"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
La mort, si ve quan toca
eliteratura | 07 Març, 2008 15:00
La mort, si ve quan toca, sempre acaba sent una sort, un alleujament, un sortir-ne. El món canvia de fesomia a un ritme trepidant, excessiu, descompassat, i nosaltres, limitats com som, no tenim prou eima, així com feim anys, d'assimilar-ho. Quan el món arriba a ser una caricatura maldestra, una riallota de mal gust, i ja no en filam de les tres parts una, ha arribat, no ho dubteu, la nostra hora.
Aleshores la Mort es frega les mans i va per feina. Toca la porta i entra amb el consentiment tàcit i dolorós de qui la veu arribar. Ens mirarà, no sé si amb placidesa o malcaradament, un xic desafiant, com volent-nos dir: ara, ja no podeu fer-vos enrere. I no, no ho farem. Amb expressió tranquil·la i convenciment profund, li lliurarem l'ànima (si en tenim, és clar).
Aleshores la Mort es frega les mans i va per feina. Toca la porta i entra amb el consentiment tàcit i dolorós de qui la veu arribar. Ens mirarà, no sé si amb placidesa o malcaradament, un xic desafiant, com volent-nos dir: ara, ja no podeu fer-vos enrere. I no, no ho farem. Amb expressió tranquil·la i convenciment profund, li lliurarem l'ànima (si en tenim, és clar).
Petits relats |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) | 
Retroenllaços (0)
Edició de tota la narrativa de Miquel Àngel Riera
eliteratura | 06 Març, 2008 19:00
Gran notícia. A la fi s'ha confirmat el rumor. Edicions del Salobre editarà molt aviat la narrativa completa de Miquel Àngel Riera. Segons el Diario de Mallorca, el volum, de devers 1.600 pàgines i prologat àmpliament pel professor de la UIB Pere Rosselló Bover, contindrà els contes i les novel·les d'un dels millors escriptors catalans del segle XX. Precisament aquesta mateixa editorial mallorquina en va editar la poesia completa, en un excel·lent volum, l'any 2004.
Narrativa de Miquel Àngel Riera.
Novel·la
Fuita i martiri de Sant Andreu Milà
Morir quan cal
L'endemà de mai
Panorama amb dona
Els déus inaccessibles
Illa Flaubert
Narrativa breu
La rara anatomia dels centaures
Crònica lasciva d'una decadència
Narrativa de Miquel Àngel Riera.
Novel·la
Fuita i martiri de Sant Andreu Milà
Morir quan cal
L'endemà de mai
Panorama amb dona
Els déus inaccessibles
Illa Flaubert
Narrativa breu
La rara anatomia dels centaures
Crònica lasciva d'una decadència
Portades de la trilogia d'Andreu Milà
 |  |  |
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
La lectura és una malaltia que és cura amb l'edat
eliteratura | 06 Març, 2008 15:00
Estudi realitzat per la Federación de Gremios de Editores de España
Afegitó: Impedir que a los estúpidos se asocien los malvados
General |
Enllaç permanent |
Comentaris (4) | Retroenllaços (0)
Cyrano de Bergerac. Pèrfid amor
eliteratura | 05 Març, 2008 15:00
L'altra dia quasi vaig plorar d'emoció, i no som de llàgrima fàcil, al final de la pel·lícula Cyrano
de Bergerac. Sempre me passa el mateix amb aquesta història d'amor impossible d'assaborir. Cyrano morí amb orgull però trist. Va ser ferit de mort quan el seu amor, després d'anys d'estimar en silenci, podia ser correspost. Només per un instant va tastar la glòria de ser estimat: un sentiment pur que apuntava directament al cor, un amor platònic que la bella Rosaura només va ser capaç de descobrir en última instància. Massa tard.
El drama de Cyrano és mal d'encobeir. El genial espadatxí i literat juga amb foc, perquè sap cert que el seu amor mai no serà correspost. No és la bellesa de l'ànima el que cobeja Rosaura, sinó la bellesa física. És vera que un cop enamorada de Cristià, vol que la festegi amb versos delicats i enginyosos, però la flama s'ha encès per mor de la beltat exterior. Cyrano ho sap i per això és conscient que no té cap possibilitat. Només li resta una carta per jugar: enamorar-la amb la poesia servint-se de Cristià, jovenet fatxenda i, en el fons, bon al·lotó, el qual morirà mig enganyat. Gran dilema, doncs, ens planteja aquesta obra. Què és millor? Conèixer la veritat, encara que amarga, o creure, com Cristià, una mentida pietosa?
Aquesta obra d'Edmond Rostand, bellament traduïda al català per Xavier Bru Sala per encàrrec de Josep Maria Flotats, recrea el mite de la bella i la bèstia. Cyrano està dotat d'una sensibilitat poètica extraordinària, mes la deformitat física no li permet aconseguir l'estima de la dona per la qual moriria, per la qual és capaç de patir fins a límits inhumans. En canvi, Cristià ho té tot de cara: és bell encara que no gaire llest. Enamorat i correspost per la també bella Rosaura, se'n du un bon ensurt quan s'adona que el físic no és suficient per a la seva enamorada. És així que s'avé al joc pèrfid de Cyrano: l'estrafet hi posarà l'anima i ell, el rostre. Quan s'adona dels inconvenients de l'engany, és massa tard. No pot renunciar a l'amor, encara que té el dubte, terrible, de si és ell realment l'elegit.
de Bergerac. Sempre me passa el mateix amb aquesta història d'amor impossible d'assaborir. Cyrano morí amb orgull però trist. Va ser ferit de mort quan el seu amor, després d'anys d'estimar en silenci, podia ser correspost. Només per un instant va tastar la glòria de ser estimat: un sentiment pur que apuntava directament al cor, un amor platònic que la bella Rosaura només va ser capaç de descobrir en última instància. Massa tard.El drama de Cyrano és mal d'encobeir. El genial espadatxí i literat juga amb foc, perquè sap cert que el seu amor mai no serà correspost. No és la bellesa de l'ànima el que cobeja Rosaura, sinó la bellesa física. És vera que un cop enamorada de Cristià, vol que la festegi amb versos delicats i enginyosos, però la flama s'ha encès per mor de la beltat exterior. Cyrano ho sap i per això és conscient que no té cap possibilitat. Només li resta una carta per jugar: enamorar-la amb la poesia servint-se de Cristià, jovenet fatxenda i, en el fons, bon al·lotó, el qual morirà mig enganyat. Gran dilema, doncs, ens planteja aquesta obra. Què és millor? Conèixer la veritat, encara que amarga, o creure, com Cristià, una mentida pietosa?
Aquesta obra d'Edmond Rostand, bellament traduïda al català per Xavier Bru Sala per encàrrec de Josep Maria Flotats, recrea el mite de la bella i la bèstia. Cyrano està dotat d'una sensibilitat poètica extraordinària, mes la deformitat física no li permet aconseguir l'estima de la dona per la qual moriria, per la qual és capaç de patir fins a límits inhumans. En canvi, Cristià ho té tot de cara: és bell encara que no gaire llest. Enamorat i correspost per la també bella Rosaura, se'n du un bon ensurt quan s'adona que el físic no és suficient per a la seva enamorada. És així que s'avé al joc pèrfid de Cyrano: l'estrafet hi posarà l'anima i ell, el rostre. Quan s'adona dels inconvenients de l'engany, és massa tard. No pot renunciar a l'amor, encara que té el dubte, terrible, de si és ell realment l'elegit.
Literatura |
Enllaç permanent |
Comentaris (4) | Retroenllaços (0)
Contes fantàstics del XIX, a cura d'Italo Calvino
eliteratura | 04 Març, 2008 15:00
He oído cuanto passaba en el cielo y en la tierra. He oído muchas cosas del infierno. ¿Como, entonces, puedo estar loco?
El corazón revelador
Edgard Allan Poe
Edgard Allan Poe
Diumenge assolellat, extremadament primaveral. Visitam, de bon matí, el mercat dels encants de Consell. S'hi acaramullen centenars de persones. L'amo de l'aparcament, una tanca a la sortida del poble que deu ser el millor negoci de la comarca, es fa d'or. Un euro l'entrada. Cotxes, cotxes i més cotxes aixequen una polseguera de por. Feim coa per entrar-hi. Hi ha una furgoneta amb propaganda electoral, amb un home que s'esganya amb un megàfon: vota (en espanyol) tal-tal-i-tal! I un memeu. Estic fart de consignes, de frases fetes, de mentides.
Continuam cap a l'aparcament. A la dreta ja hi ha paradetes, però fa mal comprar-hi, perquè els cotxes hi passen a la vora i has d'anar amb molt de compte. Sobretot si dus infants. Ja hem deixat el cotxe i anam cap el mercat. Hi ha de tot. Tot el que segueu capaços d'imaginar, ho podeu trobar al mercadet. Tot manco el que cerqueu. Això, sortosament, no és un supermercat on hi ha un lloc per a casa cosa. Aquí regna el desordre. Primer de tot, les parades. De vegades hi són, de vegades no. Hi ha els professionals, hi ha els amaters. Hi ha qui hi va a fer negoci. Hi ha qui hi va, esporàdicament, per passar gust i mirar de vendre quatre bagatel·les que té per casa. Els venedors alemanys són els més endreçats, i també els qui foten els claus més grossos. Es pensen que venen macarins. Els millors, en general, són els espontanis: un bon dia van i munten la paradeta. Tot a 1 euro, més o manco. Bon preu.
La meva debilitat, però, són les pel·lícules en format DVD. Hi trobes clàssics, i no tan clàssics,
per 1, 2, 3 o 5 euros. Aquesta setmana hi anava dispost a carregar. No he topat, tanmateix. És ben cert: basta que hi vagis amb una idea preconcebuda perquè hagis de plegar amb les mans buides. Tal dit, tal fet. En surt coa baixa. Així que, decebut, acab de fer la volta. Hi ha un homenet que ven llibres de segona mà. Gairebé segur que és dels fixos. Tanmateix, no es farà milionari. S'asseu plàcidament al balancí i llegeix, concentrat, ben calentet. Qualcú amb mala llet podria fotre sota i carregar de llibres, i el velletó, amb la barba curosament retallada i la vista fixada en el llibre, no se'n temeria. M'hi acost i començ a triar i remenar. No confiï comprar res. La recerca de llibres de segona mà és com la loteria. Molt difícil que et toqui qualque cosa. No hem de perdre l'esperança, però. Veig d'un tros enfora una capseta curiosa, amb la imatge un tant friki d'una monja amb els pits mig descoberts. M'hi acost. Es tracta, ni més ni manco, de Cuentos fantàsticos del XIX: dins la capseta hi ha cinc volums diminuts, molt ben editats. L'edició és del Circulo de Lectores i la selecció (Hoffman, Balzac, Walter Scott, Gogol, Poe, etc., etc., etc.) a cura d'Italo Calvino. Cada conte, a més és prologat pel propi Calvino. Una petita joia. A darrere hi ha una altra capseta, amb cinc volums més. La selecció es divideix en dues parts: "lo fantástico visionario" i "lo fantástico cotidiano". Pens tot d'una amb el meu amic Fausto; li encanta aquest gènere. Jo no en som cap especialista, però m'adon del valor literari del contingut de les dues capseta. M'adreç al vellet i li deman preu. 5 euros una capseta; totes dues, 9. Li don un bitllet de 10 i ell cerca el canvi. Com que no en troba, li dic que és igual, que ja m'està bé. Però ell insisteix que són 9 euros i comença a tornar-me monedes de 10 cèntims. Somric i les hi accept. Fantàstic. Partesc amb una sensació de plenitud indescriptible, feliç.Sorpresa final: de nit, trec les capsetes per comprovar l'estat dels volums. Perfecte, la majoria ni tan sols han estat llegits. I, gràcies a les capses, ni una mica de pols. A qui devien pertànyer? Per què els van vendre? Dins la capseta corresponent als contes visionaris hi apareixen dos papers. Hi ha cites anotades, de Mark Twain ("Causa extrañeza que la valentía física sea tan común en el mundo, y la valentia moral tan rara", així talment) i d'altres escriptors. Gir el full i, vaja, hi ha escrits una data (març de 1999), un nom i una adreça que m'és familiar. És del meu poble. El carrer -hi apareix encara la nomenclatura franquista- és el del general Mola, si no vaig errat, entre la Palmareta i la plaça Nova, a la part antiga del poble. En aquest carrer hi va viure molt d'anys una tia meva, cosina de mon pare i nascuda a l'Argentina. El nom, ja serien massa coincidències i realment estranyes, no és el d'ella.
En llegir els petits volums, però, sempre em quedarà el dubte de com aquest llibre ha arribat de Menorca a Mallorca. En tornar als encants de Consell, si ve bé, ho demanaré al vellet de la barba, per si me'n pot donar qualque aclariment. Si no, aquest misteri sense resoldre sempre formarà part dels contes fantàstics del XIX.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)
La llibertat és una llibreria, amb permís de Joan Margarit
eliteratura | 03 Març, 2008 15:00
Llegeixo -dijous sí dijous no-, l'article de Jaume Cabré al suplement de Cultura de l'Avui. Una joia. Aquesta setmana torna a reblar el clau amb un article que porta per títol La llibertat és una llibreria. El títol, tan encertat, no és casual. Es tracta d'un vers d'un poema de Joan Margarit i que podeu llegir al Weblog d'en Xavi Caballé.
Afirma Cabré, no sense raó, que la societat occidental està massacrant la cultura escrita, la qual requereix un esforç notable per part del receptor, enfront de la cultura audiovisual, molt més passiva. Però no tot, continua, és culpa de la televisió. Patim una crisi de valors; vivim al segle de l'aparença, del culte a l'exterior, on no hi ha lloc per a la interioritat, que s'ha vist desplaçada a una situació de marginació inconcebible fa només trenta anys.
Estem immersos a l'era de la informació, però no hi ha coneixement. I molt menys saviesa. Quins són els models per al jovent, es demana Cabré. La cultura de l'èxit fàcil, sense esforç. Aquesta, possiblement, és la gran utopia del segle XXI, afirmo jo. Viure de rendes. Esperar un cop de sort que ens solucioni la vida. En un món així, és obvi que no hi ha espai per als llibres. I continua Jaume Cabré:
"Hem de tèmer el lector d'un sol llibre, vaig escriure fa uns dies. Ara dic: temem el qui menysprea el llibre, qualsevol llibre, pel fet de ser llibre. (...) La bèstia que crema els llibres, continua, ha existit sempre, però "ara també du americana i corbata (...) A la bèstia li agrada la societat que només es preocupa d'anar al gimnàs i treballar per comprar-se un Ferrari. És una societat que no amoïna. En canvi, la societat que llegeix, pensa; i si pensa, opina. I això, sempre incomoda".
"Hem de tèmer el lector d'un sol llibre, vaig escriure fa uns dies. Ara dic: temem el qui menysprea el llibre, qualsevol llibre, pel fet de ser llibre. (...) La bèstia que crema els llibres, continua, ha existit sempre, però "ara també du americana i corbata (...) A la bèstia li agrada la societat que només es preocupa d'anar al gimnàs i treballar per comprar-se un Ferrari. És una societat que no amoïna. En canvi, la societat que llegeix, pensa; i si pensa, opina. I això, sempre incomoda".
La democràcia, s'ha dit moltes vegades, és el menys dolent dels sistemes polítics. Una veritat a mitges, ja que podem
arribar a pervertir-la tant que pràcticament perd el sentit. La base de la democràcia ha de ser la participació política dels ciutadans. I la majoria només participa del joc polític un cop cada quatre anys. Aquesta és la veritable preocupació de la classe política. Controlar l'emissió del vot. I a viure, que són quatre anys més! Aquest model de la vida política, certament, concorda amb el model utòpic del segle XXI a què me referia abans: si no ens cau res del cel, que ens ho donin els polítics. Per això les campanyes electorals s’han convertit en una mena de rebaixes encobertes. En lloc de fer propostes serioses en materia econòmica, laboral, educativa i cultural, es posa en marxa la repartidora: que si 400 eurons de l’IRPF, que si 3.000 eurons per fill.... Si, però, on estudiarà aquest infant? En una aula prefabricada? Amb una nova llei d’educació que serà substituïda d’aquí quatre anys sense que s’hi hagi invertit ni cinc? En una classe saturada, amb una ratio de quaranta alumnes de vint nacionalitats? Amb problemes d’integració, de violència, de comprensió lectora, de càlcul...
arribar a pervertir-la tant que pràcticament perd el sentit. La base de la democràcia ha de ser la participació política dels ciutadans. I la majoria només participa del joc polític un cop cada quatre anys. Aquesta és la veritable preocupació de la classe política. Controlar l'emissió del vot. I a viure, que són quatre anys més! Aquest model de la vida política, certament, concorda amb el model utòpic del segle XXI a què me referia abans: si no ens cau res del cel, que ens ho donin els polítics. Per això les campanyes electorals s’han convertit en una mena de rebaixes encobertes. En lloc de fer propostes serioses en materia econòmica, laboral, educativa i cultural, es posa en marxa la repartidora: que si 400 eurons de l’IRPF, que si 3.000 eurons per fill.... Si, però, on estudiarà aquest infant? En una aula prefabricada? Amb una nova llei d’educació que serà substituïda d’aquí quatre anys sense que s’hi hagi invertit ni cinc? En una classe saturada, amb una ratio de quaranta alumnes de vint nacionalitats? Amb problemes d’integració, de violència, de comprensió lectora, de càlcul... Cal un replantejament general de tot el sistema educatiu espanyol. Tornar a la cultura del treball, a l’esforç que es veu recompensat. Per això, és imprescindible un acord general que permeti reformar l’educació a l’estat espanyol en un sentit positiu i a mitjan termini, amb dotació pressupostària i amb mestres ben preparats. Com va escriure Joan Mascaró i Fornés (Santa Margalida, 1897 – Cambridge, 1987):
"El pensament ha de tenir llibertat per pensar. Però només hi ha llibertat en la veritat. No som lliures de pensar que 2 + 2 = 5! Si ho feim no som lliures: som en l'esclavatge de l'error.
El propòsit de de l'educació és la virtut, no la utilitat".
L'educació ha d'aspirar a la veritat; és a dir, al coneixement. Per això, cal retornar a la lectura, al bagatge vital i cultural, imprescindible, que ens aporta. És imprescindible retornar la dignitat a la paraula; en definitiva, allò que ens fa humans.
Acudit extret de No em diguis que és un somni
Opinió |
Enllaç permanent |
Comentaris (3) | Retroenllaços (0)
Et despertares
eliteratura | 02 Març, 2008 09:00
Poesia |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Cursos de reciclatge per a la policia (espanyola): un rentat de cervell han de mester!
eliteratura | 01 Març, 2008 17:00
Hi ha pobles on la policia, ho sé cert, encara és un referent en el qual els ciutadans confien. Són pobles no gaire grans on tothom es coneix i el tracte es basa, precisament, en la confiança que genera aquest coneixement. Hi pot haver, com per tot, qualque conflicte. Per això hi són, les forces de seguretat, per ajudar a resoldre aquests afers. Però per sobre de tot hi ha un respecte mutu i una relació cordial entre poble i policia. Aquest model s'ha intentat traslladar a les ciutats sota el nom de policia de barri. L'èxit rau en la proximitat, en la confiança; en definitiva, en el vincle afectiu establert entre ambdues parts.
Menorca no és gaire gran. Té una població que no arriba als 70.000 habitants. Maó, la capital, en té devers 25.000, repartida en diversos nuclis de població. Vol dir, doncs, que la gent se coneix de sempre. Les relacions són directes, properes. I això es pot fer extensiu a tot Menorca. El problema, de vegades, és poder gaudir d' una mica d'intimitat. Un nouvingut, si realment ho desitja, no té problemes per fer-hi amistats. Potser sí que al principi hi ha un grau de desconfiança. Tanmateix, no és difícil trencar el gel. Això sí, cal posar-hi una mica de voluntat. Hi ha, també, la diferència idiomàtica, encara que això tampoc no té perquè ser cap obstacle.
Una persona amb formació, una persona que accedit a una plaça per oposició, normalment amb estudis de batxiller i castellanoparlant, no hauria de tenir problemes per entendre, en poc temps, una altra llengua romànica com la catalana. No vull dir parlar-la, sinó entendre-la. Per això només cal una bona actitud: predisposició. Proximitat. Coneixement del medi on es treballa. Supòs que ho deuen ensenyar a les acadèmies de policia; a les espanyoles, també. Deu ser com l'abc policial. En cas contrari, fins i tot es podria parlar de negligència, de manca de disposició per complir amb el deure. La llengua, evidentment, forma part del medi, de l'hàbitat on la policia ha de conviure i treballar. En cas de desconèixer-la, mai no s'hauria de culpar-ne els parlants o fins i tot acusar-los, per exemple, de desobediència a l'autoritat.
Menorca no és gaire gran. Té una població que no arriba als 70.000 habitants. Maó, la capital, en té devers 25.000, repartida en diversos nuclis de població. Vol dir, doncs, que la gent se coneix de sempre. Les relacions són directes, properes. I això es pot fer extensiu a tot Menorca. El problema, de vegades, és poder gaudir d' una mica d'intimitat. Un nouvingut, si realment ho desitja, no té problemes per fer-hi amistats. Potser sí que al principi hi ha un grau de desconfiança. Tanmateix, no és difícil trencar el gel. Això sí, cal posar-hi una mica de voluntat. Hi ha, també, la diferència idiomàtica, encara que això tampoc no té perquè ser cap obstacle.
Una persona amb formació, una persona que accedit a una plaça per oposició, normalment amb estudis de batxiller i castellanoparlant, no hauria de tenir problemes per entendre, en poc temps, una altra llengua romànica com la catalana. No vull dir parlar-la, sinó entendre-la. Per això només cal una bona actitud: predisposició. Proximitat. Coneixement del medi on es treballa. Supòs que ho deuen ensenyar a les acadèmies de policia; a les espanyoles, també. Deu ser com l'abc policial. En cas contrari, fins i tot es podria parlar de negligència, de manca de disposició per complir amb el deure. La llengua, evidentment, forma part del medi, de l'hàbitat on la policia ha de conviure i treballar. En cas de desconèixer-la, mai no s'hauria de culpar-ne els parlants o fins i tot acusar-los, per exemple, de desobediència a l'autoritat.
Ara, arran dels múltiples conflictes protagonitzats darrerament per la policia espanyola, la Delegació del Govern anuncia, per enèsima vegada, mesures per posar remei a la ignorància lingüística dels agents espanyols a les Illes Balears. Així ho ha anunciat la portaveu del Govern de les Illes Balears. Es tracta de cursos de català. S'equivoquen, tanmateix. A aquestes alçades, això no basta. Haurien de començar per cursos d'actitud: explicar-los on són i quin és el seu deure. Quasi res: un rentat de cervell a les forces d'ocupació!
Llengua |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) | Retroenllaços (0)
Presentació
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
Menú
Cerca
Calendari
| « | Març 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | |||||
| 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
| 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
| 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
| 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
| 31 | ||||||
Recentment
- Bubotes de Toni Mus: poder, memòria i imaginari a la Mallorca del 36
- El dret a la llibertat
- Mai no és un fet casual que "l'autoritat competent" et demani, o t'ordeni, canviar de llengua.
- No a la imposició de la llengua castellana
- El raïm de la ira, de John Ford
- El mètode Williams!
- Esport, agonia i estimació
- Així ens volen veure, com uns torturadors
- La realitat i el miratge
- "Invasors" que desvien camins
- L'estupidesa de la línia editorial de l'Ara
- Tots som Pablo Hasél
- Els exilis
- Populisme i xarxes socials
- 26 millones de hijos de puta
Categories
- Acudits [29]
- Albert Sánchez Piñol [7]
- Ànsia de posteritat [9]
- Blogs [20]
- Cinema [32]
- Citacions [15]
- Còmics [1]
- Diari de lectures [8]
- Dietari [19]
- Economia [1]
- Educació [16]
- Excursions [2]
- Fotografies [26]
- Fragments [9]
- General [50]
- Història [7]
- Immigració [4]
- Joc i identitat [12]
- Literatura [75]
- Llengua [22]
- Mitologia [7]
- Música [7]
- Novel·la [23]
- Opinió [32]
- Petits relats [7]
- Poesia [20]
- Premsa [11]
- Shakespeare [38]
- Televisió [7]
- Viatges [11]
- Vídeos [22]
Els meus enllaços
Blogs
- 80 grams
- Abloccedari Joan Brossa
- Amu Daria
- Anotacions rizomàtiques
- Antaviana
- Anticànons
- Ara plou
- Aristòcrata i obrer
- Azar objetivo
- B de llibre
- Biblioaprenent
- Bloc d'en Francesc Puigcarbó
- Bloc de l'escriptor convidat
- Bloc de Lletres
- Blocs de Letres
- Blog de'n Valentí Torrà
- Bloguejat
- Castell de cartes
- Clàssics i joves
- Comicat
- Coses de l'escola (i a vegades meves)
- Cupressus sempervirens
- De casa al club
- De tard en tard
- Depasseig
- Diari d'un llibre vell
- Distopies
- Eines de llengua
- El basar de les espècies
- El bloc dels viatges
- El blog de Gabriel Bibiloni
- El blog del senyor Boix. L'hora del lector
- El Llibreter
- El pèndol de petites oscil·lacions
- El racó dels gomets
- El tronc i les cendres
- El violinista celest
- Els llibres de Proa Premià
- Els llibres del celler
- Encara queden les paraules
- Entrellum
- És l’hora d’hissar els somnis...
- És quan dormo que hi vaig clar
- Escrits
- Escriviure
- Espai de llibres
- Estret de Bering
- Fèlix
- Filant prim
- Flaneuse
- Flux
- Fotolog
- Frannia
- Gamoia
- Gran tour
- Haikus
- Haikus
- Hic et nunc
- Joan Perelló
- Jordi Romero: els llibres que he llegit
- Kpitana64
- L'efecte Jauss 2.0
- L'habitació grisa
- L'illa dels llibres
- La cantina dels encants
- La cuca al cau
- La nit de la iguana
- La panxa del bou
- La paraula nostra
- La paraula vola
- La ruda
- La ventada dels dies
- laie CCCB
- Lectures de l'Espolsada
- Letters, words and poetry
- Llegeixes o enriqueixes
- Llegeixes o que?!
- Llegir de nit
- Llegit
- Llibres i més llibres
- Llibres llegits i per llegir
- Llibrògafs
- Lluís Vilarrasa. Libres i pel·lícules
- llunÀtic
- Maite Salord
- Malerudeveure't
- Martí58
- Mateu "Xurí" bloc d'un glosador
- Melcior Comes
- Menjar blanc
- Meo Quidem Animo
- Més content que un gínjol
- Món de llibres
- Mots emblocats
- Nau Argos
- Nausica
- No em diguis que és un somni
- Notes de lletres
- Ofici de lector
- oi?
- Pensaments significants
- Petits Fragments
- Plagueta de Bord
- Plagueta de nit (Night-time notebook)
- Pocamandra
- Poemes des de l'Alguer
- Poeta per un dia
- Que el llegir no em faci perdre l'escriure
- Raons que rimen
- Reading at the moonlight
- Riell Bulevard
- Salms
- Saragatoga
- Secundària memòria
- Sega de mots
- Tens un racó dalt del món
- Terra de llibres
- Terricabras-Filosofia
- Tinta xinesa
- Tirant al cap
- Tumateix llibres, parlem de llibres
- Ucronies
- Ultralocàlia
- Versos que em fan absent
- Víctor Alexandre
- Who's there
Blogs internacionals
- Bibliosession 2.0
- Bookride
- Bookshelf
- De Rerum Natura
- El blog del futuro del libro
- Ler
- Libreros
- Luterceiro
- Orgia literária
- Pentimentum y arte
Literatura
Comentaris recents
- Balutxo: Ben d'acord. Les passes enrere delaten els qui prometien que no...
- Francesc: Fins que no ens comptem en un referèndum acordat, no ho...
- hassana: magradat molt el teu llibre perque si
- Josep: Llorenç, sóc fill i nét de mariners del Baix Vinalopó; el meu...
- FRANCESC: de fet no hi entenem de cap de les dues coses, però és més fàcil...
- Francesc: quina sorpresa, has tornat per parlar de probleme vells. ...
- Mireia: Llorenç , amb tot el respecte, no estic d'acord amb la teva...
- Jordi: Molt bo! Sí les contarelles populars s'imposen els finals...
- fatu: lai la. m´ha agradat molt el teu llibre.
- fatima: hola laila he llagit el teu llibre i m´h agradat molt anquara...