Món de llibres
- Mots emblocats
- Nau Argos
- Nausica
- No em diguis que és un somni
- Notes de lletres
- Ofici de lector
- oi?
- Pensaments significants
- Petits Fragments
- Plagueta de Bord
- Plagueta de nit (Night-time notebook)
- Pocamandra
- Poemes des de l'Alguer
- Poeta per un dia
- Que el llegir no em faci perdre l'escriure
- Raons que rimen
- Reading at the moonlight
- Riell Bulevard
- Salms
- Saragatoga
- Secundària memòria
- Sega de mots
- Tens un racó dalt del món
- Terra de llibres
- Terricabras-Filosofia
- Tinta xinesa
- Tirant al cap
- Tumateix llibres, parlem de llibres
- Ucronies
- Ultralocàlia
- Versos que em fan absent
- Víctor Alexandre
- Who's there
Blogs internacionals
- Bibliosession 2.0
- Bookride
- Bookshelf
- De Rerum Natura
- El blog del futuro del libro
- Ler
- Libreros
- Luterceiro
- Orgia literária
- Pentimentum y arte
Literatura
Comentaris recents
- Balutxo: Ben d'acord. Les passes enrere delaten els qui prometien que no...
- Francesc: Fins que no ens comptem en un referèndum acordat, no ho...
- hassana: magradat molt el teu llibre perque si
- Josep: Llorenç, sóc fill i nét de mariners del Baix Vinalopó; el meu...
- FRANCESC: de fet no hi entenem de cap de les dues coses, però és més fàcil...
- Francesc: quina sorpresa, has tornat per parlar de probleme vells. ...
- Mireia: Llorenç , amb tot el respecte, no estic d'acord amb la teva...
- Jordi: Molt bo! Sí les contarelles populars s'imposen els finals...
- fatu: lai la. m´ha agradat molt el teu llibre.
- fatima: hola laila he llagit el teu llibre i m´h agradat molt anquara...