Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Concurs literari: què és un bon lector (segons Nabokov)

eliteratura | 15 Març, 2008 15:00

El cèlebre escriptor Nabokov, abans de fer-se ric i famós amb Lolita, com la majoria d'exiliats, ho va passar magre. Conta l'home, entre d'altres anècdotes, que impartia un curset a una universitat el nom de la qual no esmenta o no recorda -podem imaginar-nos-ho: l'Amèrica profunda, carreteres dretes i inacabables, adolescents mastegant xiclet, la brisa suau sobre els camps de cereals, els porxos de fusta amb els balancins respectius...- quan se li va acudir fer una petita enquesta. Ell proporcionava deu definicions de "lector", de les quals els estudiants havien de triar-ne quatre. Combinades, les quatre respostes correctes equivaldrien a un bon lector.
Les possibles respostes eren les següents (n'he canviat l'ordre per fer-ho més entretingut: això ja pareix un dels jocs literaris de Josep M. Tibau):

Un bon lector...
1) Ha de pertànyer a un club de lectors.
2) Ha de tenir imaginació.
3) Ha de concentrar-se en l'aspecte socioeconòmic.
4) Ha de tenir un cert sentit artístic.
5) Ha de preferir un relat amb acció i diàleg que un que no en tengui.
6) Ha de tenir un diccionari.
7) Ha d'haver vist la pel·lícula de la novel·la.
8) Ha d'identificar-se amb l'heroi o l'heroïna.
9) Ha de tenir memòria.
10) Ha de ser un autor embrionari.
 
No hi ha cap regal per als encertants de la juguesca, però en publicaré la solució la setmana que ve.
latafanera.cat meneame.net

Charles Chaplin: The Kid

eliteratura | 14 Març, 2008 15:00

De com acaba un amor
D'entre totes les escenes d'aquest film de Charles Chaplin, n'hi ha una que me té captivat per la duresa emocional queCharles Chaplin: The Kid transmet i que, tractan-se de cinema mut, fa que et quedis literalment sense paraules.
Un petit resum per contextualitzar-la. Una mare fadrina surt de l'hospital de beneficència amb l'infant en braços sense saber què fer-ne. Es reflecteix el drama d'aquesta dóna a principis del segle XX. La mare finalment no té altra pensada que abandonar  el nadó el qual, després de peripècies diverses,  és recollit per un pobre miserable, però de bon cor, que és Charlot. La mare es desespera i, quan ho intenta, no aconsegueix recuperar el nin. Tanmateix, no és d'això que volia parlar, sinó de l'escena del pare de la criatura, el pintor.
El pintor, tot un seductor. L'home: als diàlegs escrits hi apareix com "The man", ni més ni pus. El seductor, doncs, té la foto de la dona exposada al replà de damunt la xemeneia. La contempla amb la pipa entre les mans. La càmera enfoca directament la fotografia i seguidament el plànol es fon amb la imatge de l'home. A continuació aquest vol encendre la pipa i agafa un bastonet que hi ha darrere la foto, amb tant poca gràcia que no s'adona (com funciona el subconscient!) que la fotografia cau al foc. Quan se'n tem, just en queda un fragment que encara pot rescatar del foc. Però la hi torna a tirar i es consumeix tota. Tot plegat l'escena dura poc més d'un minut. Fi de l'amor. C'est la vie.
 
 
 
 
Les imatges del film, minut a minut
The Kid. Veugeu el film on line i de franc.
latafanera.cat meneame.net

El cavall del Rei En Jaume

eliteratura | 13 Març, 2008 15:00

Des del penyal de les Bruixes
fins a l'esquerp Puig Major,
des del mur de Santueri
fins al castell d'Alaró,
mostra el pagès de Mallorca
les petjades que amb sos bots
marcà damunt roca viva
un cavall meravellós.
Cavall bo pel Rei en Jaume,
digne era de tal senyor,
flor de la cavalleria,
d'un cap a l'altre de món.
Així, torres escalava
o cingles tallats a plom,
i d'un salt a la planura
se llançava pels turons.
A perseguir la morisma
corria com un fibló:
si de sobte s'aturava,
obria en terra ample solc.
Son renill la mitja lluna
feia mudar de color,
mentre turbants i banderes
abatia dins la pols.
Monstre d'ales invisibles,
semblava volar i tot:
per son coratge semblava
esser germà de lleons.

Així el poble s'imagina
aquell cavall fabulós,
mostrant de sos peus la marca
com un segell de triomf.
I és que sobre el cor del poble
marcà petja de més fons
amb so gegant heroisme
En Jaume el Conqueridor.

Miquel Costa i Llobera
Tradicions i Fantasies
Pròleg de Josep Ma. Llompart
Ed. Moll. Col·lecció Biblioteca Bàsica de Mallorca


Fantàstic poema dedicat al cavall del rei En Jaume. Aquest monarca, artífex de la nació catalana, esdevingué unael Rei En Jaume, Jaume I el Conqueridor figura mítica entre la pagesia mallorquina durant centenars d'anys. Ho demostra la mitologia popular i les abundants fites i empremtes que hi ha a la geografia mallorquina i que, com si fos un conte, recull Costa i Llobera en el poema reproduït. A les rondalles mallorquines (vegeu-ne el volum V) hi ha també el testimoni llegendari del Conqueridor. Per tota Mallorca hi ha pedres i roques marcades per l'impetuós cavall del rei, senyal inequívoc de la devoció que despertà el monarca català per excel·lència: rei d’Aragó, comte de Barcelona, rei de Mallorca, rei de València i senyor de Montpeller. Els seus títols delimiten la nostra nació, avui fragmentada.

Recerc als webs de les diferents conselleries d'educació (de les Illes Balears i de les generalitats de dalt i de baix). No hi trob res. Supòs, doncs, que a les escoles no es treballarà de manera específica, conjunta i organitzada l'efemèride reial. Enlloc. Una llàstima, ja que aquest buit demostra de manera fefaent que s'ha trencat la cadena (una rondalla, al cap i a la fi, era una eina educativa que transmetia coneixements i valors), l'enllaç, entre el poble i el mític rei (afegitó de 18-4-2008: sí que hi ha escoles que s'afegeixen a la commemoració: Les trobades d'Escoles en València 2008 recorden Jaume I).

Som conscient que l'escola no pot donar resposta a les múltiples problemàtiques en què es troba immersa la nostra societat. És massa fàcil carregar-li el mort i esperar que faci, sense els suports social i polític necessaris. Però l'escola tampoc no pot esdevenir un instrument d'aculturació. Com a primer referent educatiu, juntament amb la família, té el deure de preservar la memòria col·lectiva; deure que, en aquest cas, sembla ser que no es complirà de manera oficial; és a dir, impulsat pels diferents governs. Tanmateix, diuen que fa més qui vol que qui pot. Així que esper que els mestres i les escoles, a títol individual, siguin conscients de la importància de la commemoració i ensenyin als nins i nines, hagin nascut on hagin nascut, qui va ser el rei En Jaume i per què és tan important per a nosaltres.


Exposició virtual
Allau Jaume I

Document interessant:
Llibre dels fets.
Conquestes de Mallorca i Eivissa i submissió de Menorca.
Introducció i edició a cura de Gabriel Ensenyat Pujol

Llibre recomanat:
El rei En Jaume I. Un heroi històric, un heroi de llegenda
Caterina Valriu i Tomàs Ribot
Edicions La Foradada
latafanera.cat meneame.net

Errare humanum est, perseverare autem diabolicum

eliteratura | 12 Març, 2008 15:00

Un llibre, sigui el llibre que sigui -una obra literària o una obra científica (la línia divisòria entre una i altra no és tan nítida com generalment pensam)-, un llibre, dic, atrau la ment en primer lloc. La ment, el cervell, el coronament de l'espinada és, o cal que sigui, l'únic instrument que hem d'utilitzar en enfrontar-nos a un llibre.

Vladimir Nabokov

Curso de literatura europea


 

Llegir no és un acte banal: llegir ens humanitza. Errar també és propi dels humans, però la persistència en l'error és signe d'estupidesa.

Vanagloriar-se de l'estupidesa en nom de la llibertat, vet aquí el més gran dels errors: el símbol  de la decadència del nostre temps.

I és de plànyer qui té les eines a l'abast i no vol utilitzar-les.

Llegim per conèixer, no per prendre partit.

Llegim contra el prejudici, i no des del prejudici.

Llegim amb el cervell, no amb les vísceres.   

Llegim per ser més lliures.


Nota: la traducció de la cita de Nabokov al català és meva, a partir de la versió espanyola.

latafanera.cat meneame.net

Els límits de la inhumanitat són insondables

eliteratura | 11 Març, 2008 15:00

Quasi sense témer-me’n –el cafè reposa, fred, sobre la tauleta de marbre, rere el llibre-, m’enfons cada cop més en l’infern literari del gulag i la dictadura soviètica. Encara no he acabat de llegir aquesta obra tan personal, peculiaríssima, que és Koba el Temible , però me veig forçat a parlar-ne.

Vaig començar amb La batalla de Walter Stamm , un llibre de mort i supervivència el qual manté, encara que minsa, una porta oberta a l’esperança. Per a Martin Amis, fins ara, no hi ha remissió possible. Koba el Temible no deixa de colpejar-te pàgina rere pàgina, atrocitat rere atrocitat. Impossible no arribar a la conclusió –certa, sens dubte– que totes les dictadures s’assemblen, sigui quin sigui l’ideari que les inspira, encara que per a alguns sigui mal d’encobeir.

El règim comunista implantat a la Unió Soviètica va néixer mort. Des de llavors els bolxevics es van dedicar a negar-ne l’avortament. El sistema soviètic pretenia validar-se a si mateix. La teoria –la mentida (estadístiques, censos, noticiaris) elevada a la màxima expressió– passava per damunt de tot: la fam, la mort i la criminalitat més infame de la història. Tal volta hi ha una excusa raonable –qui parla és Martin Amis– per creure en la versió estalinista: que la veritat era totalment increïble. De vegades és més fàcil creure's la mentida que no pas en la veritat.

(continuarà)

 

Escoltau això. Hi ha qui, en lloc de negar-lo, posà música al  patiment.

Messiaen: Quartet per a la fi dels temps
 
latafanera.cat meneame.net

No es país para viejos. Un Hollywood diferent

eliteratura | 10 Març, 2008 15:00

La fàbrica de somnis ha esdevingut pessimista. Pessimista, però, no vol dir pèssim encara que, si no vaig errat, tenen la mateixa arrel llatina. Ahir vaig anar a veure No es país para viejos (basada en la novel·la de Cormac MacCarthy). Potser rebré pel meu atreviment, però, amb tot el respecte pels germans Coen: me la imaginava més gran. Vull dir que si aquesta història no s'hagués filmat als Estats Units, segurament no hagués arribat gaire més enfora de les fronteres dels cineclubs. Un film d'una perfecció exquisida, però que et deixa exhaust, somort, potser envellit, estès sobre la butaca entre les crispetes espargides.

En parlar d'aquesta pel·licula, Indiscutiblement cal enfrontar-se a la qüestió dels òscars. He de dir, en contra meva,Tommy Lee Jones que no he vist cap dels altres films nominats d'enguany; per tant, no puc comparar-los. Quant a altres anys, no hi ha comparança possible, per exemple, amb Titànic o El senyor dels anells. Parlam d'un cinema més personal, més d'autor. Més semblant, salvant les diferències, a Brokeback mountain . Tot i això, parlam de films molt americans. Els ianquis en tenen prou amb els seus referents. Som nosaltres qui hem de fer l'esforç de contextualització d'aquest film, a mig camí entre el western i el thriller. Interessa tanmateix aquesta història dels germans Coen? Sí, interessa. Sobretot -hi ha res que no estigui dit?- per com està contada.

Comencem, doncs, pel personatge de Javier Bardem. Tothom sap cert que aquesta mena de papers exiten (recordau, si no, Dustin Hoffman a Rain Man)  l'acadèmia de Hollywood. Ben mirat, però, què ens transmet el personatge de Bardem, a banda de la perfecció formal amb què està interpretat? No vull dir que fos fàcil. Qualcú n'havia de fer la interpretació, i Bardem la broda. Tot i això, pens que aquest personatge aporta sobretot efectisme estètic; en definitiva, una (sobre)actuació enlluernadora: un psicòpata assassí que encalça dos milions de dòlars dels anys 80 i que, implacable, compleix la seva missió més enllà de l'imaginable, fent la vida impossible a un pobre diable, veterà del Vietnam, que en un excés de confiança comet el major error de la seva existència. Més interessant, per a mi, és el personatge del vell xèrif, Tommy Lee Jones -excel·lent interpretació, un pòsit de saviesa- que realitza la investigació, evidentment, sense sortir-se'n. El xèrif segueix les passes del psicòpata. Li va al darrere, encara que mai no arriben a coincidir. Llevat d'una vegada què és a punt d'enxampar-lo i perdre-hi la vida.


Ens trobam, doncs, amb un psicòpata, un xerif envellit i un cowboy veterà en una pel·lícula decadent, de llargs silencis, de la qual recordarem els diàlegs, tallants i enginyosos. Pessimistes. Evidentment, el que comença de mala manera acaba pitjor. Els nins, que són el futur, acaben discutint per un grapat de dòlars que no haurien d'haver acceptat. Un mal averany. Vivim una època poc apta per a comèdies i celebracions. Fins i tot a Hollywood se n'ha temut.
 
No es país para viejos
 
 
Afegitó: ara venc de la llibreria; acaba de sortir-ne la versió en català, a Edicions 62.
latafanera.cat meneame.net

Lectures de vida

eliteratura | 09 Març, 2008 15:00

La lectura és una malaltia de la qual, per sort, no tothom aconsegueix guarir-se. Comprar un llibre, en el fons, és un acte de fe que pressuposa una lectura en un temps futur. No saps amb certesa quan el podràs llegir. La llista de prioritats pot arribar a fer-se tan llarga, que hauríem de mester unes quantes vides per llegir tot el que tenim pendent. I com que durant les vides de lectura n'hi afegiríem més, de llibres, pràcticament arribaríem a l'infinit. L'única manera de resoldre-ho seria, per absurd que pugui semblar, mitjançant un conte o una novel·la que els abraçàs tots; una narració inefable en la qual un lector llegeix un llibre on apareix un altre lector que llegeix un altre llibre i així successivament, fins a l'infinit. Fins a completar l'absurditat que és la nostra existència: i qui pot negar que tal volta la nostra vida formi part de la novel·la que qualcú llegeix? Que seguem un simple personatge, un Stephen Dedalus o una madam Bovary?

latafanera.cat meneame.net

Amb el cor embogit

eliteratura | 08 Març, 2008 15:00

El post anterior, en bona part, se'm va acudir arran de la lectura d'un conte del recull que, sota el títol La mort i la pluja , ha publicat no fa gaire Guillem Frontera, de qui en coneixia la facetaLa mort i la pluja, de Guillem Frontera d'articulista, però no la d'escriptor. Descobrir un autor és com enamorar-se de bell nou. En el cas de Frontera, ha estat amor a primera vista. La referència me va arribar mitjançant una entrevista que li van fer al suplement de cultura Presència (número 1.877), precisament al Diari de Balears, que és on publica de forma habitual. Hi deia, entre d'altres coses, que "La voluntat de permanència és el desig d'esquivar la mort, de pontejar-la, d'anar més enllà i tot per acabar topant-hi, amb allò més inevitable, que és la mort". I més envant: "Abans (la mort) estava molt més present -la gent convivia amb la mortalla dins la caixa, i els difunts eren recordats molt de temps, i ara no".

La mort que tothom espera i que ningú no vol. La mort, avui dia, fa tanta por que la volem lluny lluny, com si no existís. Tot el ritual s'ha acurçat. Ens desfeim del cadàvers com si fóssim membres de la màfia. Desapareixen de la nit al dia. I no hi ha res que ompli el buit. Com diu Frontera, abans el ritme era un altre. Tota la vida recordaré el vetlatori de la meva àvia; la nit sencera al menjador, retent-li l'últim adéu per tal que romangués per sempre més a la nostra memòria. La família entrava i sortia; asseguts, qualque estona mig condormits a les cadires que s'havien fet molt rostides de passar-hi hores. Hi havia plors i, paradoxalment, estones de rialles nervioses quan algú recordava una anècdota perduda en el temps. L'endemà la família dinava de brou -brou, no caldo: per què me repugna tant aquesta paraula?-, després de l'enterrament.

L'entrevista, doncs, va ser detonant de la lectura. Vaig llegir un conte de Frontera, només un (ara ja en són tres: un d'aquí, un d'allà...), perquè en tenc començat un altre llibre, estrany, duríssim (Martin Amis, Koba el Temible ). Un temps no era amic de lectures simultànies. Ara faig el que puc i cada cop m'assembl més a Machín, amb el cor no sé si embogit; dividit, segur.  Llegesc d'aquí i d'allà i trec el temps fins i tot de moments perduts que, paradoxalment, poden ser els millors. Vaig llegir  un conte, L'ordenació del món, la història d'en Biel, geògraf particularíssim i exclusiu d'un poble, Alanària, que no sortia als mapes ("Ell havia cercat el nom del nostre poble a tots els llibres que hi havia a casa, però el topònim només apareixia imprès en els recordatoris dels difunts"). Fins que aquest geni eminent hi posà remei. Petits detalls, harmoniosos, conformen la narració a través dels ulls de nin. La frase, sòlida, ben construïda i espaiada, no deixarà malsatisfet cap bon lector. Frontera fila la història amb una cadència suau que emergeix de l'ànima innocent del narrador, amb tocs d'humor i tendresa que us il·luminaran el dia. I amb un final tendre, delicat, feliç.

En tornaré a parlar. Tant cert com som Llorenç.
 

 
Comentari forçat i ineludible: no entenc ni entendre mai l'estratègia d'ETA. La vida d'un ésser humà està per damunt de qualsevol consideració, absolutament. Dit això, afegiré que  l'assassinat només serveix per a enfortir l'estat espanyol, el justifica; per tant, la política d'ETA, a més de vil i menyspreable, és totalment equivocada. Fa mal a Euskadi i, per extensió, als Països Catalans.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS