eLiteratura

Durant molt de temps vaig ser, essencialment, un blogger solitari. És cert que tenia un espai dedicat a altres blogs i que en recomanava. No obstant això, he d'admetre que no acabava de creure prou en la interacció entre blogs. No vull dir que sigui indispensable, la

interacció, per mantenir un blog. Sempre he pensat que la qualitat més preada d'un blog és la llibertat: cadascú en farà el que vulgui, que per això és seu, el blog. Dit això, afegiré que han estat vincles com l'establert amb Josep-Manel i d'altres companys bloguistes la causa principal d'aquest canvi de concepció. A la xarxa tothom és igual i tothom respon del que escriu. De res més. Per això les relacions són lliures. Podem fer un tast aquí i un tast allà. O desaparèixer durant una temporada. Mantenir-nos ocults, bloguejar frenèticament, lluitar contra molins de vent...
És per això -perquè em ve de gust, perquè és una bona manera de promocionar la interacció entre blogs i perquè crec en la bona fe de qui l'atorga, encara que aquestes coses sempre m'empegueiran- que accept el Premi Art i Pico de mans de Carles Mulet Grimalt, autor de Nausica i company del País Valencià. I estic content que aquest reconeixement vengui d'on ve, perquè d'un temps ençà, en bona part gràcies als blogs, vaig enfortint la relació amb aquesta part de la nostra nació. A la fi, això pareixerà un discurs de bon de veres.
Pas, seguidament, a la segona part de la qüestió. Ara me toca triar cinc blogs i atorgar-los el premi.

Aquest premi ha estat creat per Eseya. Les regles del premi són les següents:
- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

Així, doncs, el veredicte és el següent:

Crec que va ser Lluís Vicent Aracil qui va dir que només hi ha pau als cementiris. La vida és un contínuum, un no-acabar-mai, una lluita diària en la qual no podem defallir. On és, doncs, el repòs, el moment de gaudi i de felicitat? En la lectura, potser? En l'instant viscut plenament, amb la dona, els fills, els amics. En el record que en queda i ens satisfà. Aquesta sensació de plenitud, tanmateix, mai no és externa. Ha de provenir de l'interior, de la vivència, de l'equilibri entre el jo i allò que li és extern. Difícil equilibri, aquest.

Camín per l'avinguda a primera hora del dia. La ciutat es deixondeix encara. Les escoles, que marquen el ritme matinal, són tancades. Les botigues també. Només els forns tenen obert. Comença la jornada. Trenca el silenci una infernal màquina netejadora. En voldria reproduir el renou. Aspre, estrident, monòton, perpetu. Com una serra devastadora sense aturall. Al costat del vehicle hi ha un home que maneja una altre estri: una sorollosa màquina propulsora d'aire que intenta maldresta impulsar quatre fulles i una parell de llosques cap a davall de la màquina succionadora. Les merdes de ca, tanmateix, resten sense arreplegar a la voravia. La pau, certament, ha de ser interior. Però la vida a la ciutat és renou. Qui més crida, més es fa sentir.

El cementiri
A Bohèmia els cementiris semblen jardins. Les tombes estan cobertes de gespa i de flors de colors vius. Les humils sepultures s'amaguen sota la verdor de les fulles. Quan es fa fosc, el cementiri és ple de petites espelmes enceses que donen la impressió com si els morts organitzessin un ball infantil, perquè els morts són innocents com els nens. Encara que la vida sigui cruel, en els cementiris sempre hi regna la pau. Fins i tot durant la guerra, sota Hitler, sota Stalin, sota totes les ocupacions. Quan se sentia trista, agafava el cotxe i se n'anava lluny de Praga a passejar per un dels cementiris de poble que tant li agradaven. Aquells cementiris sobre el fons blau dels turons eren bells com una cançó de bressol.

Milan Kundera
La insostenible lleugeresa del ser

Luže, cementiri jueu. Imatge extreta de http://www.czecot.com/es

“L’origen no pot ser una àncora que ens condemni a estar sempre en el passat”

Najat El Hachmi, guanyadora del Premi Ramon Llull 2008

Posts relacionats:

Víctor Alexandre: El missatge xenòfob de Duran i Lleida

eLiteratura: De Nador a Vic. El somni és possible

Imatge extreta de www.osona.com

Hi ha llibres amb els quals estableixes una relació íntima, ja sigui pel contingut, ja sigui per l'extensió. Un llibre breu però intens deixa una empremta difícil d'esborrar. A més, gràcies a la brevetat, el podem rellegir amb assiduïtat i recrear-nos-hi tant com vulguem.

Les obres extenses, en canvi, requereixen un altre sistema. Jo, finalment, he optat per les anotacions en el propi llibre, indicant-hi a la primera pàgina on podré localitzar aquells fragments els quals vaig considerar imprescindibles. D'aquesta forma, en escollir el llibre de la prestatgeria, només he de cercar les pàgines indicades i gaudir del plaer de la relectura. Si una obra és realment interessant, en pot arribar a tenir moltes d'anotacions! Cal, doncs, ser caut, i escollir just els fragments essencials. En cas contrari, les notes es trepitgen unes amb les altres, formant un galimaties sense ordre ni concert.

Tanmateix, hi ha un tercer cas: què succeeix quan rellegim sovint una obra extensa? Aviat les notes es supe Hamlet

rposen. Amb cada relectura, es van omplint els marges, s'intensifiquen els subratllats, es reprodueixen les anotacions, desapareixen els espais en blanc. El llibre es converteix en una mena de relíquia de la qual, per obra i gràcia de les anotacions, es pot establir la història de la lectura d'aquell volum en concret. Tenc un Hamlet del 86 -comprat el 89 en una llibreria de segona mà que, cada cop que el rellegeixo, en puc recordar les lectures anteriors. Fins i tot moments concrets en què vaig llegir-lo, estat físic i psicològic. Aquest llibre, doncs, té una història particular i intransferible que desapareixerà amb mi. És més, estic convençut que sí rellegís Hamlet amb un altre volum, cosa que només he fet parcialment, perdria part del bagatge literari i vital que aquesta obra m'ha aportat. De manera que, tot i que diverses vegades he estat temptat a comprar-me'n un altre, a darrera hora m'ha estat impossible ser-li infidel.

Fa un dia lleig, rúfol, impredictible, que acabarà en no-res, sense pena ni glòria. Un dia mediocre, brut i humit. Apareix, d'amagat, un rajolinet de sol, empegueïdor, rere el gris monòton del cel. Mitjan hivern. L'odiï. Ja no puc més. He de mester el solet d'abril, el despertar de la terra per sortir d'aquest ensopiment hivernenc. No sé com hi ha gent que pot viure mesos i mesos sense sol, sense la claror neta de la Mediterrània.

A la fi, el dia s'ha estirat. Si no fes vent, hauria estat agradós i tot. Tanmateix, els llençols estesos ho han agraït. En recollir-los, sent la tebior momentània del sol hivernenc -sobri, justet, agraït- que implora l'adveniment de la primavera.

                                   Enmig de la mar
                          s'aixeca ma terra
                          fins tocar el cel,
                          que es deixa en la Serra,
                          banderes de blau.
                          Jo sóc balear,
                          jo sóc de Mallorca,
                          català insular.
                          Tot el meu passat
                          que la història allunya,
                          el tenyeix de glòria
                          la Gran Catalunya.
                          En les rels profundes
                          de la meva gent,
                          un conqueridor
                          portà, proa al vent,
                          la nau que a Salou
                          deixà ses amarres,
                          seguint la bandera
                          de les quatre barres.
                          Jo sóc de la raça,
                          vella i gegantina,
                          que espantà dels mars
                          la gent sarraïna.
                          Jo sóc de la Pàtria
                          dels agermanats,
                          Joanot Colom,
                          vells antepassats,
                          defensors heroics
                          de tradicions,
                          que en sang ofegaren
                          Àustries i Borbons.

                          Herois de Mallorca,
                          herois catalans,
                          que en les hores greus
                          us dàreu les mans,
                          fent del nostre exemple
                          un sagrat costum,
                          jo us tinc en ma vida
                          de guia i de llum.
                          Jo sóc mallorquí,
                          i és la meva glòria
                          esser català
                          per la meva història.

                          Estim Catalunya
                          perquè té un passat
                          de lluita incansable
                          per la llibertat;
                          perquè dins un regne
                          d'oprobi i de sang,
                          teixí la grandesa
                          del Corpus de Sang;
                          perquè en tots els segles
                          contra l'esclavatge.

...

Pere Capellà

M'hagués agradat assistir a les jornades catosfèriques celebrades a Granollers del 25 al 27 de gener d'enguany. No va poder ser. Tanmateix vull donar l'enhorabona, amb una mica de retard, a l'organització de l'event, especialment als de la taula rodona "Blogs i la literatura", que he seguit amb interès.
Fa devers dos anys i mig que vaig iniciar-me en això dels blogs, amb eLiteratura. El meu blog, com el seu nom indica, tot i l'evolució que ha sofert en aquest període de temps, sempre ha mantingut una relació especial amb la literatura. Al principi, només m'atrevia a fer ressenyes de llibres que havia llegit (sobretot els que me agradaren). Poc a poc, però, he anat agafant confiança i prenent consciència del fet que publicar un blog és, si hi ha aquesta voluntat, una activitat literària cent per cent (amb la gran llibertat que això suposa). De major o menor qualitat, però literària. No cal, doncs, editar un llibre per fer literatura. Bloguejar -repeteixo, si hi ha la intenció- és una forma literària que participa del format digital. Ciberliteratura.
Les possibilitats de la ciberliteratura són infinites. Els blogs, Internet, han obert nous espais a la creació literària. El text ja no és (només) unidireccional. El (ciber)text explora i s'endinsa en les possibilitats de la xarxa i beu d'infinites fonts; de totes, de les convencionals (format paper) i de les noves tecnologies (arxius de vídeo, de so, fotografia...). L'hipertext ha possibilitat noves formes de significació, noves maneres de relacionar-nos amb les paraules, les quals s'impregnen de matisos impossibles de reproduir en la literatura convencional (per molta il·lusió que ens faci veure els nostres textos editats ). En definitiva, ens trobam amb un nou llenguatge que tot just hem començat a conèixer, ja que una dels trets principals d'aquest és l'evolució constant. Això, a la llarga, canviarà la percepció i la concepció de la literatura. No ho dubteu: hi haurà un abans i un després de la ciberliteratura, de la mateixa manera que hi hagué un abans i un després de la impremta. Els ebooks, doncs, -els llibres que s'escriguin expressament per publicar-se en format electrònic- forçosament hauran de tenir en compte les potencialitats del cibertext, l'ús de les quals tindrem dret a exigir al ciberescriptor. No vull llegir qualsevol novel·la en un llibre electrònic. Això ja està inventat fa molt de temps i no suposa cap novetat ni cap avenç literari. Què guany realment de llegir Mort de Dama en un llibre electrònic? Res, ja que aquest format no hi aporta cap canvi significatiu. El ciberescriptor de poemes, contes i novel·les ens oferirà un producte nou, el 3D de la literatura. Hi haurà noves sensacions, nous mecanismes de suggestió provocats pel nou llenguatge ciberliterari, la literatura del segle XXI.
Hi ha un altre aspecte, relacionat directament amb els blogs, també nou en el camp de la literatura. Es tracta de la gran facilitat que hi ha per crear comunitats virtuals, d'aprofitar el gran ventall d'oportunitats que permet el "format blog". La interacció entre bloguistes, l'intercanvi de comentaris i opinions, l'enllaç mutu, suposa un vincle afectiu i intel·lectual entre persones que comparteixen una afecció -l'afecció- per la literatura. L'estudi, en el futur, d'aquestes relacions globlals i múltiples serà comparable, i probablement més complexa, a l'estudi de l'intercanvi epistolar entre literats, etc. Caldrà separar el gra de la palla, però serà molt més difícil silenciar o marginar ningú. En la ciberliteratura no hi haurà possibilitat de tiranies ni autors maleïts. Tothom té dret a ciberpublicar, a fer-se un lloc entre els elegits. La literatura s'ha democratitzat, no hi ha censors possibles a la xarxa, però només els que excel·leixin passaran a formar part de l'Olimp virtual. Serà el dia en què, quan els alumnes acabin d'asseure's a l'aula, el professor no els dirà "obriu el llibre per la pàgina tal", sinó "obrir l'ordinador i cerqueu a Internet les obres de... ".

Aprofit l'avinentesa d'aquest post per fer una ampliació dels enllaços d'aquest blog. He fet ús del llistat de Blogs & Literatura, primera antologia de la catosfera literària, per triar els blogs que m'han agradat més, sense cap altra pretensió ni criteri. També n'hi he afegit uns quants que tenia al meu blogroll. L'ordre, si més no de moment, és simplement el d'entrada dels enllaços. Els últims seran els primers: en aquest cas ha estat cert.

Sega de mots	laie CCCB	El racó dels gomets
Ultralocàlia	L'illa dels llibres	Ara plou
Pocamandra	Kpitana64	L'habitació grisa
Poemes des de l'Alguer	Jordi Romero: els llibres que he llegit	Ilercavònia
Depasseig	Joan Perelló	Combray - Balbec
La nit de la iguana	Hic et nunc	Escrits
Meo Quidem Animo	Gamoia	No em diguis que és un somni
Nau Argos	Fèlix	Poeta per un dia
Va de bo, cavallers!	Els llibres de Proa Premià	Letters, words and poetry
De tard en tard	Comicat	Salms
La cuca al cau	Bloc de Lletres	Més llibres, més lliures
El cuirassat Potemkin	Bloc d'en Francesc Puigcarbó	Versos que em fan absent
Anotacions rizomàtiques	B de llibre	Castell de cartes
Misissi	Aristòcrata i obrer	El basar de les espècies
Melcior Comes	Biblioaprenent	La panxa del bou
Llegeixes o enriqueixes	Tumateix llibres, parlem de llibres	Plagueta de Bord
Lectures de l'Espolsada	Saragatoga	Diari d'un llibre vell

«	Febrer 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29

eLiteratura

Premi Art i Pico. And the winner is...

Només hi ha pau als cementiris?

El futur de la catalanitat

Fidelitat

Hivern

Jo sóc català

Catosfera literària

Presentació

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Blogs

Blogs internacionals

Literatura

Comentaris recents

Subscripció